divendres, 18 de novembre de 2016

La fila i el iogurt..

Estava en una paradeta que munten els nens de 6é per guanyar diners pel viatge final de curs.

Ho munten a l'hora d'anar a buscar els nens.

Una de les coses que venen es uns iogurts amb topings (coses a per sobre).

Com tenen molt èxit, a mi em fa pal tenir que fer cua on se'm cola fins i tot l'apuntador. Per que els nens el tema cues no el gestionen gaire bé..o més dit, el gestionen basant-se en la llei de la selva. Com a molt els hi dic als nens que hi vagin ells.

Un dia vaig arribar aviat i era dels primers. Vaig pensar anar a buscar els iogurts, aixi ja els tindria quan sortissin els nens.

Vaig anar a la paradeta i demano 3 iogurts, al costat tenia una altra mare que conec que també te 3 fills i demana 3 iogurts més.

El nen de la paradeta agafa 3 iogurts, en principi eren els meus ja que jo ho havia demanat primer i la mare del costat ho havia escoltat. De cop comença a dir la mare del costat, referint-se als iogurts que estaven davant meu: "posem cereals, gominoles, un pal d'aquests..."...

Vaig flipar, s'acabava d'apropiar dels meus 3 iogurts. I va quedar clar que havia utilitzat el morro a saco, ja que el nen de la paradeta no va preparar els altres 3 iogurts. Va entendre que erem parella i que tots 2 parlaven dels mateixos 3 iogurts.

Li vaig dir que volia 3 iogurts, el nen va dubtar i va dir: "3 més?"....jo li vaig dir: "no, no, si aquests 3 no eren meus, bé, ara ja no son meus...".....

Em va servir els 3 iogurts i tots contents...però clar, que pots esperar d'una societat on la majoria de la gent creu que si no vas aixi per la vida et trepitjaran...tenen el morro activat permanentment per evitar que la resta del món els trepitgin....

Estava content de no actuar com ella i encara em va fer estar més content per no ser com ella, quan va passar el següent fet.

Quan aquesta mare li va donar els iogurts als seus fills, un d'ells es va ficar a plorar desconsoladament per que el iogurt tenia massa pocs topings....la mare li va agafar el iogurt i va anar a demanar més topings a la paradeta...el nen semblava que li havien robat el monopatí...

Si a sobre que tinc el detall de comprar aquests iogurts als meus fills, que haurien d'estar super agraïts de que els hi compri, em ve un fill meu plorant per que li falten topings...li agafo el iogurt i m'el foto davant seu. Segur que la lia...però el pròxim dia no plora..

I llavors vaig pensar una cosa que em va dir un dia la seva mare sobre aquest fill....es veu que quan juga a futbol i perd s'enfada molt i tira patades a la banqueta, que no li agradava que faci aixó...però si plora quan no te els topings adequats es normal que reboteixi la banqueta quan perd...tot va lligat...

Com deia un comentarista de la NBA, el gran Andres Montes: "Blanco y en Botella.....Leche".

si hi ha una possibilitat entre 1 milió...soc jo...

En un blog que alguna vegada he entrat per llegir algun post sobre futbol, hi va haver una conversa entre l'autor del blog i un internauta que li va fer una pregunta sobre el seu fill i el futbol.

L'autor del blog li va contestar al pare que no es preocupes tan pel seu fill, que el deixes ser feliç i jugar amb els seus amics, que mai arribaria a ser professional i per tant, no creessim falses espectatives.

El pare, una mica mosca, va contestar com podia afirmar amb tanta rotunditat que el seu fill mai seria professional. Si no l'havia vist jugar mai. Com s'atrevia a jutjar-lo.

I l'autor del post va fer una resposta que la tinc guardada a la memoria. Una resposta simple, molt simple però a la vegada clarificadora de com funciona el cervell del 99% dels pares que tenen un fill que ho fa més bé que la mitja.

Li va dir:

"Si et dic que el teu fill te 1 possibilitat entre 1 milió d'arribar a ser professional del futbol, tu pensares irremeiablement, que aquesta possibilitat es el teu fill.

Prefereixo dir que el teu fill mai serà professional...només m'equivocaré 1 vegada de cada 1 milió de vegades que ho dic."

Com diria el meu fill..."Zasca" o "Turn Down for What"...coses del jovent que els vells ja no entenem...

Si s'emprenya, millor..el companyerisme en segon pla..

Com últimament, el futbol em dona motius per trobar un forat i escriure al blog.

Es fàcil de resumir i explicar.

Estaven jugant un partit l'equip on juga el meu fill(8)....quedaven 5 minuts per acabar el partit, canvien a un jugador per un altre.
El jugador que surt del camp, enfadat, fa un gest de queixa cap a l'entrenador i no li dona la ma al jugador que sortia i tenia la ma estesa.

Es una actitud molt reprovable i una falta de respecte a l'entrenador i als companys.

Evidentment a ningú li agrada que el canviïn i menys si es tracta de nens que son força competitius. Això es normal. Però encara que siguin nens han de tenir clar unes normes de conducta bàsiques.

Tothom es pot equivocar però en un equip s'ha de mirar, per part dels pares i de l'entrenador, que tothom tingui present que forma part d'un col·lectiu i que als companys s'han de respectar. Si no sempre et pot quedar jugar a tennis o a golf.

Però aquest fet no es el més greu. Els nens poden actuar per molts motius...per que els pares no els han corregit, per que tenen un mal dia, per que imiten el que veuen a la tele...

El més greu es el següent dia a l'entreno, on 2 pares estan parlant sobre això. Al final la conclusió que treuen es que saben que es políticament incorrecte el que fa el seu fill però ja els hi agrada. Els hi agrada que sigui tan competitiu i que s'enfadi...per tant, segurament el corregiran, perquè es el que toca, però no s'acabaran de creure el que li estan diguen...

Volen que el seu fill tingui més i més ambició, que ho demostri...com un signe de "macho", de marcar terreny, de deixar clar que el normal seria jugar tots els minuts possibles i qualsevol altra cosa es normal la seva reacció encara que no ho pugui dir obertament....

El meu fill mai ha fet aquest gest, i si algun dia el fa, en mig del partit faig un crit i el nano va a donar la mà al seu company o ja pot marxar del camp. Si ho veig, no permetre que el meu fill tingui una falta de respecte en vers a un company d'equip, que tenen el mateix objectiu, que entrenen junts cada setmana...

De fet, analitzant-ho bé, si vols que el teu fill sigui competitiu, que s'enfadi amb l'entrenador o amb un company es perdre competitivitat. Ja que la culpa del canvi (si es que hi ha culpa) la posa a sobre d'una altra persona.

Als meus fills sempre els hi dono un consell...

En el moment que dones la culpa o t'enfades amb algú per una cosa que et passa a tu, perds control sobre la teva vida. Ja que, com es culpa de l'altra, tu no pots influir en la situació.

Sempre has de creure que les coses et passen per accions que has fet tu i les coses que et passen per accions dels altres, com tu no pots fer-hi res, millor no perdre-hi temps.

Quan els meus fills em diuen: "No he estudiat perquè tu no venies a preguntar-me la lliçó, jo t'estava esperant...", "No he pogut entrenar aquell ball per que la entrenadora estava amb un altra persona..", "No ho he pogut fer per que m'han canviat...", "M'ho he deixat per que tu no m'ho has dit...", "Es que em te mania..."..

M'emprenya molt...

La majoria de professors, entrenadors fan la feina però tenen una vida, una parella, uns hobbies, miraran un peli a la nit, aniran de compres, soparan amb els seus amics, miraran vídeos xorres al whatsapp.....per que t'hauria de tenir mania un professor o entrenador? prou feina te....i si et te mania el 99% segur es que deus fer alguna cosa que li molesta/irrita...

Agafa el màxim de responsabilitat sobre la teva vida i llavors podràs millorar-la molt més i tot anirà molt millor.

Si et canvien potser es que no ho has fet prou bé, potser hi ha algú que ho fa millor que tu, potser el partit estava guanyat i l'entrenador ha volgut que jugui tothom.....respectar a l'entrenador, entrenar millor per que l'entrenador vegi que ho fas bé...i espera al final de temporada....que estàs jugant el que esperaves? doncs segueixes, que creus que hauries de jugar més, doncs marxes...però sempre pensant que tu controles i que tu has de decidir...

Si creus que tot es culpa dels demes...et converteixes en una persona menys valida, menys capacitada per trobar solucions als problemes que et trobaràs al llarg de la vida...

De fet, en aquest equip ja hi ha uns altres pares que han anat a parlar amb l'entrenador, despres d'un partit, amb no gaires bones maneres per que el seu fill va jugar 2 parts(n'hi ha 4)...que venien de molt lluny només per jugar això...vaja, a principi de temporada, quan van decidir venir a l'equip hi havien els mateixos quilometres de casa seva al camp que ara...no s'ha estirat la terra...tu, com a pare, havies d'assumir totes les possibilitats d'anar a jugar a un equip tan lluny de casa, les bones i les dolentes...

Els humans tendim a creure que el que ens passa dolent es per culpa dels demes i el que ens passa bo es culpa nostra. No es fàcil treure aquest pensament, es com una mesura d'auto-protecció del nostre cervell.

I es una de les mesures d'auto-protecció que m'esforço a trencar en els meus fills, per ajudar-los a la seva vida. Però segons el caràcter de cada ser humà, no es fàcil fer-ho ja que sol ser més fàcil creure que tu no tens culpa de les coses dolentes que et passen.

Gasto moltes energies amb aquest tema cada vegada que un fill meu vol culpar a algú dels seus "fracassos" o frustracions...i no sempre ho aconsegueixo...

I encara que el futbol no es el millor exemple per moltes coses, també hi han jugades on es veu que a part de ser un esport competitiu també es un espectacle que ha de servir d'exemple a tots els nens i nenes que el veuen. Poques, però aquest vídeo en recull algunes.....



Com a pare estaria molt més orgullos d'un fill meu si fes una jugada d'aquestes que es veu al vídeo que no un gol que es regateja a tot un equip des de mig camp. La primera acció segur que seria "culpa" en part de la meva educació..regatejar-se a tot un equip es nomes "culpa" del seu talent  jo no hi tinc res a veure...