dimecres, 22 de juliol de 2015

Vull ser Youtuber!!

Parlant amb un noi, em va explicar que coneixia una noia que era blogger i que guanyava calers i que les marques comercials li pagaven la roba i no se quines més coses.

Deia que s'estava plantejant obrir un blog, que estava super bé viure d'això.


Evidentment està super bé viure del que t'agrada però jo no vaig poder evitar dir-li:

"Doncs jo conec un noi, que guanya molts de calers, nomes per xutar una pilota, que es diu Messi. Per que no quedem per entrenar a futbol, deu ser la canya viure fent això.."

Evidentment es genial guanyar-te la vida fent una cosa que t'agrada però el que mai funcionarà (sino tens calers prèviament) es fer una cosa simplement per guanyar calers (a menys que sigui robar o estafar...)...ja que no superaràs els primers mesos de vida.

Aquests que es guanyen la vida fent de blogger o youtuber son una combinació de talent en el seu camp, una passió i entrega més enllà de la majoria, normalment força persistència i una bona dosis de sort d'estar el el moment adequat en el lloc adequat.

La gent que viu d'això son rara avis...pots intentar-ho però sempre des de la passió mai com a objectiu de fer-te ric...sino al cap d'uns mesos de navegar sol, tiraràs la tovallola.

Fa uns mesos vaig fer un post sobre la gent que em proposava fer APPs per fer-nos rics.

La gent simplifica molt i veu les coses fàcils. Vol viure bé, sense treballar gaire i fent alguna cosa que els hi agradi. Es lícit voler això..

El que trobo que potser es una mica infantil es pensar que com algú li va bé ser youtuber o blogger jo també penjaré vídeos de qualsevol cosa...sense haver pensat ni quina cosa, ni que se fer, ni si el que se fer jo pot interessar a algú...suposant que aquest algú sàpiga fer alguna cosa interessant...

Jo porto 5 anys fent un blog i encara ningú ha vingut a donar-me cap euro. Evidentment a la majoria de la població mundial se li en fot el meu blog i el que jo dic no els hi interessa. (i menys en català) Com a la majoria dels que tenen un blog o un canal a youtube....ho fem per que ens agrada.

I de tots els milions de persones que fan aquestes coses per que els hi agrada, alguns, poquissims, aconsegueixen treure'n un rendiment. 

Els que ho fan per que han vist altres guanyen diners, m'hi jugo molt que el percentatge d'èxit es molt més petit (o inexistent) que del grup que ho fan per pura passió.

Però com sempre, la gent desestima la passió, la entrega i la il·lusió per canviar-la per un pur acte mecànic....faig vídeos al youtube, aconsegueixo milions de visites, guanyo diners penjant vídeos al youtube...


Això si, al cap de pocs mesos ja veuen que potser no era tan fàcil...com tampoc es fàcil ser Messi nomes per que has decidit anar a entrenar a futbol cada dia.

diumenge, 12 de juliol de 2015

Cuidem el talent o el maregem?

La historia que explicaré ara, es verídica tot i que pugui semblar rocambolesca. Ho vaig estar parlant amb els pares implicats i em va semblar força surrealista. Es per explicar-ho dues vegades...

En una escola, un nen de P4 sembla que destaca molt i la tutora contacta amb aquests pares per explicar-lis que vindrà una psicopedagoga externa per confirmar les seves sospites.

Al cap d'un any la psicopedagoga encara no ha vingut. La professora es va disculpant amb els pares sempre que es troben. Per diversos motius, la psicopedagoga està de baixa i no ha pogut vindre ningú més.

Al cap d'un any i mig la psicopedagoga apareix i li fa, durant diferents dies, unes proves.

Al final de curs, es fa una reunió entre tutora, equip directiu, psicopedagoga i pares. Però resulta que la reunió estava tothom avisat menys els pares. Truquen als pare i ha de sortir corrents de la feina per anar a la reunió. La mare, com no treballa a la ciutat, no te temps d'anar-hi.

La psicopedagoga explica al pare que el nen està molt per sobre de la mitja, que proposa un canvi de curs a curt termini ja que hi han moltes probabilitats de que el nen s'avorreixi, Diu que el departament no vol descuidar als nens que tenen tant talent. Ja que si no es fa res, sovint acaben bastant desmotivats i alguns acaben en fracàs escolar.

El pare estava una mica sorprès de la contundència de la professional, no sabia que el seu fill destacava tant. De fet, segons em va dir aquest pare, la professora del nen, que estava a la reunió també estava sorpresa. Però li va ensenyar un gràfic amb els resultats i el nen estava quasi al màxim. Li va explicar que tot i estar a  P5 llegia amb més fluïdesa que alguns dels nens que estan a tercer.. i el nivell de matemàtiques era de tercer.
Si era tan clar, com es que la tutora no ho havia detectat? O es la psicopedagoga que no ha pres bé la mesura?

La psicopedagoga tenia molt clar que per poc que es pogues, i el nen ho volgues, seria convenient avançar-lo un curs.

Com l'any següent el nen començava primer, i comporta canvi de patí, que ja compartiria patí amb tots els grans, llavors potser el canvi de curs seria més natural. Van decidir tenir una reunió a l'octubre, quan ja havia començat primer, per acabar de decidir que es feia amb el nen. Si s'avançava de curs o no.
Tot i estar el curs començat, per la professional no era un problema fer em canvi a mig curs, si es creia convenient i el nen ho veia bé.


Va passar l'estiu i va començar el curs amb professora nova, ja que de P5 a 1r normalment es te una professora diferent. Al poc de començar, la professora es fa mal i ha d'agafar la baixa. Hi fiquen una substituta.

Passa l'octubre, el novembre i el desembre i ni una noticia de la reunió que s'havia de fer, per parlar del cas del nen. Els pares pregunten a l'escola si saben com està el tema i l'escola els hi explica que, la psicopedagoga que portava el cas s'ha canviat de departament i que ara ho porta un altra noi, que encara no ha pogut venir a l'escola.
Però aquest nou  psicopedagog està en contra dels canvis de curs dels nens. No ho recomana gens. Tot i que no ha vist al nen, ni ha parlat amb els pares per la suposada reunió que tenien prevista.

L'escola, per la seva banda, com rep informacions tan contradictòries dels diferents professionals, intenta gestionar aquest cas, i algun altre que tenen, pel seu compte. Ja que de les persones que se suposa estan preparades per gestionar aquests casos, no tenen suport.

Arriba el febrer i els pares tenen la entrevista amb la professora del nen, fa poc que s'ha incorporat de la seva baixa de principi de curs. Als pares els hi transmet que el nen es bo en mates però que tampoc destaca tant en altres matèries. Diu que hi han altres nens a la classe que estan al seu nivell.

Els pares comencen a dubtar una mica de tot...a P4 la professora tenia dubtes, a P5 la psicopedagoga va dir clarissimament que era molt superior a la mitja i que s'havia de canviar de curs, que hi havien series sospites que el nen s'avorriria, 6 mesos després el nou psicopedagog diu que no s'ha de canviar de curs i la professora de 1r diu que no es un cas tant clar com podriem pensar.....quina es la realitat?..pel que se, els pares, com no tenen clar el nivell del seu fill sobre la resta, i ell està feliç, decideixen deixar passar el temps a veure si ell fa algun senyal de desmotivació o avorriment o algú de l'escola creu que s'ha d'actuar de manera diferent.

S'acaba el curs, es te l'entrevista de final de curs amb la professora, que ara ja porta uns mesos seguits convisquen amb el nen, ja que la primera part de curs, com he dit abans, va estar de baixa.

Ara diu que si, que el nen està molt per sobre de la mitja, que s'ha passat una part del curs de primer fent exercicis de segon, que acabava els exercicis molt ràpid i que inclús, a final de curs, havia notat, en alguns moments, que ja no estava tant motivat i participatiu a les classes, com si s'avorrís...quan mesos abans havia dit que no era una diferencia de nivell tant notable...
I es veu que ara que més o menys aquesta professora ho veu i que podria ajudar al nen, d'aquí 6 mesos, a mig curs,  es jubila i tornarà a entrar una nova professional...

Els pares que m'explicaven això, ja s'han donat per vençuts, i com veuen al seu nen feliç, decideixen no capficar-se més amb el tema fins que no tinguin nous indicis. Ja que estan marejats amb tants canvis d'opinió i tanta discordança.

Vull creure que realment deu ser molt difícil avaluar aquests casos i que cadascú te percepcions diferents...però d'entrada, aixi quan t'expliquen la història, sembla bastant surrealista...es com un..... ara si, ara no, ara no ho se i ara ja veurem...

Sembla com un cúmul de casualitats i mala sort..no vull pensar que es un reflex del que passa sovint....per que si es aixi, millor que aquest nen acabi ràpid els estudis i s'espavili per la seu compte a treure profit d'aquest suposat talent...o que sigui fals i aquest talent s'equipari amb la resta de nens aviat.....aixi el problema es dissol...

El que em sorprèn es que en altres camps de la vida, com pot ser els esports, acadèmies d'idiomes..etc..quan algú destaca molt per sobre de la mitja, el solen pujar amb els més grans, per competir al mateix nivell i en canvi  a l'escola això no sigui aixi...potser es que realment no es bo fer-ho, no ho se.....

Però per exemple, a l'equip de futbol del meu fill hi ha un nen un any més petit que ells...a la categoria inferior s'avorria, alguns equips contraris demanaven el dni per desconfiança...tothom ho veia..el van decidir pujar d'equip i el nen pot jugar al nivell que te, s'ho passa bé...si alguna vegada torna a tenir un nivell no idoni, per seguir jugant amb nens un any més grans que ell, estic segur que el tornaran a baixar de categoria i no passarà res...

divendres, 10 de juliol de 2015

...i no sobresurtis de la mitja..

Ahir va sortir una noticia a la Vanguardia que explicava una historia (suposo que es certa) d'un noi de 18 anys que el van desqualificar d'un concurs de treballs de ciència per ser massa bo. El treball passava els límits previstos. Va passar a Catalunya.

Van fer una menció especial, durant el lliurament a la qualitat del treball i van explicar els motius de la desqualificació.

Des de un punt de vista legal, de les bases del concurs, segurament es lícit desqualificar-lo. Les bases del concurs feien referència a que s'havien de presentar els projectes finals d'institut i havien d'estar relacionats amb el temari impartit durant del batxillerat.

Doncs això, des de un punt de vista estrictament legal, segurament tenien raó, ja que el seu projecte tractava sobre la física quàntica. I segurament no havien fet física quàntica a l'escola.

Una vegada tenim clar que legalment pot ser correcte s'ha d'analitzar el rerefons, el que significa aquesta desqualificació.

Es un reflex de la societat que vivim.

Aquest nen es veu que era un nen super intel·ligent, l'havien becat per fer estudis a universitats i altres coses per complementar el seu aprenentatge. Per tant, a apart del seu talent, de la seva curiositat també havia tingut oportunitats per aprendre coses que els altres companys no havien tingut.

Però, un projecte final de batxillerat no es tractaria de fer rumiar als alumnes? que anessin més enllà del que saben? que tinguessin inquietuds i adquirissin nous coneixements? que investiguessin? que sorprenguessin amb les seves propostes?

En un país amb ganes de progressar, amb un país on la gent sempre vol que els millors tinguin oportunitats, en un país on es premia l'esforç i el talent, mai desqualificarien un noi per fer un treball tan bo. De fet, no existirien aquestes bases...si tens l'edat i es el teu treball de fi de batxillerat, ja en tens prou per concursar.

Si algú troba injust que un nen amb tant de talent pugi competir amb gent més normal també trobo just que desqualifiquin als meus fills de qualsevol treball per tenir la sort de viure en una família estandar que els hi dona certa estabilitat i que els permet seguir el currículum amb certa normalitat ja que hi ha nens, per problemes varis que no ho tenen tan fàcil.

A més, estem parlant de nois de 18 anys...es com si jo desqualifico a en Messi per que es massa bo i el Barça juga amb avantatge. Només val fer les jugades que ja s'han fet sempre...sino es massa avançat i els defenses no tenen temps de reaccionar...

Vaja, recordo una professora que va dir una vegada que la classe ideal era tenir nens del mig de la taula...ni massa bons ni massa dolents...sino la classe era massa difícil de gestionar. Li molestava tenir nens massa intel·ligents o massa poc....

Aixi anem...

http://www.lavanguardia.com/ciencia/20150708/54433794217/marc-homs-joves-i-ciencia-descalificado-rubi.html

dilluns, 6 de juliol de 2015

La novia? la mataries.....

Cada vegada tinc més clar que la xerrada que corre per internet de l'Emilio Duró es genial i que toca la majoria de punts importants de la vida.

Ja fa uns anys que la vaig linkar al blog i van passant els mesos i sempre, en un moment o altra, la faig servir per fer referència mentre parlo de diferents temes.



En aquest post vull parlar d'una d'elles. Els canvis a la vida. Les crisis que et fan plantejar-te el camí que has fet fins ara, i que potser, fins ara et semblava un bon camí.

Molt sovint a la vida hi han moments on tocaria canviar però ens solem resistir, tot i veure que no anem bé. La majoria de vegades es degut a la por, a la reticència al canvi, al que passarà despres...

El nostre cervell es rebel·la contra nosaltres i ens diu: "Si fins ara, fer això et manté viu, per que canvies?".

Evidentment no em refereixo a canvis clarament positius. Es ta clar que si tens una feina de 14 hores al dia i cobres 500 euros i t'ofereixen una altra treballant 8 h per 1000 euros, no tindràs por al canvi. Però bàsicament per que el canvi, d'entrada, millora molt el que feies fins ara.

Molt sovint a la vida arribes a un punt on veus que alguna cosa has de canviar, per que reacciones diferent a com ho feies en el passat. Potser tu has canviat, potser has esgotat els recursos destinats a aquell projecte...

L'Emilio Duró parlava d'aquest tema en la seva famosa xerrada, feia el símil d'una persona que obria una botiga de vestits de novia. Deia: "Quan entra la primera novia a la botiga, et fa il·lusió, estàs content, somies amb aquella novia, el feliç que serà amb aquell vestit.......quan portes 20 anys venen vestits de novia i veus entrar una novia a la botiga..........la mataries...."

Es un fet que sol passar...i quan passa no s'ha de viure com un trauma, com una perdua de sentit de la teva vida....s'ha de viure i entendre que si et passa això significa que s'ha acabat una etapa de la teva vida i que es el moment de obrir-ne una altra...

A la vida crec que està bé saber quan es l'hora d'obrir una etapa però també l'hora de tancar-la. I potser tampoc s'ha de tancar res, potser simplement es girar una mica a la dreta o l'esquerra.

Espero que quan em passi sàpiga viure-ho com un final d'etapa per obrir-ne una de nova i no com una crisis personal on no veig cap forat per refer-me. Com una mena de depressió per pensar que serà del meu futur si canvio, encara que vulgui canviar.

Espero no resignar-me.