divendres, 16 de juny de 2017

Vigilem amb els traumes infantils que poden matar...

Fa un parell de dies el meu fill m'explicava que s'avorria molt a alguns jocs de taula que fan al migdia a l'escola perque els nens pacten ajudar a un d'ells perquè guanyi i llavors un altra dia ajudaran a un altra. Aixi saben que, te sentit jugar, perque guanyaran un dia segur..

El meu fill li feia molta rabia veure com un dels jugadors feia demostracions efusives d'alegria pq estava guanyant quan realment guanyava pq la majoria s'avia proposat que guanyes.

De fet, es pot considerar un cas win-win...jo t'ajudo avui pq demà m'ajudis a mi...el que no se si es educatiu pactar per tot, inclus en jocs on les regles es fan per que guanyi algú.

Hi ha una corrent que diu que som massa competitius, que els nens han de creixer en entorns mes saludables i respectuosos..i que no suporten el tema dels jocs on algú ha de guanyar...Jo ho trobo respectable...però a al vida no sol funcionar, ara per ara, aquest model.

A la feina si vas a treballar esperant que et pagaran a final de mes independentment com ho facis...treballaras poc, si vols muntar una empresa i creus que nomes perque has muntat una empresa ja vindran clients per que si, segurament no serà aixi....

De totes maneres en molts àmbits de la vida jo també estic d'acord que segurament una visió menys competitiva de la vida faria que tot anés millor.

Però no se si fem un gra massa quan els propis nens, com estan acostumats a estar sobre protegits, no toleren la derrota, no toleren que altres facin les coses millor o que s'hagin esforçat més per aconseguir les coses...volen guanyar, s'ho mereixin o no...i si no poden guanyar s'irriten i busquen pactes per poder guanyar sense esforç...

No se si es un cas aïllat d'aquest moment que m'explicava o es pot ampliar a tots els àmbits.

Estem en una societat que sobreprotegeix molt als seus infants, que no vol que pateixin per a res, que no tinguin cap trauma, que no tastin cap tipus de dolor(ni físic ni psicològic), que tots els nens siguin amics seus, que els convidin a tos els aniversaris, que treguin les millors notes...i sino passa alguna cosa d'aquestes la culpa segurament es d'aquell nen que es dolent o d'algun profe que te mania al nostre fill.

Al basquet, esport que jo jugo, fa anys van canviar les regles (en categories de nens) i si un partit, un dels 2 equips, està guanyant de més de 50 punts, es tanca el marcador..que vol dir que es deixa de comptar i no saps el marcador final...

Evidentment a ningú li agrada que l'humiliïn, però has de tenir racions d'humiliació a la vida per saber quin es el teu lloc, no passa res. A mi, quan era petit, molts equips em van fotre pallisses i no recordo cap trauma...simplement em servien per fer-me tocar de peus a terra i si acabava de veure les millors jugades d'en Michael Jordan, i per un segon jo em pensava que seria com ell, jugar contra aquells nens que, eren tan superiors, em deixava clar que segurament tenia menys possibilitats que els nens que m'estaven apallissant d'arribar a ser un figura...

Si els nens que m'estaven apallissant baixen el ritme per no guanyar de tants, no ens estan fent tenir una falsa il·lusió? no seriem nens enganyats? pensant que tampoc erem tant dolents...

I si ens guanyen de 100 que passa? lo xungo es estar en una guerra o passar gana...però perdre un partit de futbol per 25-0 o un de basquet per 70 punts o no guanyar mai a un joc de cartes no es crític, es una lliço de vida, es entendre que hi ha gent millor que tu..i que potser tu o l'altra està en una lliga/categoria que no es l'adient...i ja està...

No se, cada vegada veig més sobreprotecció en els nostres nens.

Em van explicar que en un club de futbol, desprès d'un partit, la mare va entrar al vestuari emprenyada per que el seu fill havia jugat poc. L'entrenador li va dir que tenia que premiar a altres nens que hi estaven ficant moltes ganes i que el seu fill feia alguns dies que no s'esforçava als entrenos..la mare es va emprenyar, va agafar el nen pel braç i se'l va endur enfurismada...

El que trobo preocupant no es la sobreprotecció als infants...es com trencaran aquesta sobreprotecció quan vagin madurant...si serà un procés traumàtic o no...o directament viuran en un mon on pensaran que tothom es un cabron que els vol putejar, per que no son el centre de l'univers...

Crec que es molt important saber, quan abans millor, quin lloc ocupes al mon..per ficar-hi remei si creus que vols estar en un altre lloc o no fer res si et va bé...però si cada vegada vius més enganyat, no se si afloren les teves limitacions i virtuts..

De moment, ja pacten guanyar els jocs per tandes per tenir la certesa que algun dia podran tastar les mels de la victòria..i a sobre sense cap esforç...ja que els deixaran guanyar...

Benvinguts a la infantesa de cartro-pedra....

A veure quan arribarà la maduresa de cartro-pedra, igual es xula..no se, anar a la feina, fer un programa de pena (soc informàtic) i que el jefe\client em digui que ho he fet molt bé (per no ferir-me) i que al final de més em doni un plus per que em motivi més la pròxima vegada...

1 comentari:

  1. Quina gràcia té guanyar un joc trucat? La gràcia es guanyar per mèrits propis i demostrar la teva autèntica superioritat sobre els altres perdedors mmmmm bonica paraula perdedors mmmm.

    Estic d’acord amb tu, no es gens realista que tothom guanyi alternativament quan en la vida real això no passa, la vida real es competició i tonto l’últim, amb això només fem que el cop al enfrontar-se amb la realitat sigui més dur, com més aviat s’acostumin a la derrota i per tan més capacitat de refer-se després d’aquesta tinguin millor. Estic d’acord amb tu, la sobre-protecció no es bona.

    PS: La solució de tancar el marcador no li veig massa sentit, saps que quan tanquen el marcador t’han fotut una pallissa de l’hòstia, es igual 50 que 70 que 150.

    PS2: A veure si a la propera escrius alguna cosa en la que no estigui d'acord a veure si així puc discutir una mica...

    ResponElimina