5 segons ho justifiquen tot...
Com he dit diverses vegades en aquest blog, he dedicat moltes hores a jugar bàsquet, moltíssimes.
Es molt provable(quasi segur) que hagi entrenat més hores que la majoria de jugadors professionals. Alguna vegada he fet un càlcul i, dels 10 als 18 anys, he entrenat una mitja de 5/6 hores al dia.
Potser algun dia en feia menys però el dissabte era bastant habitual que a les 8h del matí ja estigues jugant a bàsquet, parava per dinar i llavors hi tornava.
Els caps de setmana eren de moltes hores sol jugant a basquet. A la tarda els amics, que sabien que sempre em trobarien a la pista, anaven vinguen i feiem partits.
Els estius cada dia anava a jugar a bàsquet, cada dia. Matí i tarda. Com sempre estava allà havia arribat a passar gent de tot tipus. Era com un punt de trobada. Amics, jugadors del club de diferents edats, algun espontani que passava per allà, jugadors d'altres clubs....
Els meus pares em pagaven el carnet de la piscina i jo nomes hi anava els dies que feia molta calor pq tenien una pista soterrada on no tocava el sol.
De fet tenia una passió tan forta pel bàsquet que ja m'omplia tota la meva vida. No pensava en sortir, en beure, fumar ni en noies. Vaja, el que la majoria dels meus amics si feien.
El que es podria pensar es que per força he de ser un molt bon jugador de bàsquet....doncs, com he dit altres vegades, soc la prova empírica del fracàs del somni americà. Per molt que t'esforcis, per molt que treballis, sino ets un escollit no pots destacar per sobre dels altres.
Això si, si treballes, si t'esforces, sempre arribes més lluny dels limits que en principi has de tenir. El treball mai es temps perdut.
Però ara no volia parlar del que m'ha servit o no a la vida haver dedicat tan temps a fer una sola cosa. Ja ho he fet altres vegades.
Era per situar el que vull dir ara.
Aquest any segueixo a jugant a bàsquet, i ja tinc 36 anys. En el meu equip la mitjana es de 22 anys.
Aquest any vaig començar amb una forma força justeta. Els estius perdo totalment la forma i amb la edat, cada vegada perds més ràpid la forma i cada vegada costa més tornar-la a agafar. Ara ja necessito 6 mesos per agafar la forma.....
En algun moment et planteges si val la pena seguir jugant a bàsquet, no per mi, ja que jo seguiria jugant fins que ningú em vulgui. Sino per la meva família. Tinc 3 fills i una parella que els hi robo totes les tardes de dissabte i 2 nits senceres d'entreno, més algun dia d'anar a correr per tenir més fondo.
Mica en mica he anat agafant la forma i cada vegada em trobo més bé i m'atreveixo a fer més coses.
Mai he estat un gran jugador i evidentment menys ara, però haver entrenat tantes i tantes hores em fa que pugui tenir detalls tècnics i sàpiga fer alguns trucs i tècniques que només es poden fer si has passat moltes hores d'entrenament lliure, entrenament de carrer.
En els ultims partits m'he atrevit a fer algunes d'aquestes jugades que he fet tantes i tantes vegades al carrer.
Com fer algun canvi de ritme/canvi de mà "raro", com fer veure que faig un pase per darrera l'esquena però a ultima hora passa la pilota per sobre del meu cap i va a mans del meu company, com quedar sota del cèrcol sense angle per tirar i tirar per darrera el taulell amb una gran elevació, per sobre els ferros i fils de la cistella i que entri o anar en contraatac, que el defensor et vingui a fer falta i girar-te d'esquenes a l'aire i tirar d'esquena....
Aquestes jugades duren uns segons ( i llavors, la resta del partit potser no faig gaire res) però el oh! del públic (poc però sempre hi ha algú), el ho! dels companys i alguns adversaris..aquella sensació que has fet una cosa que ha sorprès i ha agradat a la gent que t'estava veient, que han aplaudit i que s'ho han passat bé...aquells segons no tenen preu. Aquells 5 segons, aquella sensació, no es pot pagar amb diners.
No se si es correcte o no, però aquestes sensacions donen sentit a tot l'any d'entrenament, a tots els dies que he dubtat si ja era hora de plegar i deixar de "putejar" a la meva família.
5 segons justifiquen tot un any. Si, es aixi. Gracies a aquests 5 segons (que si els sumes tots potser fan 30/40) justifiquen que segueixi jugant a bàsquet. Ho sento aixi..
Moltes vegades, molta gent, creu que esforçar-te per obtenir sensacions curtes, es perdre el temps, no te gaire sentit...no hi estic d'acord. Per mi, tenir aquests 5 segons, m'ajuden a emplenar la meva motxila de la felicitat, juntament amb els meus fills, amb la meva parella, la meva feina, la meva casa, la meva familia....si suma, es que val la pena invertir per obtenir aquests 5 segons...
Tinc la sort que la meva parella ha pogut veure alguna d'aquestes jugades i enten que em resisteixi a deixar de tenir aquestes sensacions, ho troba lògic...
Doncs seguirem un any més....
Es molt provable(quasi segur) que hagi entrenat més hores que la majoria de jugadors professionals. Alguna vegada he fet un càlcul i, dels 10 als 18 anys, he entrenat una mitja de 5/6 hores al dia.
Potser algun dia en feia menys però el dissabte era bastant habitual que a les 8h del matí ja estigues jugant a bàsquet, parava per dinar i llavors hi tornava.
Els caps de setmana eren de moltes hores sol jugant a basquet. A la tarda els amics, que sabien que sempre em trobarien a la pista, anaven vinguen i feiem partits.
Els estius cada dia anava a jugar a bàsquet, cada dia. Matí i tarda. Com sempre estava allà havia arribat a passar gent de tot tipus. Era com un punt de trobada. Amics, jugadors del club de diferents edats, algun espontani que passava per allà, jugadors d'altres clubs....
Els meus pares em pagaven el carnet de la piscina i jo nomes hi anava els dies que feia molta calor pq tenien una pista soterrada on no tocava el sol.
De fet tenia una passió tan forta pel bàsquet que ja m'omplia tota la meva vida. No pensava en sortir, en beure, fumar ni en noies. Vaja, el que la majoria dels meus amics si feien.
El que es podria pensar es que per força he de ser un molt bon jugador de bàsquet....doncs, com he dit altres vegades, soc la prova empírica del fracàs del somni americà. Per molt que t'esforcis, per molt que treballis, sino ets un escollit no pots destacar per sobre dels altres.
Això si, si treballes, si t'esforces, sempre arribes més lluny dels limits que en principi has de tenir. El treball mai es temps perdut.
Però ara no volia parlar del que m'ha servit o no a la vida haver dedicat tan temps a fer una sola cosa. Ja ho he fet altres vegades.
Era per situar el que vull dir ara.
Aquest any segueixo a jugant a bàsquet, i ja tinc 36 anys. En el meu equip la mitjana es de 22 anys.
Aquest any vaig començar amb una forma força justeta. Els estius perdo totalment la forma i amb la edat, cada vegada perds més ràpid la forma i cada vegada costa més tornar-la a agafar. Ara ja necessito 6 mesos per agafar la forma.....
En algun moment et planteges si val la pena seguir jugant a bàsquet, no per mi, ja que jo seguiria jugant fins que ningú em vulgui. Sino per la meva família. Tinc 3 fills i una parella que els hi robo totes les tardes de dissabte i 2 nits senceres d'entreno, més algun dia d'anar a correr per tenir més fondo.
Mica en mica he anat agafant la forma i cada vegada em trobo més bé i m'atreveixo a fer més coses.
Mai he estat un gran jugador i evidentment menys ara, però haver entrenat tantes i tantes hores em fa que pugui tenir detalls tècnics i sàpiga fer alguns trucs i tècniques que només es poden fer si has passat moltes hores d'entrenament lliure, entrenament de carrer.
En els ultims partits m'he atrevit a fer algunes d'aquestes jugades que he fet tantes i tantes vegades al carrer.
Com fer algun canvi de ritme/canvi de mà "raro", com fer veure que faig un pase per darrera l'esquena però a ultima hora passa la pilota per sobre del meu cap i va a mans del meu company, com quedar sota del cèrcol sense angle per tirar i tirar per darrera el taulell amb una gran elevació, per sobre els ferros i fils de la cistella i que entri o anar en contraatac, que el defensor et vingui a fer falta i girar-te d'esquenes a l'aire i tirar d'esquena....
Aquestes jugades duren uns segons ( i llavors, la resta del partit potser no faig gaire res) però el oh! del públic (poc però sempre hi ha algú), el ho! dels companys i alguns adversaris..aquella sensació que has fet una cosa que ha sorprès i ha agradat a la gent que t'estava veient, que han aplaudit i que s'ho han passat bé...aquells segons no tenen preu. Aquells 5 segons, aquella sensació, no es pot pagar amb diners.
No se si es correcte o no, però aquestes sensacions donen sentit a tot l'any d'entrenament, a tots els dies que he dubtat si ja era hora de plegar i deixar de "putejar" a la meva família.
5 segons justifiquen tot un any. Si, es aixi. Gracies a aquests 5 segons (que si els sumes tots potser fan 30/40) justifiquen que segueixi jugant a bàsquet. Ho sento aixi..
Moltes vegades, molta gent, creu que esforçar-te per obtenir sensacions curtes, es perdre el temps, no te gaire sentit...no hi estic d'acord. Per mi, tenir aquests 5 segons, m'ajuden a emplenar la meva motxila de la felicitat, juntament amb els meus fills, amb la meva parella, la meva feina, la meva casa, la meva familia....si suma, es que val la pena invertir per obtenir aquests 5 segons...
Tinc la sort que la meva parella ha pogut veure alguna d'aquestes jugades i enten que em resisteixi a deixar de tenir aquestes sensacions, ho troba lògic...
Doncs seguirem un any més....
.jpg)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada