Les excepcions, les meves esteles a la mar

Hi ha un poema mundialment famós d'en Machado que diu:

Caminante, son tus huellas

el camino y nada más;

Caminante, no hay camino,

se hace camino al andar.

Al andar se hace el camino,

y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca

se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino

sino estelas en la mar.

Aquest poema, que he llegit diverses vegades als meus fills, se'n poden treure diverses conclusions. La que treure ara, ja n'he parlat diverses vegades en aquest blog.

"Son tus huellas el camino y nada más"...

Vull parlar d'això, ara...

Quan mires endarrere, d'entrada no veus les teves petjades rutinaries, les del dia dia, les petjades que has de fer, que s'han de fer però que per la seva automatització, quan miris endarrere ja hauran desaparegut, no guardaràs gaires records d'aquestes petjades.

Les petjades que veuràs, quan miris endarrere, son les petjades del dia que et vas enamorar, del dia que vas decidir fer una cosa que potser no tocava però volies, del dia que et vas esforçar per una cosa i al final va sortir, d'aquell partit que vas jugar i la gent et va aplaudir, d'aquell conte magnífic que et vas inventar pels teus fills...i un llarg etcetera...

Per tant, com moltes vegades he dit al post, les coses xules a la vida solen passar quan fas una excepció, una cosa no prevista, quan et saltes el que tocaria i fas el que volies...

No es pot fer cada hora del dia, ni cada dia però s'ha de fer amb certa regularitat...hi han d'haver excepcions a la vida.

Dilluns passat en vaig fer una. I em va fer feliç fer-la..de fet, prou feliç com per què valgui la pena escriure aquesta entrada al Blog.

Dilluns passat venia en Carles Capdevila (director diari ARA i conferenciant sobre educació infantil entre altres coses). Era a les nou de la nit. Era al poble del costat, on els meus fills fan extraescolars. 

Volia anar-hi però pensava que era a les vuit, poc despres que els meus fills acaben les extraescolars...al saber que era a les nou de la nit em va fer mandra esperar-me..estava cansat i els meus fills també...podia quedar-me jo i que s'endugues els nens la meva parella...però al final vaig anar cap a casa...tot i que tenia ganes d'anar-hi i també tenia ganes que m'acompanyes la meva filla gran (9)..

A l'arribar a casa em sabia greu no haver-hi anat, i em sabia greu que la meva filla no el pogues escoltar...es un conferenciant molt divertit...

Ho vaig comentar amb la meva parella i em va dir...."doncs ves-hi...llavors t'arrepentiràs"...i vaig pensar.."estic molt cansat, tinc mal de cap, la meva filla anirà a dormir massa tard...però es veritat que em bé de gust"....

Vaig agafar la meva filla gran i el cotxe i vam anar cap a la xerrada. Al poble d'on veniem fa 5 minuts......

Vam arribar tard però vam arribar.

Estava el pavelló ple..ens vam seure i ens ho vam passar molt bé. Vam riure molt i molt amb tot el que deia. es un autèntic showman de la comunicació...

Mentre anava fent el discurs anava ruminat una cosa....ostres, aquest home ens està entregant un trocet d'ell, dels seus pensaments, de les seves reflexions, del seu temps...estem passant una estona genial, riguent, aprenent, reflexionant i sobretot fent una excepció...convertint el meu dilluns normal en un dilluns excepcional...En un dilluns que perdurarà en el temps per sobre de la resta de dilluns que ja estan eliminants de la meva memoria...

Com li puc agrair? Com puc donar-li un trocet de mi, encara que sigui una milessima part del que ens està donant a nosaltres?

Vaig pensar que em faria il·lusió regalar-li el conte que he fet...es un trocet de mi, de la manera com jo veig l'educació..

Però tenia un problema, estava al poble del costat, no tenia cap conte a sobre i si m'esperava a acabar la conferencia per anar a casa, al tornar ja no hi serien...i si marxava abans em perdria un tall de conferencia que valia molt la pena..

Vaig rumiar que hi havia una família al costat d'on es feia la xerrada que em van comprar el llibre per Sant Jordi. Els hi vaig dedicar als seus fills. Es una família que conec i que tinc confiança...podia anar a "robar-lis" el conte? Era correcte? Estava bé?... no ho se, però em venia de gust fer-ho...

A l'acabar la conferencia li vaig explicar la idea a la meva filla...va flipar...li va semblar una idea xorra però a l'hora divertida...anirem a 2/4 de dotze de la nit ha agafar un conte que em van comprar una gent, i que està dedicat, per donar-li a un senyor que no conec però que em ve molt de gust donar-li les gràcies...

Vam anar corren a buscar el llibre a casa dels veïns, ens el van donar i vam tornar corrents per enganxar en Carles Capdevila...encara estava firmant llibres....

Li vaig donar i li vaig explicar que era una situació una mica surrealista...ja que li volia regalar el meu conte en senyal d'agraïment però que no en tenia cap..i que li havia anat a "robar" a uns veïns.....li vaig explicar que estava dedicat però que la dedicatòria no era per a ell...era pels veïns que ja no el tenien...

Va riure, em va preguntar si tindria problemes, en to de conya, i jo li vaig dir que no, que ja portaria un altra llibre a la família.

Al cap d'un parell de dies vaig donar un altra llibre a la família que li vaig "robar", amb una dedicatòria molt millor que la primera.

En resum els hi deia que gracies a ells, que em van donar el llibre que els hi havia venut uns dies abans, jo vaig poder fer la segona excepció de la nit, la segona cosa no prevista...que era regalar-hi el meu conte a una persona que em venia de gust que el tingues. Per tant, aquell conte que ja no tenen te una història excepcional que farà que tots plegats recordem aquell dia..i el segon conte, per a mi, ara te un valor molt més gran que el primer conte que els hi vaig vendre. El primer conte venia d'una operació de compra/venda...el segon conte prové d'una operació excepcional...

Tot i que vaig estar a punt de no fer el que vaig fer, aquell dilluns va ser un dilluns excepcional compartit amb la meva filla...

Recordarem els riures compartits, recordarem les corregudes per anar a buscar el llibre i la cara d'incredulitat dels veins, recordarem la cua que feiem mentre esperavem per regalar-hi, recordarem que era quasi la unica menor que hi havia a la sala, recordarem a la iaia que deia que potser era massa petita per entendre el que s'havia dit i la meva filla s'estranyava, ja que ho havia entès pràcticament tot, recordarem la cara de sorpresa d'en Carles Capdevila quan li vam explicar que li regalavem un llibre "robat" i dedicat a un altre...recordarem moltíssimes coses que van passar en una fracció d'un parell d'hores...i segurament no recordarem res del dimarts o el dimecres següent...

I quan tiri la mirada endarrere, com deia Machado, només veure les empremtes que he deixat però les que perduraran més seran dels empremtes com les d'aquest dilluns, de dies excepcionals, de dies no normals...

Cada dia no pot ser excepcional però al mirar endarrere em de trobar dies excepcionals amb algun tipus de regularitat...cada mes, cada trimestre, cada any...el que sigui però els hem de trobar...es el que emplena les nostres vides...com a mínim a mi...