dimarts, 27 de gener de 2015

Pistola de codi de barres i el sentit de tot plegat

Fa temps vaig desenvolupar, per una empresa, un sistema de gestió d'un magatzem amb codi de barres.
Aquest codi servia per saber on estaven tots els paquets quan arribaven, i pel dia abans d'agafar-los, saber on s'havien d'anar a buscar, per preparar la ruta pel dia següent.

Estava força content de la feina i sempre tenia al cap poder ensenyar aquest sistema a l'escola dels nens.

Al final em vaig decidir, sense dir res a ningú, i vaig comprar per internet una pistola de codi de barres i prepararé un "magatzem" a una aula de l'escola.

Portaré caixes iguals, on a dins hi haurà una "xuxe" diferent per cadascú, que cada nen s'escollirà.

Aquesta caixa la portaran als encarregats del magatzem (uns altres nens que tindran assignada aquesta feina),  aquests nens, en un ordinador, apuntaran el nom  de la persona que porta la caixa i llavors faran "PIP", amb la pistola de codi de barres, en el codi de la lleixa on deixaran la caixa.

S'imprimirà un paper que donaran al nen/a amb un codi de barres imprés per poder anar a buscar la caixa més tard.

Quan tothom estigui, farem l'ordre invers...cada nen anirà a buscar la seva caixa al magatzem amb el seu paper.

Els encarregats del magatzem llegiran el codi de barres del paper i l'ordinador els hi dirà on està la caixa del nen/a. Sense aquest sistema, i amb totes les caixes iguals, seria difícil saber quina es. I encara que s'hi fiques el nom, a mesura que tinguéssim més caixes, anar llegint totes les caixes, en recerca del nom, es tornaria força ineficient.

A part, abans de fer això, els hi explicaré perquè el codi de barres va bé, perquè els ordinadors tenen més facilitat per llegir un codi de barres que no pas un llibre. Perque els supers l'utilitzen. Quin es el proper codi de barres que veuran quan siguin grans....

Tinc moltes ganes de fer aquesta activitat. Ja la tinc emparaulada amb la tutora. Espero que tot surti rodó.

L'escola està encantada, ja que sempre diuen que als nens els hi va genial activitats més reals, més vivencials, més experimentals...

Però el tema del post no venia per aquí.

La meva parella, i amb raó, m'ha criticat el fet de gastar-me cèntims en un lector de codi de barres que segurament(ara per ara) serà d'un sol us. Només per aquesta activitat.

S'ha enfadat pel fet de gastar diners en coses no necessàries. I te rao, no ens agrada gastar per gastar i tampoc anem molt sobrats.

Li volia treure el tema de tabac (ella fuma) i els diners que es gasta al final de l'any, però no sol funcionar, no li agrada gaire que toqui aquest tema.

Al final he optat per dir la veritat, el que sento, el motiu del perquè vull la pistola.

La vida son 4 dies, em farà molt i molt feliç poder anar a l'escola dels meus fills i poder fer aquesta activitat, em fa moltissima il·lusió. Se que serà divertidissim fer-ho.

Ja estic rumiant com ho muntaré, els càrrecs que donaré a cada nen, com muntaré el magatzem, quants nens seran, que explicaré...

Doncs si em fa il·lusió, si realment se que l'escola estarà contentissima, els meus fills també i jo encara més...perque no fer-ho? Que pot passar? No podrem pagar el rebut d'autònoms? Ja el pagarem el més que ve....(i amb un bonic recàrrec de 50 euros)

Aquestes coses son les que em fan sentir viu, si no les fas no et mors però si les fas t'omplen, et recarreguen, et treuen de la rutina, en resum, em fan feliç...

Puc deixar, sense problema, de fer alguna cosa que em faci il·lusió, si aquesta il·lusió em costa 500 euros però no deixarè de fer una cosa que em ve molt de gust per 40 euros que costa la pistola. No si els tinc.

Despres d'aquesta explicació la meva parella s'ha calmat, i m'ha dit que vist aixi, que tinc raó...i que ho gravi en vídeo, que ho vol veure...

Tots contents!

divendres, 23 de gener de 2015

Escolta entrenador, t'he de dir una cosa...i el meu fill

Estava jugant un partit de basquet un dissabte amb el meu equip. Era un pavelló on les grades estaven al mateix nivell que la pista.

Per falta de jugadors, van convocar a un nen de 15 anys, que resulta que es amic del meu fill de 6 anys. Es coneixen de la pista d'skate on a vegades han coincidit.

Aquest fet va provocar dues incidències aquell dia. Una relacionada amb mi i una altra relacionada amb el meu fill, que em va fer riure molt.

Primer, el fet de jugar un partit de basquet on al mateix equip hi ha un nen de 15 anys, que es amic del meu fill, es un indicador que els meus 35 anys comencen a pesar.
Al vestuari, abans del partit, el noi em va preguntar si era el pare del meu fill, i es va dirigir a mi utilitzant el vostè...d'entrada em va sorprendre que l'utilitzes, perquè no veig gaire jovent que el faci servir i segon perquè per molt que em vulgui cuidar i estar en un estat digne, els anys, per un noi de 15 anys, es noten molt. Em veu quasi com el seu pare.


Aquesta es una part de la historia. Em faig gran, ja ho se, però aquests fets t'ho confirmen. De totes maneres estic feliç de poder seguir jugant a l'esport que m'agrada al costat de gent que li porto 21 anys.

L'altra part de la història es refereix al meu fill. Estava mirant el partit i cada vegada s'anava impacientant més perquè el seu amic no jugava.

Tot això m'ho van explicar despres, ja que jo estava a la pista i no em vaig assabentar gaire.

El nen va anar a la banqueta i es va ficar a parlar amb algun jugador. Quan va veure que faltaven 4 minuts per acabar i que el seu amic encara no havia jugat, va anar cap a l'entrenador, li va picar l'esquena i li va preguntar si treuria a pista el seu amic.

L'entrenador es va quedar parat, se'l va mirar estranyat i li va dir que potser més tard.

Al final, els últims minuts teniem el partit controlat i el seu amic va sortir a la pista.

Quan m'ho van explicar, a l'acabar el partit, vaig riure molt. Jo no tindria prou "jeta" com per anar a dir-li això a un entrenador que quasi no conec. De fet, considero que no ho hauria d'haver fet o que s'ho podia haver estalviat, tot i que no es res dolent. Però vaja, tothom es com es.

Els nens sempre et sorprenen i et demostren que tu els pots educar, i segur que aquesta educació penetra i els modela però hi ha un part innata que fa a cada persona diferent. I com a pares també em d'acceptar que ells tenen altres maneres de pensar i veure les coses.