divendres, 15 de gener de 2010

La felicitat, que dificil es abraçar-la

Últimament al meu entorn veig molta gent que te les condicions per a sentir-se feliços i no ho son, inclús moltes persones t'ho diuen quan parlen dels seus suposats problemes.

En aquest post no intentaré donar la recepta de la felicitat, pq no existeix. La mateixa cosa potser que faci feliç a una persona però no a un altre.

Però si vull parlar del difícil que es ser feliç, o millor dit, sembla que moltes persones fugin de la felicitat o quan la podrien tenir li giren l'esquena.

No parlaré de coses concretes ja que sinó segurament hauria de parlar de casos que conec, no vull concretar.

Però es tant fàcil ser feliç, es requereix tant poc, i em sap tant greu que gent que estimo li costi tant ser feliç quan simplement hauria d'allargar la mà per tocar-la.

Ser feliç no es lluitar per ser millor que els demès, es lluitar per ser el millor que pots ser, ser feliç es aprendre a despullar-se de moltes carregues que ens fan veure les situacions que vivim com a negatives, com a un fren per ser feliços. La felicitat mai vindrà per causes externes, les causes externes ens poden donar un cop de mà però si internament no aconseguim sentir-nos feliços, es igual el que ens passi externament.

Com no pots ser feliç si tens per menjar cada dia, si vius amb la persona que estimes o si vius sol i tens la llibertat de fer el que vulguis, si tens treball o sinó tens treball però tens temps per a formar-te o fer coses que no faries si treballessis.

També hi ha el problema de molta gent que no sap recercar la seva felicitat i llavors intenta cercar el que sembla que als altres els fa feliços (recalco la paraula sembla) per ha veure si així ho troben. Moltes vegades aquesta recerca de la felicitat ens porta a camins que encara son mes foscos, ja que em cercat una felicitat que no era nostra i em invertit el temps en el camí equivocat.

Simplement ficaré un exemple personal.
Tinc dos fills petits que es porten 20 mesos. Em faig creus la quantitat de gent en situacions similars a la meva que estan estressats, amargats, infeliços per la duresa de tenir dos fills tant seguits.
Mes d'una vegada he sentit ha dir: "Tothom que te dos fills petits i seguits està amargat"...No, tothom no, conec gent, la qual m'incloc jo, que som feliços tenint dos fills, gaudint-los, lluitant per educar-los, lluitant per tenir feines que permetin passar mes temps amb ells, jugant amb ells, enfadant-m'he amb ells quan no es porten bé, veien com evolucionen com a persones i com van adquirit l'educació que estem intentant ensenyar.

Amb això no vull dir que no tingui moments durs, moments de gran cansament, moments que desitjaries estar sol i no lluitant per educar-los. Però es que cap camí es un camí de roses i la felicitat es una lluita per seguir allò que tu creus val la pena.

Molts d'aquests pares "amargats" ho estan perquè tenen fills però volen viure com sinó en tinguessin, volen fills però nomes en els moments bons, volen fills però no han pensat que tenir fills vol dir ser responsable d'un altre ser viu/s apart de nosaltres (24h), per tant, mes feina.

Els fills et canvien la vida, efectivament. Però nomes a pitjor o a millor depenen del que estiguis esperant de la vida.

Amb això em referia amb aquest post. Una mateixa situació es vista diferent per moltes persones. Es normal però em sap greu que situacions que ens poden fer feliços en el seu conjunt sigui una carrega d'infelicitat per tanta gent.

Aquí he parlat dels fills però hi han milers de causes que fan infelices a moltes persones i que no tindrien perquè fer-ho.

Em sembla que aquest post no estic gaire inspirat per dir el que volia dir, però espero que s'hagi entès la meva intenció.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada