dijous, 27 d’octubre de 2016

Amenaça d'un company de fútbol

Cada vegada començo a tenir més clar que el meu fill(8) va decidir correctament al voler anar al equip gran de la ciutat en comptes de fer cas al seu pare que era molt contrari.

L'ultim partit, el meu fill va sortir de titular en la posició de migcampista, quan normalment sol jugar de defensa.

Fins aquí res a dir. Decisió de l'entrenador. Has d'acceptar on et fa jugar l'entrenador i fer-ho el millor possible, juguis a on juguis.

El partit va ser força dolent tot i que van guanyar.

El meu fill va marcar un gol, el primer que marcava amb aquest equip. Ja havien marcat tots els jugadors menys ell. No es un problema, simplement informació per ficar-nos en situació.

El partit s'acaba, anem al cotxe i el que podries pensar com a pare es que potser el nen et diria: "He fet el meu primer gol!!", "que tal ho he fet de mig?", "No em jugat gaire be avui, no?", "estic content", "no estic content"...no se, podia dir mil coses després del partit a l'entrar el cotxe...no miro de xerrar gaire després del partit ja que ell està cansat i no te ganes però sempre intercanviem algunes paraules...

Doncs aquell dia no va dir res d'això...em va sorprendre molt el que em va dir...directament, sense parlar res del seu partit individual ni del partit com a col·lectiu, em va dir:

- Gaby, saps que m'ha dit en Pau (un company d'equip seu) abans de sortir al camp per començar el partit?

-No, que t'ha dit? - vaig dir jo.

- M'ha dit que qui em pensava que era per treure-li el lloc, que no ho torni fer, que si el volia deixar en ridícul....que ell era el migcampista titular i que ell ho feia molt bé i ell (el meu fill) no en sabia prou.- I segons el meu fill, amb to d'amenaça.

El meu fill no li va contestar res, es va quedar cardat, mai un company li havia dit una cosa aixi.

Aquest fet va ser la unica cosa que li va venir al cap després de 2 hores jugant en un camp de futbol.

Recordem que son nens de 8 anys.

Jo li vaig dir que no s'enfades amb el nen, que fes servir la seva energia per entrenar i millorar i que no gastes ni una gota d'energia contestant al seu company o emprenyant-se amb ell. I si hi havia una pròxima vegada, simplement que li digues que anés a parlar amb l'entrenador per demanar els motius.

Estic content de l'experiència que tindrà el meu fill com a persona.

Sabrà tota la merda que som com a persones, tota la competitivitat animal que desplega el món del futbol, tota la pressió que fiquen els pares als seus fills i aquests no poden controlar tota aquesta pressió i la canalitzen en mode verbal, d'agressivitat, de nerviosisme...sino estan complint les expectatives dels seus pares o les seves pròpies.

Ell segueix estant content d'estar on està però no esperava mai que un company d'equip li parles aixi.

Coses del futbol.

dimarts, 11 d’octubre de 2016

Les màquines no s'equivoquen

La meva parella fica el despertador abans d'anar a dormir.

Son les 0:52 i fica el despertador a les 7:52. El mòbil li diu que l'alarma sonarà "d'aqui 8 hores"...s'estranya...8 hores? però si de 0:52 a 7:52 hi van 7 hores...estava segura que la màquina s'estava equivocant..

Jo, que estava al costat (com a bon informàtic) li vaig dir que segur que hi havia un motiu, les maquines mai s'equivoquen..som els humans que ens equivoquem...encara que tampoc entenia el motiu pq digues que faltaven 8 hores per l'alarma...

Vaig rumiar i vaig entendre que l'unic motiu que tindria una maquina per dir 8h de 0:52 a 7:52 es que cregues que hi havia un canvi d'hora pel mig. Però es clar, erem el dia 11 d'octubre, el dia 11 d'octubre no es fa el canvi d'hora. Per tant, aquesta teoria, que era la lògica, no es complia..

Però mentre ho deia la meva parella anava pensant...i va saltar....ha! clar!!!....vaig canviar la data del telèfon per poder seguir jugant a un joc que caducava passats uns dies...

Aquí tenim l'exemple clar que la maquina mai s'equivoca. Tenia justament la data que toca fer el canvi d'horari i, per tant, la maquina va fer el canvi d'horari.

Es el que em sol passar a la meva feina, molts dels errors son causats per humans que enganyen al sistema tant com poden i llavors diuen que la maquina s'equivoca.

En resum, com ja he dit les maquines mai s'equivoquen si tenen tota la informació entrada i correcta. El dia que les maquines portin els cotxes es veurà que el número d'accidents disminuirà dràsticament...com molt altres coses....

On son dolentes les màquines, ara per ara, es a gestionar fets excepcionals, com per exemple que tingui una data falsa per poder jugar a un joc però que sàpiga que es falsa i utilitzi la bona per poder ficar l'alarma.

:)

Deures Malefics

Estava en una xerrada on hi havia una professora i una mare que era super mega anti-deures.

Jo, fins aquell moment no tenia una opinió formada sobre el tema. No tenia clar si estava a favor o en contra dels deures a l'escola.

D'entrada crec, com tot a la vida, que si son coses necessàries, que serveixen, estan rumiades i amb una mesura justa, no els trobo malament. Encara que també es podria pensar que ja haurien de fer tota la feina a classe.

En aquesta conversa la mare anti deures veia com una aberració i un "atras" que es fiquessin deures als nens...no tinc clar per que tant rebuig, no vaig parlar personalment amb ella.

Però la professora, que estava a la conversa va fer una xerrada molt bona. La mare anti-deures va quedar fora de joc.

D'entrada la professora va dir que com a professional, si cregues que els deures fossin dolents els trauria.....però creia que no eren dolents si es feien bé.

A part, també havia de ser conscient - li deia a aquesta mare - que molts pares volent deures pels seus fills, creuen que aixi arribaran més preparats i agafaran més hàbits quan vagin a l'institut. La mare anti-deures es ficava les mans al cap que hi haguessin pares que demanessin a l'escola més deures...

Això se que passa quan algun any alguna professora "mes moderna" no ha ficat deures...sobretot a cursos de 5é i 6é.

La mare anti-deures seguia defensant la seva postura.

La professora va seguir el seu discurs i va dir:

"Encara que estiguis en contra dels deures, per que els teus fills facin 20 minuts de deures al cap de setmana, no els hi passarà res, no agafaran cap trauma ni quedaran tocats per la seva vida futura. El problema pot ser el teniu els pares, que us ratlla que els vostres fills tinguin deures per que mai esteu a casa...voleu fer mil coses, arribeu el diumenge al vespre i llavors us ratlla que el vostre fill tingui que acabar els deures de pressa i correguen..."

Toma ya....

Jo de petit odiava els deures, mai trobava el moment per fer-los i evidentment crec que si s'han de fer han de ser en la seva justa mesura....i si jo tornes a ser petit els suprimiria...però clar, la meva opinió no te el mateix pes que gent que te experiència i ho ha rumiat...

La professora argumentava que sempre s'havia de mirar que fossin deures motivadors, no repetitius però que encara que fossin repetitius, els deures tenen una missió que va més enllà del seu contingut. Es la millora de la responsabilitat de l'alumne.

L'alumne s'ha de fer responsable d'una feina a fer, pq no tindrà cap profe a casa que li digui, de trobar el seu moment, el seu espai i portar-ho fet el dia acordat. Com moltes de les feines futures que haurà de fer..ajuda a millorar la organització, la responsabilitat i la autonomia del nen..

La mare antideures s'estava creuant i al final va marxar...tampoc se si pq tenia que marxar o pq no tenia més raons o per que no creia amb cap de les raons que li donava la professora...

Però en el fons la reflexió es clara: Molts pares deleguen el futur dels seus fills en l'escola, la societat, els professors, els entrenadors, la universitat, els polítics, els directors, les lleis, la CEE, la llei de la relativitat, la llei de la gravetat i la llei de Murphy...

La meva intenció es impactar el màxim possible en els meus fills educant-los com jo crec, amb els meus valors, els meus principis..per tant, si ho aconsegueixo, l'impacte que tindré als meus fills espero que sigui moltíssim més que l'impacte que rebran de l'escola, professors, polítics, lleis...per tant, facin deures o no facin deures, sigui modern o antic...no m'afecta gaire ja que espero que l'escola no tingui un gran impacte amb ells....
No se, espero que el meu impacte sigui d'un 70% i l'escola un 30%...

Per tant, els pares que es preocupen i s'escandalitzen del problema greu que es fer deures potser es que el seu impacte a la educació dels seus fills serà un 30% i delegaran a l'escola un 70%....sino no puc entendre aquesta opinió talibana dels deures...

En un entorn no radical, podem discutir si es millor fer deures o no, i de quina manera...però mai si d'entrada, una cosa que no afectarà gaire al teu fill(vaja, si no et fiquen 3/4 hores de deures cada dia) ho veus com una cosa desastrosa, ja que llavors no es pot parlar...aquesta mare creia que els pares que volien deures pels seus fills eren com cavernícoles..els trobava "atrassats"...

I com tot a la vida, es difícil que les coses siguin blanc o negre...

dijous, 6 d’octubre de 2016

El meu fill es un "Messi" i no veig la realitat...i el futbol...

El tema futbol es un tema recurrent. Dona molt per parlar.

Com ja vaig explicar varies vegades en el blog, el meu fill el volia un dels equips "grans" de la ciutat, vaja, dels equips que fitxen en comptes d'agafar els que s'apunten..

Jo era i soc reticent, amb 8 anys, a anar a un d'aquests equips a menys que ho tinguis molt clar i que ho hagis rumiat bé...sense deixar-te arrossegar per pensaments com "el meu fill es en Messi"..entre d'altres..

I sobretot utilitzar aquest fet, com qualsevol altra que ens pot passar a la vida, per que el teu fill maduri, pensi i tregui les seves conclusions...

Molts pares que conec, quan el seu fill el van venir a buscar, no van voler escoltar res dels que els hi deien la gent que ja hi havia estat o la gent del club...no dic que se'l hi hagi de fer cas però com a mínim escoltar la seva opinió..

La majoria de pares pensen, a dins seu, que aquestes coses negatives que te anar a un equip gran (també en te de positives, com tot a la vida) als seus fills no els hi passarà, això els hi deu passar a la resta però els seus fills son d'una pasta especial..

Una de les coses que la majoria dels pares que han passat per un equip gran et diu es:

  • Allà no ets ningú, quan no et necessitin t'avisaran amb poc temps i et substituiran
  • Allà es igual de que juguessis al teu ex-equip..et faran jugar del que ells creuen
  • Allà no et deixaran ser el rei del mambo al camp, has de complir un posicionament i unes regles i no tots els jugadors s'adapten a això
  • Allà no pots parlar amb l'entrenador ni res...si el teu fill no li entra a l'entrenador, jugarà poc encara que l'any anterior haguessis marcat 50 gols...
  • La mitja es que els jugadors estiguin 2/3 temporades...ells sempre van fitxant els jugadors que destaquen...i per que sigui el teu fill no el veuran tant bo com tu el veus..el mon es molt gran i hi han molts de nens que ho fan bé...
I molts més punts que la gent que hi ha estat et diu...

No vull dir que no s'hi hagi d'anar però t'has de ficar en el cas que el teu fill allà sigui un jugador normal....per que clar, si penses que el teu fill es un jugador extraordinari, evidentment pensaràs que tots aquests avisos no afectaran al teu fill..

Si ets conscient de les coses bones i les dolentes que te el canvi...el mes provable es que visquis l'experiència de manera positiva...

El meu fill al final va acabar anant a l'equip gran, tot i que els hi vam dir que el nen no hi anava, al llarg de la temporada anterior.
Durant el campus d'estiu el van convencer...
Jo li vaig donar la meva opinió mentre ell no ho tenia clar...quan ja ho tenia clar, encara que fos de manera suggestionada, no tenia sentit que li negues...tenia tota la meva informació i ja sabia el que es podia trobar..

Ara, allà passa una cosa curiosa...

El pare que no tenia tant clar que el seu fill hi anes (jo) està content i el nen també, de fet, molt content...molts dels pares que volien i que inclus em van criticar que el meu fill no hi anes, ara no estant tant contents...

Bàsicament jo no vaig idealitzar el canvi sino que inclus el vaig voler veure una mica pitjor per que el meu fill fos conscient i els altres pares van idealitzar el canvi i clar, qualsevol cosa que no sigui com esperaven es una petita frustració..


Tinc una teoria, que diu que en un equip de futbol, com a molt i poden haver 2/3 jugadors que acaparin més joc que la resta...bàsicament per que nomes hi ha una pilota i el temps es el que hi ha....

Per tant, si aquest equip gran fitxa un equip nou sencer de jugadors que destacaven molt als seus equips, que es el cas de l'equip del meu fill, es matemàticament impossible que tots els jugadors fitxats acaparin el mateix joc que acaparaven en els seus equips d'origen...la majoria perdrà protagonisme...

Això no es bo ni es dolent...quan formes part d'un col·lectiu es una possibilitat...el problema no es el fet sino els pares que veien al seu fill unic i ara veuen que han de compartir el protagonisme...i això afecta a que no juga tant, a que no toca tantes pilotes, a que intervenen altres jugadors, a que passen fases del joc que l'equip te altres vies de crear joc i que no passi pels seus peus, a que el canviin sino ho fa bé quan abans no el canviaven mai...

Vaja, que alguns pares poden començar a pensar que el seu fill no li saben treure el potencial, que no l'estan aprofitant, que com es que no entenen el seu fill, que el fan jugar a on no toca, que juga massa poc...

Jo tenia clar que el meu fill anava a un equip a ser una peça més..aprendra molt, tindrà companys molt bons que el faran millorar, tindrà bons entrenadors....però serà una peça de l'engranatge, simplement..no pas l'engranatge sencer que podia ser a l'equip origen...la majoria de pares no tenien clar aquest concepte..

En resum, està bé ser ambiciós, està bé tenir somnis, està bé tenir motivacions però sempre tocant de peus a terra, sempre escoltant a la gent que te experiència....llavors faràs el que vulguis però sempre s'ha de mirar de no prendre decisions visquen en un núvol, per tu i pel teu fill....

Doncs això, les decisions sempre amb el cor però amb els peus a terra i amb informació de tots els costats...la que ens agrada escoltar i la que no es agrada tant...

Al final la majoria s'adaptarà i entendrà la situació...però el període de frustració del pare i el nen es podria haver evitat amb una mica de realisme...

Educació amb càstig?

No soc un pare que cregui que educar amb càstig sigui una norma prou bona com a dir que es la manera d'educar correcta.

Però tampoc vull caure al "bonisme" de dir que castigar a un nen es com si fossis digne de ser investigat per els serveis socials.

A casa ens moguem en el difícil equilibri....

Crec que, com a pares, em d'aplicar el sentit comú i intentar deduir si el càstig es proporcionat i el més important, si el càstig provocarà l'efecte desitjat, que es que el nostre fill aprengui per a la pròxima vegada. Que maduri i que sigui conscient dels seus actes i les seves conseqüències.

Aquí explico un cas personal..

Els divendres sol ser un dia que venen alguns amics del meu fill a casa, coincideix que no tenim cap extra-escolar, que l'endema no hi ha cole, que estem tranquils...venen a casa i alguns dies fem pizzes casolanes i es queden a sopar, inclus es queda algun pare.

El meu fill s'espera els divendres amb moltes ganes.

Un divendres, quan estava esperant a l'escola per que sortissin, va venir cap a mi la meva filla petita(4) i la meva filla gran(10) però el meu fill(8) no apareixia.

D'entrada pensava que encara no havia sortit la seva classe, com vaig xerrar amb les meves filles, no m'havia fixat si per allà corrien més nens de la seva classe. 

Despres d'esperar una estona, vaig començar a pensar que segur que havia marxat amb un dels pares que ve sempre els divendres a casa. Era quasi segur.

La meva filla gran, però, em va dir que creia que havia anat a la classe a buscar alguna cosa. Hi anem i no hi es.

Evidentment, després de perdre 20 minuts entre esperar i pujar a la classe, la conclusió semblava evident. Segur que estava amb aquest pare.

Vaig sortir fora de l'escola i em vaig trobar el meu fill amb aquest pare i el seu fill. Evidentment era molt fàcil deduir que el meu fill estaria amb aquest pare. Jo m'hi porto molt bé amb ell i trobo normal que el meu fill pogues decidir que si ells venien a casa, si estava amb ells ja n'hi havia prou.

Però jo, en aquell moment, i degut a comportaments anteriors on el meu fill havia obviat normes bàsiques, com notificar que marxava d'un lloc, vaig creure que no havia obrat correctament. Sabia que el que anava a fer em causaria problemes...i més davant d'altres pares, allà a l'escola.

Vaig renyar al meu fill i li vaig dir que ja m'imaginava que estava amb aquest pare però que la seva obligació, quan surt de l'escola es venir-me a buscar, fer-me 2 petons, dir hola i llavors explicar-me que va amb aquest pare.

No ja per jo saber que està bé, que també, sino per que forma part d'una família i si es transmet la informació tot va més bé. Per exemple, si hagués dit amb qui estava jo no hagues perdut 20 minuts entre esperar-lo i buscar-lo.

Com creia que despres de reiterades vegades fent coses similars no acabava d'entendre el que li deia, vaig decidir que aquell divendres no vindria cap amic a casa nostra.

L'emprenyada va ser monumental (ell s'ho espera molt..a part de que te baixa tolerància a la frustració)..vaig tenir que perseguir-lo pel carrer, emprenyar-me i finalment agafar-lo del braç i arrossegar-lo fins al cotxe.

Amb alguns pares, nens i professors mirant l'escena.

Li vaig dir a l'altre pare que sentia el canvi de plans, que no tenia clar si era el correcte el que jo havia fet però que d'alguna manera li havia de fer entendre. 

Però l'important no es el càstig, no es res de res si llavors aquesta acció no serveix per alguna cosa.

La setmana vinent, el divendres, ell tornava a tenir la il·lusió per que vinguessin els seus amics i algun pare a casa nostra.

Jo, premeditadament,quan vaig anar a buscar els meus fills a l'escola em vaig ficar en un lloc amb visibilitat reduïda quan ja tenia a les dues nenes i vaig esperar que passava.

El nen em va buscar, em va dir hola, em va fer 2 petons i em va dir que se'n anava amb aquest pare i el seu fill cap a casa nostra.

El vaig felicitar per aprendre dels seus errors i li vaig fer notar el poc que costava tenir el seu divendres somiat només tinguen uns mínims d'educació i de pensar amb els altres.

L'altra pare, que va dubtar dels meus mètodes la setmana anterior, em va dir..."va funcionar"...

Jo conec al meu fill, i se que algunes coses, quan les fa malament masses vegades, les paraules ja no li fan afecte. Si la setmana anterior, en comptes de castigar-lo li foto el rotllo moral...aquesta setmana o l'altra o l'altra hagués repetit sense cap mirament el seu comportament.

Es una llàstima que el càstig sigui una eina sobre les paraules?..doncs si...

Que el càstig es útil quan es un nen petit però que a mesura que creix es més difícil que tingui sentit?...també..

Que es una opció que en aquest cas va aconseguir el que volia?....doncs també...

Estic segur que ara, el meu fill, haurà de despistar-se molt per no venir a buscar-me, quan surt de l'escola i dir-me hola.

I total tampoc es un trangul tant difícil...quan vagi a l'institut ja no l'aniré a buscar i per tant, s'estalviarà de tenir que venir-me a dir hola....3 anyets i se li acabarà la penitencia... :)