dimarts, 10 de juliol de 2012

Banquers a la pressó de pet...

Una amiga que treballa en un ajuntament d'una gran ciutat em va explicar que molts dels nous pobres que van a demanar ajudes tenen carregues hipotecaries d'algunes entitats bancaries, en un tant per cent molt alt de Bankia i bancs semblants que ara han petat..de la Caixa, el Banc de Sabadell i altres, pràcticament no n'hi han.

Pensava que Bankia i tots aquest havien rebentat donant diners per fer Aves, pavellons, aeroports, Cristianos Ronaldos, campanyes polítiques, urbanitzacions fantasmes i demes...

Però el tema d'hipoteques, pensava que tothom era més o menys igual, que totes les entitats havien comés els mateixos errors, que tothom havia cregut que allò era el correcte..

Doncs, no, em va explicar que Bankia (o algun dels seus antics noms) havia donat hipoteques a gent que cobrava el PIRMI.
Evidentment ningú va obligar a aquesta gent a fer la hipoteca però es pot entendre que van jugar amb molta gent. Necessitaven clients per endossar hipoteques i agafaven a tot cristo que passava per allà.

No se si es veritat, però jo li dono crèdit a la informació.
  • Quan aniran a la pressó tots aquest arquitectes econòmics que han ensorrat a famílies i bancs? 
  • Alguna estadística que digui el % de persones que no poden pagar l'hipoteca, de quina entitat son? 
  • Potser ens endurem sorpreses i haurem d'investigar alguna cosa..o no? 
  • Si resulta que un % dels hipotecats amb problemes o dels impagats/embargats son d'unes mateixes entitats, no es mereix, ni que sigui, fer-li una ullada? 
Ha!, no...si total els bancs no els podem deixar caure....

Potser millor no remenar gaire res, ja que llavors el culpable serà amic de no se qui i no entrarà a la presó fins que es mori...con el nostre amic Millet, que li registren la casa després de 3 anys, a veure s'hi troben alguns milions d'euros sota la rajola...jo, amb només 3 anys no hagués tingut temps d'amagar cap prova que em pugui fer culpable....
I el jutge, es veu que diu que les entitats bancaries no han col·laborat gaire amb la investigació...ostres!..jo em pensava que quan la justícia demanava informació s'havia de fer si o si...i si es dificultava o es mentia es podia considerar delicte, no?

I encara més, llavors el polític de torn te la barra de sortir i dir que ens han de pujar l'IVA perque treballem massa en negre..ostres!...esta clar que som un país de pandereta però estic alucinat, ens tracten com inutils, s'ens riuen a al cara i no pasa res...

Es tard i no estic gaire clarivident...però saber que un alt tant per cent de la gent que està fent cua a aquest ajuntament, per rebre ajudes socials, va firmar hipoteques amb unes caixes/bancs en concret, i veure que no passa res, m'indigna moltíssim...


En el fons, suposo que soc un punyetero pringat i no estic a l'alçada d'entendre un sistema i el critico sense coneixement....

divendres, 6 de juliol de 2012

La Passió mou el món..

He escrit molts Posts en aquest blog sobre importància de la passió a l'hora de fer les coses, aconseguir, convertir la nostra feina, tasca, hobbie en una passió que faci que allò que fem ens sembli el millor del món.

La passió quan fem una cosa fa que tinguem la necessitat de pensar com millorar allò que fem, per tant, fer aflorar la creativitat, la tenacitat, la paciència, la il·lusió...i un llarg etcètera.

Un amic em deia que la passió enfocada a la cosa incorrecte no es bona, per tant, la passió no es bona ni es dolenta, depen on l'enfoquem. Potser si, però prefereixo una vida on m'apassioni tot el que faig (o com a mínim lluiti per que sigui aixi) encara que la passió la utilitzi a fer aspes de moli que no pas una vida grisa i plana on tant més igual tot i on renego tot el dia de tot. Per tant, descartant malalties patològiques, la passió a l'hora de fer les coses sempre es bona.

Segurament escriure molts més posts sobre la passió a l'hora de fer les coses, sobre la manera d'aconseguir que t'apassioni el que et toca fer, sobre com deixar de banda una cosa que no t'apassiona...


Però per molt bé que ho faci, per moltes paraules que utilitzi, no podré descriure millor el que significa sentir passió per una cosa com el vídeo que m'han passat avui.


L'historia comença amb una professora d'ESO que es queda a l'atur, degut a una reestructuració de l'escola que va decidir tancar la única línia que tenia d'ESO.


Com qualsevol persona, quan et quedes a l'atur suposo que vols trobar una nova feina, i si t'agradava la feina que feies, esperes trobar-ne una d'igual.


Pots quedar-te esperant, pots queixar-te, pots enviar currículums com fa el 99% i que fa que tinguis les mateixes possibilitats que els altres...pots fer moltes coses, però si t'apassiona el que feies suposo que el correcte seria lluitar i ser creatiu per trobar maneres de trobar una nova feina, demostrar que ets diferent, que ets bo, destacar....


Aquesta professora va decidir fer un vídeo-currículum molt original (ajudat per la seva parella que treballa en el món de la imatge/disseny) per enviar-lo als diferents centres on podien necessitar els seus serveis. Després de veure aquest vídeo, jo, us asseguro que si tingues 1000 currículums i necessites una professora, la fitxo a ella amb els ulls tancats. No dubtaria ni un moment. No em faria falta mirar els 999 currículums restants.


Sense coneixer-la de res, em sembla que aquesta dona trobaria feina de professora per molta crisis que hi hagi, per molta oferta que hi hagi... mentre algú necessiti professors aquesta professora tindrà feina..i si no es aixi, llavors pleguem tots..sino aprofitem el talent, la passió dels nostres professionals, pleguem.
No vull viure en un món d'amargats i de cares llargues, de persones que a la seva feina fan la momia, vull viure, i desitjo que els meus fills visquin en un món ple de gent com aquesta professora...

Mireu el vídeo tranquils, sense soroll, sense que ningú us molesti, crec que val molt la pena...





I aquí podeu llegir una entrevista que li van fer al diari ARA:
http://www.ara.cat/societat/professora-triomfa-YouTube-curriculums-narriben_0_731327039.html


dimarts, 3 de juliol de 2012

Si ets feliç, amaga-ho, no sigui que sospitin

Per sort, les coses ens van molt bé, tenim unes feines que ens agraden, podem gaudir dels nens, vivim en un lloc que ens agrada, amb el que guanyem no anem sobrats però podem tirar endavant força bé, tenim projectes presents i futurs, em arribat a on estem amb el nostre esforç...en definitiva, que sento que soc molt feliç i que tinc la millor vida que podria tenir. No em se imaginar que em faltaria per ser més feliç potser es que soc conformista, que soc ingenu, que soc tonto o potser es que realment no em fa falta res.

Doncs això en aquesta societat no està ben vist. O potser el que no està ben vist es dir-ho.

Potser demà tota aquesta felicitat s'ensorra com un castell de cartes, ja que la vida i les situacions sempre són fràgils i fàcils d'esquerdar amb qualsevol tonteria. Demà potser hauré d'escriure que tot s'ha ensorrat i estic lluitant per tornar a trobar una situació que em faci feliç, però ara mateix això no passa.

Parlant amb un amic m'explicava una anècdota d'una noia que havia renyat al seu home per arribar a casa massa content. Que ella havia passat un mal dia, que els nens, que la feina, que això, que allò...no entro a discutir la situació puntual però si el fet de ser socialment sospitós un somriure massa durador.

Fa poc, en una conversa, algú em va fer la típica pregunta que fan a tothom:

-Que, com va tot?

La suposada resposta estandar seria: "bé, anem fent", "bé, no ens podem queixar", "mira, vaig tirant", "Tal com està tot, no em queixaré", "Mira, aquí aguantant"...i un llarg etcètera de respostes prefabricades que solen sortir de les boques de la majoria.

Doncs jo vaig contestar:

-Genial!, Millor que mai..

L'altre persona es va sorprendre. Va voler preguntar que era el que em feia estar tant content, que em passava per dir "Genial" i no "mira, bé, com sempre"...Potser es que no treballava perquè m'havia tocat la loteria? Potser es que era un vividor i no fotia pal a l'aigua? Potser algun familiar m'havia deixat una herència? Potser a la meva feina em pagaven massa bé? Potser tenia un amor platònic, com a les pel·lícules? Potser tenia un contracte milionari amb Google? Potser tenia un Porche Cayenne nou de trinca esperant-me fora? Potser em deia Millet de cognom?

I si t'escolta el jefe, potser pensarà que et paga massa bé o que potser treballes massa poc o que a la feina no treballes prou..això si, pensar que t'agrada la feina, això no...

Que estrany tot plegat, que no puguis dir que tot et va bé perquè llavors ja passis a ser sospitós d'alguna cosa......

Que es això? Una herència religiosa que deia que a la vida hem de patir? o es que som aixi genèticament?

Això ja ho deia l'Emilio Duró en aquella famosa xerrada que vaig penjar al blog fa temps.

"Si alguien dice que es feliz, el otro piensa: pues ya le irá mal."


Doncs ja m'anirà malament però no em quedaré esperant, de moment jo vaig fent....