diumenge, 27 de desembre de 2015

No saps programar APPS?....

Fa temps, quan hi havia el boom de les APPS als mòbils, recordo una xerrada amb un arquitecte, que em deia que havia d'aprendre a programar APPS, que era el futur.

S'estranyava que no en sapigués. Deia que podia guanyar molts diners si en sabia.

Sino aprenia a programar APPS quedaria desfasat i no estaria a la onda. Era el futur...i potser te raó...

Sino tingues res a fer, aprendria a programar APPS però tinc feina programant en altres plataformes/llenguatges.

Primer de tot, per guanyar diners fent APPS vol dir que aquestes APPS també generen aquests diners o bé generen la perspectiva que poden generar molts diners...o bé estan timant a algú...però jo no treballo timant a la gent...per que al final tot explota...vease bombolla immobiliària...timo piramidal que no ha durat ni una decada...

Quantes APPS fem servir al cap del dia, de mitja? i d'aquestes, quantes paguem per el seu ùs?

Si la resposta es menys de 5 APPS per les quals paguem, està clar que el mercat de les APPS pot ser molt enriquidor per alguns, però no es fàcil generar negoci amb les APPS, només pel fet de ser una APP. Has de tenir una molt bona idea que cobreixi o millori una necessitat. Quan tens la idea es el moment d'aprendre a programar APPS...i si mai tens una idea interessant? I si tens una idea interessant però no els 10 mesos per desenvolupar-la?

Una altra cosa es si no tens feina i creus que hi ha més demanda en aquest sector, trobo lògic anar per aqui, però no era el meu cas, jo ja tenia feina...

Es com aprendre Chines per si un dia has d'anar a China o perque diuen que es el futur...quin futur?....O aprens Chines perque vols anar a China o vols fer alguna cosa amb ells o vols trobar feina al món del turisme.....o bé no l'aprenguis i millor gastis el teu temps fent coses que porten un valor d'una manera més directe.

I una altra cosa, si ets un programador competent i amb iniciativa, si necessites fer una APP ja t'espavilaras. Si esperes a veure-les venir o que algú et mani fer una APP, llavors potser si que està bé saber-ne encara que no et faci falta.

En el fons, sobretot des de el meu punt de vista d'autònom, i no pas de treballador, el que has de ser es un bon solucionador de problemes. La gent et paga per que els hi solucionis problemes. Si saps fer APPS però aquestes apps no serveixen per a res o no pots guanyar diners amb elles, fer APPS o fer castells de sorra, donen més o menys els mateixos fruits...

El gracios es que el consell me'l donava un arquitecte que feia forçes anys que estava a l'atur perquè no s'havia adaptat als nous temps.

No feien falta tants arquitectes, per tant, tenia que reconduir la seva vida professional a un altre nivell si volia trobar feina....i ell no ho veia, seguia esperant que el projecte de la seva vida truques a la porta, i la seva dona treballant a tope per tirar la família endavant....en canvi si que veia el meu futur i la meva "equivocació" al no deixar-ho tot i tirar-me a la piscina de les APPS...

No guanyar es divertit... a vegades...

Estavem jugant a fet i amagar amb els meus fills(9, 7 i 3), un dia per la nit, a les barraques de festa Major.

Evidentment els de 9 i 7 no volen ser pillats per la petita i la petita, tot i que es super fàcil agafar-la, tampoc vol que la pillin.

Evidentment els nens han de aprendre a frustrar-se i veure que no sempre poden guanyar...però a vegades es poden fer altres estratègies.

Tal com anava el joc, li quedaven 2 minuts ( a part del cansats que estaven, ja que era força tard)....els grans trobaven massa fàcil el joc, ja que la petita, quan li tocava parar, no atrapava a ningú i la petita, quan s'havia d'amagar, l'agafaven de seguida, ja que no corre i s'amaga molt malament..i sovint al mateix lloc on ho ha fet abans.

La petita s'estava començant a emprenyar molt però els grans, com que només estaven preocupats per guanyar, per atrapar i per no ser pillats, anaven "a saco" amb la seva germana petita.

Llavors vaig començar a fer un joc comic. Vaig fer el pallasso, quan la petita em volia atrapar feia com si anés a càmara lenta, com si caigues...deixava que estes a punt de tocar-me però no m'acabava tocant..

Els grans van començar a riure i la petita també.

No estic content pq la petita s'ho passes bé, estic content perque vaig ser capaç (sense voler) de canviar les regles del jocs dels 2 grans.


Primer nomes estaven preocupats per guanyar despres van canviar el xip i només es van preocupar de fer coses per passar-s'ho bé. Ja no els hi importava si la petita els atrapava o no...i també es deixaven guanyar, si feia falta..

El nen, que sol ser el que li costa més això de jugar sense guanyar, va començar a anar lent, a fer veure que atrapava a la seva germana però al final queia, a fer veure que no veia a la seva germana o ha preguntar-li si havia vist la seva germana...i ella li deia que no....vam riure molt..

Em va agradar poder canviar les regles del joc sense dir-ho...només amb l'exemple...

Normalment no ho aconsegueixo, o potser estic cansat i quan s'haguessin començat a emprenyar-se més, hagués decidit plegar...

Ho escric al blog per que crec que es una filosofia que hauria de practicar més...buscar solucions creatives per canviar dinàmiques amb els nens...sino sovint et deixes portar, ells s'acaben emprenyat (que també s'han d'emprenyar i han de solucionar els seus problemes) i t'acabes emprenyant tu per que no saben allargar els jocs...


El meu fill estava plorant..

Fa uns dies es va anular l'entreno de futbol del meu fill (7) per que l'entrenador estava malalt. Van enviar un whatsapp per dir-ho.

A la mateixa hora, entrenava l'altra equip (la mateixa edat) però no van proposar que anessin a entrenar amb ells. Simplement van anular l'entrenament. Et pot semblar bé o no...però vaja, al final es el club que ha de decidir que passa si un entrenador està malalt..

Jo, com no tinc whatsapp, no em vaig assabentar de la notificació i vaig anar a entreno igualment. De fet, com estic amb la petita (3) i també porto a la gran (9) a patinatge, ni me'n vaig adonar..el nen es va ficar a entrenar amb l'altra equip i ni me'n vaig adonar que era un equip diferent....

Despres d'aquest entreno, algun pare que no havia portat el seu nen, per que havia rebut el whatsapp, em va com mig insinuar que ell també hauria de fer com jo, anar a entrenar igualment, encara que diguin que no...

Ja li vaig dir que jo no ho sabia, que no ho havia fet a posta, però em va semblar que es pensava que no, que jo volia que el meu fill entrenes i l'havia portat peti qui peti...vaja, no em deu coneixer gaire, per que tinc forces coses però morro, no gaire...però vaja, ja em va emprenyar una mica...

Però el motiu del post ve ara, es el que em sobta més i últimament veig forces pares que, en la meva opinió, s'extralimiten en la funció de protecció dels seus fills.

Un pare va dir que el seu fill, com s'havia anul·lat l'entreno, es va ficar a plorar, i que clar, per que ha de plorar el seu fill si es podia entrenar igualment amb l'altre equip? Si pot evitar que el nen plori, millor, no? que pobre nen..que el club molt malament per no proposar entrenar conjuntament els 2 equips...

Segurament estic equivocat però si el meu fill es fica a plorar per que s'ha anul·lat l'entreno (i per una causa de força major, on nosaltres no podem fer res per solucionar-ho)...doncs aixo, si el meu fill es fica a plorar, té 2 problemes.

El seu plor i la xerrada-bronca que li caurà desprès.

Una cosa es que li sàpiga greu no tenir entreno, que es normal i l'altra es que faci un drama, quan al cap de 48 hores tornarà a entrenar. La meva feina com a pare es que gestioni les seves emocions, ja que sobre això es on ell podrà creixer i formar la seva personalitat..li permetrà madurar.

I encara menys, culparé a decisions de tercers de la no gestió emocional de meu fill. Jo m'encarrego d'ajudar a gestionar les emocions del meu fill, a que maduri i creixi i l'equip de futbol no es mai el culpable de res...tot el que passa a la vida, crec, un pare ho ha d'utilitzar per formar al seu fill..el bo, el dolent i el neutre...

Aquest pare en cap moment va mostrar cap intenció de valorar el plor del seu fill...simplement va culpar al club del plor...i ell va mantenir una posició neutra, com si ell, com a pare, no tingues que intervenir en la historia...

Llavors, si el seu fill suspèn una assignatura, de qui es la culpa? suposo que de l'escola, no?

dijous, 17 de desembre de 2015

Ser bo a la feina no importa a alguns jefes

M'acaben d'explicar una història laboral que serveix per reflexionar una mica, o molt, segons es miri.

Un noi m'ha explicat una historia que li va passar fa molts anys, quan era treballador d'un Carrefour.

Es veu que un dia, una iaia, que era Suíssa i clienta del Carrefour, va anar al seu país i de tornada cap aquí, li va comprar una caixeta de bombons a aquest noi, que treballava allà.

La iaia li va fer el regal en senyal d'agraïment pel tracte que tenia amb els clients, concretament amb ella. En resum, a la iaia li va venir de gust fer-li un regal a un treballador, que ella considerava exemplar.

Jo, si fos empresari, estaria molt content que donessin regals als meus treballadors (si es en motiu d'agraïment)...això significaria que tinc treballadors molt bons i que fan la feina molt bé, de fet, més bé que el que esperen els clients....per això els clients tenen aquests detalls. Hi ha gent que li agrada ser agraït, altres no...

Fins aquí, una historia normal i que potser, depenen de les nostres feines, més d'una persona s'hi ha trobat.

El curiós de l'historia ve ara.

L'encarregada del Carrefour va veure la caixa metàl·lica i va preguntar que era.

El noi va explicar la història i l'encarregada es va enfadar. Li va dir que no estava bé, que no havia d'agafar regals dels clients, que ho tornés, que havia fet malament...

Ell es va negar, va dir que ell estava content que li agraïssin la seva bona feina, que aquesta senyora li havia fet el regal amb tota la seva il·lusió, que li havia portat de Suíssa i que de cap manera li tornaria, per a ell era una falta de respecte tornar-ho. No hi veia res dolent.

L'encarregada seguia enfada i aquest noi li va dir que, si volia, que li anés a dir al jefe. Ell no creia haver fet res malament.

Al dia següent va apareixer el jefe (avisat per l'encarregada, es clar) i va mostrar-li que tampoc estava d'acord. Que fos l'ultima vegada que acceptes regals de clients...

Ell va dir que no podia deixar d'acceptar un regal si venia d'un client agraït per la seva feina.....

El resum de d'història, aixi pur i dur, seria.....

Tens un treballador de puta mare, que la gent el valora i més en un sector on els treballadors solen ser gent que sol fer el just (els sous no ajuden) i l'unic que pots veure es que ha fet malament acceptar un regal...

Però, si haurien de celebrar tenir a un company de feina que els client el valoran, això es un tresor, s'ha de cuidar i mimar per que es pugui quedar amb ells el màxim anys possibles.

Tens un gran treballador, els clients el valoran amb un regal, per la seva bona feina, i l'unic que treu de l'empresa es crispació i una visita del jefe renyant-lo?....quan feia mesos que el jefe no parlava amb ell, tot i ser molt competent..

Hi ha una frase molt bona per dedicar a aquesta gent, amb aquesta visió tan clarivident del que es voler tenir un equip de gent ben parit:

"ANEU A PRENDRE PEL SAC!"

I no em cansaré de repetir un gran i petit diàleg de l'Emilio Duro:

Un noi es troba a un altre i li diu:

-Oye! Por que nunca me coges el telefono?

- Por que eres tu.

Mirem de no compartir gaire temps amb gent tòxica...encara que, per desgracia, no sempre es possible.

A i B: la diferencia de la lletra...

Últimament l'esport infantil es una font de temes del meu blog.

Suposo que es un lloc on es més fàcil que es despertin reaccions més primàries que no pas en un entorn més calmat, com un dinar o un berenar o la mateixa feina.

Ens fiquem en situació.

En el Club del meu fill(7 anys) tenen masses jugadors per fer un sol equip i potser una mica justos per fer-ne 2. Al final decideixen fer-ne 2, aixi els nens poden jugar més minuts als partits.

Com sempre s'ha fet, des de temps immemorials, un equip es el "A" i l'altra es el "B".

Alguns dels pares del "B" (on juga el meu fill) es van molestar molt que el seu fill estigues al "B". Creien que seria un trauma, que el nen ja estava marginat, que s'ho passaria malament per no estar a l'equip dels bons.

Resulta que els 2 equips, al meu entendre, son força equilibrats. No n'hi ha, d'entrada, un que es pugui dir clarament que es l'equip dels bons i l'altra dels dolents.

I això, aixi d'entrada, es bastant evident de veure-ho. De fet, parlant amb gent del club, que es qui van decidir fer-ho aixi, també t'ho reconeixen..
Que per mi, si volguessin, també tenien dret a fer un "A" de bons i un "B" de dolents...això ja es fil·losofia del club, i si estas allà has de respectar la seva fil·losofia o marxar a un altra on encaixis més...

Però els humans, o alguns, no poden veure la realitat o pitjor encara, una lletra "B" fa que siguin incapaços de veure la realitat.

Tot i la evidencia que els 2 equips son força equilibrats, alguns pares continuen fent comentaris despectius (amb elegància, però els fan) sobre el tema del "A" i el "B"....

Com quan el "A" perd:
- "Ha!, no eren tan bons?  Si al final ja estem bé al "B""
o
- "Clar, a l'"A", com que està a un nivell més alt, ja veus..."
o
-" Al final resultarà que no son tan bons..."

Inclus ja donen per descomptat que el "A", pel fet de ser "A", ja està a un grup més fort. I es mentida, els grups son aleatoris. Tot i aixi, les derrotes de "A" i "B" son molt semblants...

Però el que em maravella encara més, es el fet que al poc temps ja es veia que el "B" era més bon equip que el "A", o si més no, més equilibrat. Encara que sobre el paper crec que van repartir el talent.

Però a la pràctica va resultar que alguns jugadors del "B" han rendit millor que altres del "A". Vaja, jo ho veia.

Inclus 2 pares del "A" (els que tenen els nens més bons) vaig veure que es queixaven de l'equip que tenien i que estava desequilibrat. El "B" era millor. I els seus fills podrien creixer més si els seus fills poguessin jugar amb el "B", on l'equip es més equilibrat.

Tot i saber això, alguns pares del "B" encara fan frases on demostren que segueixen pensant que el seu fill està en una segona categoria, com si valgues menys que els del "A".

-" MIra, a mi ja més igual estar al "B", si el meu fill està bé"...Com volguen dir...mira, el "B" es l'equip dels dolents però com el meu fill no es queixa...ja passo d'emprenyar-me..

Segueixen pensant que els seus fills estan a l'equip dels dolents....Com una lletra no els deixa veure la realitat? Com pot ser? que veuen ells? quan miren el partit....o que veig jo...

Aquestes coses em fan reflexionar i em treuen les ganes de col·laborar, de fer coses amb altra gent...cada vegada veig més gent que basa les seves opinions amb coses que no son racionals. Que parlen i pensen des de l'estomac i no son capaços d'analitzar el que veuen...

Es molt difícil col·laborar, proposar fer coses amb gent que te aquesta visió...per que això que passa amb la seva visió del "A" i el "B" es pot estendre a qualsevol altre conversa, qualsevol altra situació de la vida...

No m'agrada tenir tractes amb gent aixi, si ho puc evitar, per que a la llarga sempre tindràs problemes. Sempre veuran fantasmes o vasaran les seves opinions amb visions massa simples de la realitat...mai res es blanc o negre...

Crec que aquest tipus de gent, que tenen opinions tan superficials, com que la lletra l'equip de futbol del seu fill no li deixi, ni un foradet per poder raonar més enllà, m'aïlla...i fa que tingui ganes d'inverir temps amb la gent que m'estimo i la meva feina, que també m'agrada molt.

Però no de xerrar, col·laborar, si hi ha gent aixi...per que acabes parlant de fantasmes, esperits i tot tipus de visions que els hi provoca la lletra "B". I sino es una lletra serà qualsevol altra cosa que els hi serveixi d'excusa per apuntalar el seu raonament i quedar-se allà en bucle...

Ja se que segurament sembla un xorrada, però per mi no, es un reflex de com es una part de la gent. En les coses més banals, com un equip de futbol de nens de 7 anys, es reflecteix la personalitat de les persones...

Molta gent no te capacitat de raonar d'una manera una mica elaborada, i no dic ser un Einstein, jo tampoc soc un lumbreres, però si ser capaç de veure una cosa amb els teus ulls i saber construir una opinió amb el que acabes de veure.

Aquests pares es quedaran la resta de la temporada creguen que el seu fill està a l'equip dels dolents.

Que, de fet, quan jo era petit, també hi havia equip "A" i "B" i "C"...i llavors ningú trobava estrany que al "A" hi haguessin els bons, al "B" els no tant bons i al "C" els més dolents....era una manera de que tothom pogues progressar al seu ritme i segons les seves aptitutds..i cap pare, que jo recordi, anava a queixar-se al club de per que separava els nens per nivells.....semblava una cosa logica.

Avui dia, tenim als nens tan sobre-protegits que molts pares pateixen per que el seus fills agafin qualsevol trauma amb qualsevol cosa i que això els hi destrossi la vida. Volen tenir els fills entre cotons...

Però, si això es la vida...

Jo sempre solia estar als equips "B" i no tenia cap trauma...de fet, com m'agradava molt jugar, era una motivació per ser com els del "A", que eren els bons...jo volia ser com ells però no ho era...i era part del meu creixement personal entendre que hi ha gent que te facilitats per una cosa i altres que no, que hi ha gent que ha d'entrenar molt dur i altres amb poc entrenament aconsegueixen resultats com els teus o millors....

A part, jo el que vull extreure del futbol, pel meu fill, es que aprengui a pertanyer a un grup, a compartir, a liderar quan ho pot fer i a ser ajudat quan ho necessita, a resoldre els seus conflictes dins del grup, a saber que en un grup no sempre pots fer el rol que tu voldries i t'has d'adaptar..i que sino vols tot això...pots anar a fer Tennis o Golf...

I això es pot fer estiguis al "A", al "B" o al "K"...

De totes maneres, tampoc es problema, si els pares els hi amaguen la realitat, només ho podran fer durant un temps...al final la vida els hi ensenyarà als seus fills, que no tot es de color rosa i sempre ets el millor, com a les pel·lícules de Hollywood...

I sino, tinc una solució..l'any vinent, si també hi han 2 equips, en comptes de "A" i "B", proposo ficar 2 noms neutres:

- Tortugues i Llebres (Aquest no, que provocaran una reunió fulminant amb el coordinador  per que el seu fill haurà d'anar al psicòleg d'urgència, si es una tortuga, evidentment...)

- Ànecs i Granotes (Potser les granotes no son encertades, al final poden creure que els han separat per aparença física...)

- Gats i Gossos (No tinc clar si ser gat es millor que se gos...depenen de les preferències dels pares poden arribar a pensar que ser gat es millor i llavors tenir el nen dels gossos traumatitzat per la discriminació canina..o com els gats i els gossos no es solen portar be entre ells, algú pot interpretar que els han separat per avinences..com es que el meu fill no es porta bé amb en Tomàs? Que tenen algun problema?)

-Princeses i cavallers (evidentment aquest no funcionaria, patirien per l'orientació sexual del seu fill...segur que deu afectar molt aquestes coses...)

- Nord i Sud (clar, depen...hi ha gent que pensa que quan més al sud, més vagos....segur que t'etiquetin el nen de vago no deu ser gens agradable...)

- Lleopards i Guepards ( Aquest si, son animals molt semblants i la majoria de la població no els sap diferenciar...per tant, no tindrien pebrots de saber quin es l'equip bo...encara que un dels 2 equips fos millor, el nom de l'equip ja els despistaria mitja temporada....això si,  quan vagin a la wikipedia i comprovin que el guepard es el mamífer més ràpid, segurament començarem a tenir un problema....)





dimecres, 9 de desembre de 2015

Enginyeria Social i virus

Fa temps ja vaig comentar algun tema d'aquests al blog. Però vull insistir.

Avui a una de les feines on programo m'he trobat en un fregat, i no es la primera vegada que em passa.

Hi ha un virus (realment no es un virus, es el timo de l'estampita o altrament dit enginyeria social.) on
rebs un email d'un contacte (amic, familiar, company de feina, amant, novia, sogre, cosí....) on et diu que es un document urgent. Normalment en Castellà...alguna cosa bona ha de tenir parlar un idioma minoritari..la gent no fa "virus" en català...

A l'obrir l'email apareix un enllaç a un document, suposadament a un document del google drive..al fer clic a l'enllaç ens porta a una pàgina que sembla la que té google quan volem introduir l'email i la contrasenya per accedir a un dels seus serveis.

Però resulta que la pàgina en questió no es de google...sino uns senyors que han fet una copia...l'usuari, com tot deu te una compte a google, entra l'email i la contrasenya, per loguejar-se a google pensant que veurà el document i el que acaba de fer, es escriure el seu email i contrasenya per que el dolent de la pelicula pugui fer el que vulgui amb ell...el mateix usuari li dona la contrasenya al dolent..
No fa falta que faci servir tècniques avançades de programació...el 80% dels usuaris escriuen el seu email i contrasenya a qualsevol lloc que aparegui el logo de google...per tant, fem una web amb el logo de google i la gent escriurà allà el que li diguem, aixi de fàcil.

Resulta que aquesta vegada la infecció era més elaborada i divertida.

La primera infecció d'aquest tipus que vaig veure era que el "dolent" utilitzava l'email i la contrasenya cedida pel seu propietari per entrar al seu correu i autoenviar el mateix "virus" a tots els contactes de la seva llibreta de direccions.

Per tant, te una capacitat d'arribar a molta gent...per cada un que infecta (que li dona la seva contrasenya) te molts contactes per repetir el mateix sistema.

Com deia, l'infecció d'avui era més elaborada. Seguia fent la primera part, que era reenviar el mateix "virus" a tots els contactes de l'infectat. Però també creava alguna regla divertida...que feia que tots els emails nous anessin a la paperera directament....per tant, un usuari no gaire avançat creia que no rebia correus.

I encara alguna cosa més divertida, si enviaves un email a la persona infectada, la persona infectada et responia diguen-t'he que podies obrir tranquil·lament l'email, que no era cap virus. Evidentment això ho feia el dolent, no pas l'infectat. Per acabar de picar si tenies algun dubte...

Ho he trobat molt divertit...com a mínim ha tingut la gentilesa de no eliminar tots els correus, que això si que seria molt més greu...

Fora conyes, que la gent no estigui un mínim a l'aguait d'aquestes coses te uns costos per una empresa força grossos. En aquest cas que explico només era un infectat..però refer el correu, si son 50 o 100, ja es més cardat....encara que tinguis una consola d'administrador on ho pots manegar tot.

El primer que s'ha de fer, si es creu que ja las pifiat i estàs infectat, es anar corrents a canviar la contrasenya...però per evitar infectar-vos amb "virus" tipus engany, com aquest, crec que hi ha una prova que es sol garantir a la majoria de casos i evita aquests enganys.

LA BARRA DE DIRECCIONS


Sempre que cliquem un enllaç d'un email, ens hem de fixar l'adreça on hem anat a parar. Si la web sembla google però l'adreça diu alguna cosa aixi com: "www.davemyweb.donkeydonkey.mytaylorisrich.com"

Doncs està clar que no es google.

I si fica www.goooogle.com, tampoc...te masses os....

Nomes amb aquesta petita pràctica, cada vegada que tinguem un dubte...ens carreguem el 98% d'enganys d'aquest tipus.

Que hi han maneres de fer que a la barra d'adreces fiqui google però no sigui google?...doncs si, però llavors seria un virus molt més xungo que ha entrat a dins del nostre ordinador, no pas un engany d'enginyeria social com aquest.

A veure si, entre tots, anem agafant més cultura informàtica, ja que per sort o per desgracia, em de conviure amb ella...i aixi evitem problemes...

Nota: L'infectat em preguntava: "Que hi guanyen aquesta gent fent això?, Guanyen diners?"...en principi no guanyen res...putejar a molts usuaris, i fer rebentar el cervell dels de google per veure com poden mirar d'evitar aquests problemes i que els hi pugi l'ego als dolents de veure com son capaços de putejar la gent amb un truc digne de nens de P5....i com els dolents deuen estar per Rusia o ves a saber on...doncs tampoc crec que els busquin gaire...


dijous, 3 de desembre de 2015

La por i els fills...

La meva filla (9 anys), un parell de dies a la setmana, va a patinatge a les 18:15h però el meu fill comença entreno a les 17:30h...per tant, deixo a la meva filla (entrenen de costat) uns 50/55 minuts abans de començar el patinatge.

Es queda ella sola (vull dir, sense pares) al pavelló.

S'asseu a una taula que hi ha a consergeria i allà aprofita per fer els deures fins que no comenci. Trobem que es una manera d'aprofitar el temps i de poder anar més tranquil·la al vespre. I també un bon tracte per acabar els deures si vol fer totes les extraescolars que vol fer.

Es un moment molt bo per fer deures, no te res que l'entretingui. A casa sempre hi han més coses.

En una altra extra-escolar que fa, juntament amb 2 nenes més de la seva classe, em van demanar que les portes jo.
 La nostra proposta va ser portar-les a les 17:00 (comencen a les 18:30h) al bar del centre esportiu (un centre esportiu familiar on hi passa molta gent), deixar-les allà, i que fessin deures totes 3 soles i llavors entressin quan comences l'entreno. Aixi, sortint de l'escola, ja podiem anar directa a l'extraescolar i jo no m'havia d'esperar i fer més viatges.

Al vespre, com sempre, quan estiguessin, ja les aniríem a buscar.

Els pares van enviar uns whatsapps fulminants a la meva parella on, sense dir-ho, ens tatxaven d'inconscients. Deien que era massa estona deixar-les soles. I que ho veien perillós.

Segurament soc un inconscient però potser trobo que la neurosis ens domina massa.

Evidentment hi ha gent dolenta al món..però pensar sempre el pitjor, no se si tampoc es del tot correcte i sa.

Al final, com evidentment cada pare te dret a educar i fer amb els seus fills el que creu que es millor ( i nomes faltaria) m'emportaré les nenes a casa sortint de l'escola i s'estaran a casa meva fins arribar just a l'hora per l'extra-escolar.

No vull fer una critica als altres pares, potser l'equivocat soc jo. Però si que em xoca que gent molt semblant poguem tenir criteris tant diferents.

Em recorda a una historia que em van explicar d'estats Units, on estan tant malalts que alguns pares s'estranyen que altres pares els hi deixin els nens: "I no malpensen de mi? I com ho saben que no soc un violador?".

No se, potser soc inconscient però tinc la consciencia molt tranquila i crec que ajudo molt a la meva filla donant-li, a mesura que madura, espais de responsabilitat. Jo, quan tenia 9 anys, atravessava tot un poble caminant per anar a entreno. Eren uns 25 minuts anar i 25 minuts tornar...i també hi havien bojos.

Egoisme esportiu

El meu fill mitjà (7 anys) juga a futbol i li he inculcat molt el tema de joc en equip.

Sempre li explico que els grans jugadors, quan han passat de nivell es quan han entes que, per ser més bons com equip, havien de fer que els seus companys fossin més bons.

Jo soc un gran fan d'en Michael Jordan, per mi, el millor esportista de la historia. Però en Michael Jordan, quan va fer el gran salt de qualitat i va poder aspirar a guanyar titols, va ser quan va entendre que necessitava que la resta de l'equip es sentis important, cadascú amb el seu rol. En un altra post explicaré aquesta història que crec, poca gent ha detectat i es molt interessant. Es el que ha aconseguit fer en Messi i potser no tant en Cristiano Ronaldo.

Son exemples que li fico per que vegi que no estic teoritzant, sino que hi han casos pràctics.

Quan el meu fill juga a futbol i veig que intenta regatejar o xutar i tenia algun company més ben situat, sempre li dic que hauria de passar-la a menys que no vegi clarissim que la seva opció es millor.

Estic content de veure que enten el que li dic i poques vegades intenta jugades egoistes, on intenta seguir encara que tingui companys sols. Enten que es un esport d'equip.

El que em sobta, però tothom es lliure de fer el que vulgui, son els pares que el seu fill intenta agafar la pilota i passar pel mig de 4 defenses, quan tenia un company sol per passar...i animen al seu fill.

El que em sobta son els pares que paguen als seus fills per cada gol que fan...llavors aquests nens nomes veuen la porteria, evidentment.

Jo no m'hi fico..però si que em fixo amb la majoria de pares que nomes volen (i veuen) l'èxit del seu fill...encara que sigui evident que el que han fet no era el millor per l'equip.

A l'últim partit, quan va acabar, el meu fill va anar on estavem nosaltres, els pares, i em va dir:

- Gaby, avui he fet un hat-trick!!!...

Un pare, va intervenir, abans que acabes el meu fill...

- Un hat trick? No, avui no has fet cap hat trick...

El meu fill s'el va mirar, i va dir:

- Si, un hat-trick d'assistències. Han marcat 3 gols per assistències meves... - va dir.

El pare es va quedar una estona parat i va dir "Ha"...com volen dir, "Ha! pobre nano, si li fa il·lusió comptar les assistències com a gols"...

El que em va agradar es que jo mai he fet referència a donar assistències (passades que acaben en gol) utilitzant nomenclatura de gols, com fer servir "hat-trick", que vol dir fer tres gols.

En canvi, ell, degut a tenir interioritzat que es un esport d'equip i que sempre s'ha de mirar d'escollir la millor opció (si el meu pase es més profitós que un xut o un regat) ell sol, va elevar l'assistència a la categoria de gol.

Els nens et fan enfadar molts dies però aquests petits detalls, on veus que la filosofia de vida que vols que mamin els hi està calant, em fan sentir bé.

Se que aquesta anècdota pot semblar una xorrada però per mi no ho es. I encara em dona més valor el fet que veig que no es fàcil. Veien com alguns nens s'enfaden si no poden xutar la falta ells, o xutar el penal, per exemple...i els seus pares no els corregeixen desprès.

Ja arribarà el dia on segurament tiraran a les escombraries el que els intento transmetre....l'adolescència es un bon moment per fer-ho...però de moment, em dono el plaer de gaudir com ens anem transmetem els valors de la nostra família en tot el que mirem de fer...

Els cèntims del futbol i la etica

Avui parlava amb una noia que li semblava un escàndol que els futbolistes guanyessin tant. Deia que no era ètic, que era immoral, que no era just...

Jo no ho trobo ètic ni no ètic. O dit diferent, si no trobo ètic que els futbolistes guanyin tant diners hauria de no trobar ètic moltes altres coses que ens afecten diaria i directament.

Jo li he dit que tampoc es ètic que ella pugui tenir tanta roba gracies a que la India/China exploten a gent, si tot es fabriques aquí, potser no podria comprar a aquests preus i no podria tenir tanta roba.

Que pogués utilitzar tot d'aparells electrònics i quan es fes malbé fos més barat comprar-ne un de nou que reparara-lo, per que qui ho fabrica li paguen una misèria treballant 16 hores.

Que pogués menjar carn cada dia gracies la matança indiscriminada de milions d'animals cada dia. Sense pensar en el seu patiment.

Si mirem el nostre entorn, el nivell de coses que fem, directa o indirectament, nosaltres mateixos que no es pot considerar gaire ètic...no se si ens permet criticar gaire l'ètica econòmica del futbol.

Prefereixo que si el futbol mou milions, ho cobrin els jugadors que no pas que s'ho quedi algú més.

Per tant, jo veig bé que els futbolistes famosos guanyin aquests diners, si els diners son generats pel propi futbol i de manera legal.

Al final, el trist de tot això es que els futbolistes guanyen molts diners per que hi ha molta gent disposada a pagar per veure'l i de retruc, moltes marques volen utilitzar aquest aparador per arribar al públic. Es un circ que la gent vol veure i pagar per ell.

Si ningú mires el futbol, en Messi passaria de cobrar el que cobra a ser mileurista en prou feines....sino que els hi preguntin als millors del món en altres especialitats...no se, l'esgrima, per exemple...

Els pares i...MI HIJA NO...

La meva parella es va currar moltes hores, perseguint patrocinadors, per un trofeu de patinatge del
club de la meva filla gran (9).

Com s'ha de ser agraït, va pensar enviar fotos als patrocinadors mostrant la utilització dels seus patrocinis. Nenes patinant per davant de l'esponsor, nenes que agafen les aigües que havia regalat un patrocinador, enviar el cartell on havíem afegit els patrocinadors...vaja, detalls.

Al trofeu hi havia un fotògraf professional, i d'entre les fotos que va fer, n'hi havia una xulissima d'una nena mentre passava per davant d'un cartell d'un sponsor.

La meva parella va pensar que l'esponsor fliparia amb la foto, i que segur que la faria gran per ficar-la a la seva botiga. Ja que era una botiga especialitzada en el món dels patins.

La meva parella ho va comentar i els pares de la nena es van mostrar una mica reticents i van fer la broma que clar, "i si la fan en gran i la veu tothom?", i que no havien cobrat drets d'imatge..això ultim amb broma però d'aquella manera...com que algú faria publicitat amb la seva nena a canvi de res, que ho fessin els de la botiga, si volien...

La meva parella, que ho havia pensat per el patrocinador i pels pares, pensant que seria un orgull...veient que no els hi acabava d'agradar, es va començar a mosquejar...va dir: "No us preocupeu, no passa res, quan acabi el trofeu li tiro unes fotos a la meva filla i aixi a la botiga tindran un poster d'ella.....a mi em faria molta il·lusió..."...nyac! splash! crack!...el cervell dels pares va canviar a l'instant i van dir que no, que no, que no...que tranquila, que ja podia fer servir la foto sense cap problema, que els hi feia molta il·lusió....

Si es que la gent nomes veu fantasmes i te ganes de tocar el que no sona...amb lo fàcil que es la vida....

Evidentment no penjaré aquesta foto juntament amb aquesta entrada del blog, no sigui que encara rebi una denuncia...n'he fet servir una que no em portarà problemes....

Molts dels pròxims posts van encaminats a la operació "Tancada a la cova"...que es el que acabaré fent....la gent està fatal, s'inventa neures, es busca problemes, veu fantasmes...i arriba a un punt que veure aquestes ganes de complicar-se la vida fa que et vulguis aïllar per ser feliç.....