dilluns, 20 de febrer de 2012

El USB de la nostra memoria..

Quan era petit sempre pensava la meravellosa eina que era el nostre cervell. Quan recordava alguna cosa del meu passat sempre pensava quina maravella, on guardava les imatges i els videos dels meus records? Era capaç de guardar imatges del meu passat i recuperar-les, com fariem amb un ordinador.

Si un científic investigava prou temps hauria de trobar aquelles imatges guardades en algun lloc del nostre cervell. Per tant, connectant en algun lloc del nostre cervell es podria revisar totes les imatges i vídeos de la nostra vida.

Però una vegada vaig escoltar un cientific que em va tirar per terra aquell pensament que portava arrosegant des de petit.

Vaig escoltar un científic que em va demostrar que no guardem cap imatge en cap lloc. Guardem emocions però no com imatges...enlloc guardem imatges ni vídeos de la nostra vida. Per molt que busquem en un cervell no trobarem imatges ni vídeos...trobarem emocions que hauríem de desxifrar per convertir en imatges o vídeos...i això ja sembla més xungo.

El que va dir aquest cientific recordo que em va marcar molt, potser es molt evident per tothom però per mi, fins aquella data no ho va ser.

Aquest cientific va dir que les imatges que "veiem", quan recordem algun fet, que hem viscut en el passat no existeixen, segons abans de recordar-les..existeixen emocions que "transformem" en imatges quan ho recordem...

La prova era molt evident....(segons ell)

Nosaltres sempre mirem el món des de els nostres ulls...per tant, a la nostra memòria hauria d'estar guardada la imatge tal qual la vam veure.

Sino ho provoquem "a posta", per regla general, quan recordem un fet del passat veiem les imatges com s'hi s'haguessin gravat amb una càmera, ens veiem a nosaltres mateixos des de fora...cosa impossible si guardéssim la copia exacte del que veuen els nostres ulls.

Inclus moltes vegades, el que "veiem" quan recordem, no es el que va passar (o no te perque ser-ho) sino el que volem recordar, o el que el nostre cervell vol recordar...moltes vegades son "imatges" subjectives...no reals, com les d'una càmera.

Personalment, quan recordo fets passats, alguns els recordo com si els veies amb els ulls i altres els recordo vistos des de fora...però curiós, des de que se que acostumem a recordar veient les imatges des de fora, ara, el meu cervell, sol recordar com si ho veiessin els meus ulls i no tant com si estigues gravat amb una càmera....autosuggestió?...

Curiós fet, no soc científic, no puc demostrar res d'això, potser es mentida i es una autosuggestió d'una autosuggestió, però en el fons no es important si es veritat o es mentida, sinó que t'obre els ulls a pensar que les coses poden ser diferents, a pensar que no tot ha de ser com creiem que es......

dimarts, 14 de febrer de 2012

ja anirà pitjor...i el meu tercer fill

Fa una setmana s'ha ampliat la nostra familia amb el tercer fill.
Tot i tenir un ultim mes molt atrafagat amb l'ingres d'una filla a l'hospital (ja està bé) i de la mare per perdues, finalment hem tingut la la tercera filla que ens otorga oficialment el titol de familia nombrosa. (Encara no se on s'ha d'anar a buscar el "susodicho" carnet)

Volia parlar d'un tema molt tractat en aquest blog. El pessimista crònic o el negativista permanent.

En una xerrada d'Emili Duró va explicar una petita història divertida sobre la capacitat dels humans de putejar-nos la vida sense que hi hagi necessitat.

Explicava com unes gaseles quan son atacades per uns lleons corren per evitar ser caçades, quan en cacen una, la resta de gaseles deixen de correr i segueixen menjant. En canvi, els humans, si ens perseguis un lleo quan atrapessin un dels nostres, la resta seguiriem corrent com bojos. "I si s'ha quedat amb gana?", "I si no li agrada i en vol porvar un altre?", "I si ens vol matar a tots?"...vaja, en resum...moltes vegades els humans patim per coses del futur i que la majoria mai passaran.

Aquest tema l'he vist reflectic en algunes persones aquests últims mesos quan parlavem sobre el tema de ser pare per tercera vegada.

De moment em tingut molta sort i la nena "no existeix"...menja i dorm...es com una nina, en contra del que molts ens havien pronosticat: que s'ens acabava la bona vida, que ara passaríem nits sense dormir, aprofita ara per treballar de nits que ja s'et ha acabat, que ja ens aplanyaven, que quina mandra, que un any sense dormir una nit sencera, que ja no podríem estar pels altres nens, que si els gelos de uns i dels altres, que ja veuràs ara els altres es portaran malament...

De fet ha passat una setmana i tot pot canviar, potser d'aquí una setmana estem nits sense dormir però a data d'avui no es aixi.

Però em fa gracia alguns dels que abans ens pronosticaven uns mesos molt durs (que potser ho seran..no tinc una bola de vidre)..ara, quan els hi expliques que es fantàstic, que la nena es preciosa, que l'altra filla està contestisima amb la seva germana i que l'agafa a coll i li fa caricies, que de moment ningú te gelos, que la nena dorm, que menja bé, que no te colics, que aquest cap de setmana em fet familia i ha estat genial, que només ens despertem una horeta a mitja nit...bla, bla...

Alguns dels Nostradamus que et preveien uns mesos/anys molt convulsos, quan els hi expliques tot això, et miren en cara de sorpresos, alguns veus a la cara que dubten que sigui veritat el que els hi expliques, altres et comenten "Home, nomes fa una setmana, segur que canviarà", altres s'extranyen de que ho expliquis riguen com voler aparentat ser feliç quan tocaria estar amargat, amb ulleres de dos pams i anar renegant de la merda que es tenir un fill petit sumat a dos més.....

Molta gent viu estancada a la por del que pot passar i potser no passarà mai, molta gent creu que no es possible ser feliç si ells no ho van ser fent el mateix que tu...la gent, abans de temps, ja pronostica el teu/seu futur abans de que passi...i la vida es massa complexe per poder predir que i com aniran les coses..es impossible preveure res.

Nosaltres hem fet el que ens venia de gust..si la nena ens deixa dormir i es porta genial..de conya i si algun dia canvia i no es aixi, doncs ja ho passarem..però de moment es genial i es el que conta..

En la mateixa xerrada de l'Emili Duró comentava una frase on explicava que si una persona diu que es feliç la majoria pensa que alguna cosa li falla.

També he de dir que molta altre gent si que simplement s'alegra del que tu expliques i punt...com tot, hi ha gent per tot....

dimecres, 1 de febrer de 2012

borratxo i nens

Aquest post fa mesos que el tenia a la llista de borradors per ser publicat algun dia. I avui m'ha vingut bé desempolsar-lo.
Es un post recurrent, que he tocat diverses vegades al llarg de la vida d'aquest blog.

La POR que inculquem els adults als nens.

Eren fires de la ciutat i ens havíem trobat diversos amics..mentre xerràvem els nens jugaven amb algun amic...i no se com, va aparèixer en escena un borratxo tipus (dels de Don Simon de tota la vida).

El Borratxo, a partir d'ara Senyor Simon, va començar a jugar amb els nens..perseguint-los, amagant-se, fent-li bromes mentre intentava no caure mentre jugava...

Els meus fills no van dubtar cap moment a jugar amb ell...estaven en un entorn conegut, els seus pares estaven al costat, hi havia contacte visual...no van trobar res estrany. 

Els meus amics es van sorprendre que els nens juguessin amb aquell borratxo desdentat, mal forjat i mal equilibrista però el que els hi va sorprendre més es que jo, mentre mirava els nens, seguis parlant amb ells. Alguns d'ells estaven patint, ho veia a la seva mirada.

Els hi vaig ser molt franc: "que creieu que els hi passarà als nens per jugar amb aquest home?, els hi traurà una navalla? jo estic aquí, que ha de passar?"

Com he dit moltes altres vegades, la majoria de pors que inculquem als nens son infundades. Jo no transmetro pors als meus fills sino crec que son importants per la seva seguretat vital. 
Com esforçar-me a fer-los veure la por que han de tenir als cotxes en un carrer..aquesta si es una por necessària, no poden creuar un carrer sense tenir por dels cotxes, ja que es un perill molt real.

Els meus amics encara sorpresos amb la nostra reacció, els nens van jugar una mica més i al cap d'una estona el senyor Simon es va acomiadar dels nens i es va esperar a creuar la seva mirada amb la meva per dir-me adeu i donar-m'he les gracies.

Aquell agraïment d'aquell home solitari, d'aquell home que ja ho donava tot per perdut i que la seva vida consistia a fer servir l'alcohol per anestesia els seus problemes em va donar la raó. Com a mínim aquella vegada.

La meva filla es va sorprendre que aquell home fos un borratxo i volia que li expliques com jo sabia que era un borratxo...i es veia d'una hora lluny, pobreta..li ho vaig explicar...ara ja sap identificar un borratxo clàssic...

 Si la majoria del temps els nens estan amb adults, perquè el hi he de posar la por al cos...la tele ens fa creure que està ple de bojos pel món, i n'hi han, segur..però a la tele, al final la majoria de vegades l'assassí es el "era una persona normal", "era muy educado", "nunca lo habria pensado", " no sospechaba nada"...de qui em de tenir por? de tothom? o simplement aprendre a tenir una mica d'empatia, d'inteligencia per captar els perills però no veure fantasmes a tot arreu.