divendres, 26 d’abril de 2013

Això t'ho he explicat malament

Avui amb el meu fill, parlant d'algú que sabia fer molt bé una cosa, li deia que per saber-ho fer tant bé s'havia d'esforçar molt.

Al cap d'una estona, he recapacitat i li he demanat perdó perquè li havia explicat malament. No t'has d'esforçar molt, t'ha d'agradar molt i llavors ja t'esforçaràs.

Jo ho he fet aixi a la vida i no m'ha anat malament. Mai m'he esforçat per una cosa que no m'agrada, sempre he fet el just, quan no m'agradava. Això si, tinc la sort que hi han forces coses que m'agraden.

Jo crec que tots tenim el xip a l'inrevés. Pensem que s'ha d'esforçar molt per ser alguna cosa a la vida i ser feliç i crec que funciona al reves....primer has de trobar una cosa que t'agradi molt, llavors esforçar-te i es molt provable que siguis feliç.

Ja se que no es gaire políticament correcte. Però si penseu amb la mort i us veieu esforçar-vos per una cosa que no us agrada durant molt de temps, es veu clar que no te sentit. A vegades no pots escollir, has de fer el que has de fer. Però, al poc que puguis, ves a fer el que t'agrada.

Per tant, el truc, no es la cultura de l'esforç es la cultura de la passió. No es esforçar-se, es saber trobar coses que t'engresquin. Això es la meva feina com a pare. Que els meus fills tinguin molta facilitat per apassionar-se per les coses, perquè trobin apassionant les coses que poden trobar a la vida.

Com deia, una gran frase, que vaig escoltar a l'Emilio Duró: "No hay peor castigo que te vaya bien una faena que detestas."

culo veo, culo quiero.....

La Maria viu a un pis al centre de la ciutat amb en Joan i els seus 3 fills...no es feliç, vol més espai, un jardí per que els nens juguin. Els caps de setmana sempre ha de marxar de casa pq els nens se li pugen per les parets i li desordenen i embruten el pis. El seu home, tot i ser molt treballador i te molts detalls amb ella no es gaire mainader i li carrega, a ella, molta més feina dels nens que no pas ell.
La Maria, sempre que veu la Mireia, li entra certa enveja pel tipus de vida, de casa i de parella que te.

La Mireia viu a les afores, al camp, amb una caseta amb jardinet, en un entorn molt tranquil. Es una casa vella i que necessita certes obres tot i que es pot viure perfectament. Te 2 fills. L'angoixa molt veure que la casa necessita obres per estar com li agradaria però no s'acaben de fer mai per un motiu o altra.
El seu home es molt mainader, es perd pels seus fills però potser a centrat molt les forces en els fills i no te gaires detalls amb la seva dona, com anar a sopar sols, per exemple. 
Li emprenya molt veure que els seus fills sempre van bruts de jugar a fora. En el fons no es feliç del tot. Li agradaria tenir una casa més gran, més nova, més ordenada. 
Sempre que veu la Maria enveja el seu pis al centre, de disseny, podent anar caminat a tot arreu i amb el seu home que la cuida tant bé.

La Joana viu a la zona cara de la ciutat, en una casa magnifica, amb un cotxe increïble, els seus fills van a les millors escoles de la ciutat però no es feliç. Enveja la senzillesa i la vida tant feliç que te la Mireia. Sempre que els veu semblen la parella perfecte, amb la seva caseta, el seu jardinet, els seu gos i els seus fills. Enveja la sensació de veure que s'han fet a ells mateixos, en canvi ells simplement han pagat per tot el que tenen, sense cap esforç. 
L'home de la Mireia sempre juga amb els nens, se li cau la baba quan veu com estar per ells. En canvi el seu home fa el cas just al seus 2 fills. Te la sensació que la seva vida es una mica mentida. Ho canviaria tot per viure la vida de la Mireia.

La Cristina no te fills, ha de treballar molt. Treballa en una multinacional i esta una molt bona posició però te molta responsabilitat i poques hores lliures. Sempre que veu la Joana, l'enveja molt. Amb una vida com la Joana ja tindria els fills que voldria i els hi podria donar tot el que ara no pot. Per això no els vol tenir encara.

Podria seguir moltes línies més.

Però en resum, la majoria vol el que no te. O com deia un tiet meu, amb molt encert: "culo veo, culo quiero".

Aixi es molt difícil ser feliç.

dimecres, 3 d’abril de 2013

Gràcies Polseres

En aquesta vida s'ha de ser agraït. Si s'han de donar mil gràcies, se'n donen.

Com no puc donar gracies directament al creador/s de la serie Polseres Vermelles necessitava fer un post per donar les gracies al ciberaire.

Tot i la crisis, tot i al baixa autoestima que tenen molts ciutadans del nostre país per la comparació amb països on fan les coses molt millor. Es magnific veure que tenim gent capaç de fer una serie tant magnifica.

Fins i tot l'Spielberg ha comprat els drets per fer-la a USA.

Però el motiu de les gracies no era aquest. El motiu es que, gracies a la serie, he pogut passar moments fantàstics amb els meus fills, parlar de temes molt importants, parlar del que es la vida, parlar de que hi ha gent que ho passa malament, sentir-me que estic en un món màgic però molt real. Es una serie que es dura però no ho es.

He pogut emocionar-me amb els meus fills, veure com ploren però no patir per ells, notar com era la primera vegada que ploraven mirant la tele però que era un plor dolç i que servia perquè ells poguessin construir a sobre d'aquelles emocions. Es mou en una línia molt fina que la fa diferent a moltes altres series.

Mirar la serie amb els meus fills es un moment que espero amb ganes. Tot i que aquesta temporada els primers capítols han estat més durs que la temporada anterior. Fa dues setmanes que crec han tornat al món fantàstic de la temporada passada.

Simplement la serie m'ajuda a educar als meus fills. A fer-los reflexionar i ha passar una bona estona.

Potser semblo exagerat, i segur que ho soc. Però ara mateix ho penso.

Gràcies.