dimecres, 27 de febrer de 2013

M'he fet a mi mateix o l'atzar m'ha fet a mi...

Moltes vegades penso que he arribat a on estic (no he arribat a en lloc...simplement a dominar la meva feina, tenir parella, casa i fills i considerar-me feliç, que es el màxim a que vull/puc aspirar) perquè m'ho he currat, perquè he tingut clar moltes coses en molts moments de la vida, perquè he pres decisions correctes i això et fa sentir bé. Creus que t'has fet a tu mateix i et pots arribar a sentir orgullós. Et dona seguretat.

Però, tot i que tinc clar que he mira't de currar-m'ho tant com he pogut,  si ho analitzo bé, veig que m'estic enganyant. Moltes de les decisions que m'han portat fins aquí, a esta obra de l'atzar o de decisions que no depenien de mi.

Tot i que es molt més agradable pensar que tu has decidit tot a al teva vida i que estas al punt exacte on estas perquè tu ho has volgut i somniat aixi, es pura mentida.

Vaig escoltar fa poc que parlaven del propietari de Zara, que es veu que es força humil per la pasta que té, que deia que era conscient de la sort que ha tingut. Creia que de 1000 vegades que proves muntar una empresa, com va fer als seus inicis, 999 li sortiria malament. Vaja, que ha tingut sort a part del talent que pugues tenir.

Evidentment, a aquest home, a mi o a qualsevol, perquè una cosa funcioni, primer ho has d'intentar i perseverà però això no vol dir que si el resultat final es positiu, sigui totalment obra teva. O com a mínim, no es aixi en al majoria dels casos.

I per demostrar-ho, aquí una situació personal al llarg dels anys que la puc analitzar de les dues maneres..pensant que he aconseguit unes fites perque jo ho vaig decidir o perque l'atzar va actuar mentre jo feia i desfeia.

Ara em sento orgullós de ser mínimament resolutiu amb la meva feina. Tinc feina perquè soc bo i en canvi molts altres informàtics que estan a l'atur, no tenen feina, perquè son dolents?...Evidentment, millor si ets competent però si jo tinc feina i altres no, principalment es l'atzar. Si les empreses amb les que col·laboro, tanquen, ja puc ser un mega crack, que em quedo sense feina.
Per tant, actua l'atzar en la meva sensació que tinc feina perquè la faig bé.

Encara més, perquè se programar?

Primer puc pensar que en se perquè m'ho he currat molt, he passat nits sense dormir programant, he passat hores a la feina fins que no he solucionat un problema...però si ho analitzo, veig que als 19 anys no tenia ni punyetera idea de que fer amb la meva vida, vaig fer un cicle formatiu on van tocar el tema programació informàtica en una assignatura (important! l'assignatura la vaig fer al segon curs..quan al primer, sinó fos per la meva parella, hagués plegat...), em va encantar l'assignatura i al cap d'un temps, vaig veure un anunci al diari on demanaven un programador.
Em van entrevistar i em van agafar, necessitaven un programador inexpert perquè fos barat i es formes amb la resta de l'equip.
Al cap d'una setmana vaig anar al cap, mig plorant, frustrat perquè no entenia res del que havia de programar, tot era Xino per mi. Em podia haver fotut fora però em va donar un vot de confiança i al final em vaig ficar al nivell de la resta de l'equip.(Fent més hores que un rellotge)

Si el cap m'arriba a fotre fora, seria ara informàtic? Si la meva parella no m'arriba a convèncer de no deixar el curs durant el primer curs, ara seria informàtic?

Encara més...uns mesos abans de que la meva parella em convences de seguir el curs, l'havia deixa't (a la meva parella) però ella creia molt en la relació i va lluitar perquè seguíssim junts....si ella no arriba a lluitar per la relació, qui m'hagués convençut per seguir fent una cosa que tenia clar que volia deixar?(el curs)

Encara més....1 any abans vaig conèixer a la meva parella treballant en un càmping....jo era molt poc sociable i em passava el dia jugant a basquet...i encara no se com carai vaig anar a treballar en aquell camping, vaig anar-hi de rebot..de fet, no volia anar-hi, però els meus pares em ratllaven que havia de treballar i que no em podia passar els estius jugant a bàsquet....algun conegut va anar a demanar feina allà i jo....vaig anar-hi...aixi m'estalviava buscar feina...

Si no hagués anat a aquell càmping, no hagués conegut a la meva parella i no m'hagués convençut de seguir al curs.


Simplement, que jo sigui informàtic, es tal cúmul de factors que si visc la vida 100 vegades em sembla impossible que hagués tornat a ser informàtic. (Que no vol dir que si fos una altra cosa no m'ajudes a ser feliç...)

I la mateixa historia la puc aplicar a la decisió de tenir fills (1,2 i 3 fills), a la decisió de viure on visc i a la majoria de decisions que fan la meva vida tal com es ara.


Segurament algú que hagi fet una carrera i tota la pesca, ho tenia tot més marcat i potser l'atzar del que parlo no es tant evident...però en el meu cas, per molt que vulgui creure que m'he fet a mi mateix, la realitat es que l'atzar, amb l'ajuda del meu esforç, m'ha fet  a mi...

8 comentaris:

  1. Per tant, el que te més pes és l'atzar, i després l'esforç (caracter, voluntat, deixar-se aconsellar, etc.)?

    ResponElimina
  2. Si m'ho pregunto a mi mateix com a jo ;-) penso que l'atzar no influeix tant i que som nosaltres que guiem la vida i l'atzar te una influencia relativa....però si miro la meva vida des de fora, com si fos una historia, l'atzar te tal impacte que es evident que estic al punt K però podria estar al punt Z, o qualsevol altra punt de l'abecedari, només amb petitissims canvis en el meu passat.

    El que tinc clar, es que l'atzar decideix però tu pots manipular els daus. Tu pots decidir si vols tirar amb un dau de sis cares, de 8 cares o de 30 cares..el que no pots decidir es quin número sortirà.
    Això si, si vols que surti el número 20 i tires amb un dau de 6 cares...llavors l'atzar passarà de tu mentres et fot un cap de bastó al cap.

    I a vegades, pels teus limits, pel teu passat, per la teva situació, pel teu naixement...per molt que vulguis serà dificil escollir fins i tot el dau.

    Em sembla que m'he liat molt...ahir vaig anar a dormir massa tard....

    Merci per passar per aquí!

    ResponElimina
  3. Ara que hi penso...a mi m'hagues agradat jugar a la NBA (com a tots els que hem jugat a basquet)...

    Jo tenia daus més dolents que molta altra gent al món...no era negre, no feia 1,90m, no saltava prou, no era prou ràpid, no era prou inteligent, no tenia prou talent....però em vaig entrenar moltissimes hores, més que la majoria dels que ara son professionals....però l'atzar havia de fer massa feina amb mi per, ni tant sols, aconseguir ser un jugador una mica millor del normal.

    Per tant, les expectatives que tinguis també influeixen a que l'atzar et doni un cop de mà o t'enfonsi...

    Jo, per ser jugador de basquet professional tenia un dau de 100 milions de cares i només podia ser professional si sortia el "0,5"...que no el tenia al dau....això ho vaig comprovar de gran..quan era petit no pensava que el dau tingues tantes cares...

    Adeu!

    ResponElimina
  4. Que gran Gaby.

    Després de llegir tot el que has escrit em quedo amb una conclusió; jejeje. L'atzar ha fet que conegués a una persona que considero bon amic, a tu.

    Potser em deixo guiar pel que llegeixo, escolto... però normalment estic d'acord amb tu.

    Per cert, cada setmana em baixo un programa de radio on parlen una hora i mitja de basket. Fa uns dies; no em preguntis la data, celebraven els 50 anys del teu gran ídol; en MJ. Res, entre cinc i deu minuts; no els vaig contar, on explicaven algunes anècdotes del crack. Entre d'altres coses, vaig descobrir perquè lluia el 23 a la samarreta. I també, que al igual que tu era un apassionat del basket (quin misteri, no?). Què era l'únic o un dels únics jugadors que tenia una clausula a en els contractes on se li permetia jugar al basket en qualsevol moment, qualsevol lloc, qualsevol hora i contra o amb qui vulgués. El que deiem, un boig del basket. També varen parlar de quan es va traslladar a "Los Angeles" per rodar Space Jam, que va fer construir una pista de basket per poder jugar i o entrenar a les hores lliures de rodatje.

    No sé perquè et dic tot això; tu ja ho saps, però crec que ets de les úniques persones que conec amb qui ho puc compartir i donarà importància a això.

    Una abraçada Gaby

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tinc un post pendent sobre en Michael Jordan. La seva determinació es excepcional....

      Cuida't!!

      Elimina
  5. Un dubte; saps cap a quin costat cau la bola de tenís?

    Que tonto, no sé parar de fer broma.

    Apa, adéu.

    ResponElimina
  6. He descobert el teu blog per casualitat, i, divertida, he anat estirant del fil i llegint un post i després un altre. El teu text alimenta. El fresc, àgil, d'un optimisme voluntari que et contagia un somriure per sota el nas... Trobo que podries fer això mateix a un arxiu word i no en gaudiríem, així que, gràcies per penjar-ho.

    Laura

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que et puc dir?

      M'afalaguen molt les teves paraules.

      Jo seguiré escrivint el que penso quan trobo els moments, que no sempre es fàcil, i si agrada...doncs, GENIAL!..i sino, com a mínim, m'ajuda a possar en ordre els meus pensaments, inquietuts...

      Merci per passar per aquí!!

      Elimina