dijous, 27 de març de 2014

Lliçó d'agraiment

A la meva vida he intentar  fer coses que em sentis orgullos de fer-les....tot i algunes vegades, com tothom, fem coses que precisament orgullosos no n'estem.

Fa uns dies vaig tenir un detall que crec que es una bona lliçó pels meus fills. Potser no es la manera que la gent va per la vida, però més igual.

Fa un mes, quan anava a comprar una bombona (si, encara anem amb bombona) vaig anar-hi a un quart de set...la veritat, no sabia a quina hora tancaven. Resulta que tancaven a les 18h..per tant, ja estava tancat. Però encara corria algú per allà.

Era una putada que estigues tancat, ja que no tenia aigua calenta i a l'endemà no podia anar-hi...però vaja,  no soc dels que vaig demanant favors. Si ja havien tancat, culpa meva per no anar-hi abans. No han de treballar més ells, per anar jo bé.

Estava a la porta, mirant i quan vaig tenir clar que estava tancat, i ja anava a donar-me la volta cap al cotxe, el senyor que normalment ven les bombones, em diu, des de lluny:

-Ya está cerrado..mañana.... - va dir el venedor-

Si, si, ya lo se...ya me iva....- vaig dir jo.

-Hombre!!, amigo!, tu amigo....espera, ahora te doy la bombona...espera... - va dir el venedor.

El venedor es un home de raça negra que em establert un bon rotllo entre ell, jo i els nens que sempre m'acompanyen. Sovint els hi diu coses i ells el contesten. Els nens els hi cau simpàtic. Però només el veiem una vegada al mes, quan anem a comprar la bombona.
Tampoc xerrem gaire...un parell de frases....algun dia el nen anava vestit de futbolista i li va explicar que li diuen Puyol al seu equip..i coses d'aquestes intranscendents..

Fa temps la meva filla li va regalar un dibuix que acabava de fer al cotxe...no se, li va sortir aixi.

La historia podia acabar aquí. Un home que ha plegat de la seva feina, que ja marxava cap al cotxe i tenia la caixa tancada, decideix, per que li caiem simpàtics, ven-drens la bombona quan sino haguéssim estat nosaltres, no ho hagues fet.

Però una cosa tinc clara, en aquesta vida s'ha de ser agraït i més en una societat tant poc detallista i tan individualista com la que tenim.

Els nens, no van caure en que estava tancat i ens va obrir perquè erem nosaltres. Els hi vaig explicar i els hi vaig dir que molta gent no ho faria aixó i que s'ha de ser agraït. El pròxim dia li portaríem un detall en mostra del nostre agraïment.

Aquell dia, gracies al seu detall, vam tenir aigua calenta per duxar-nos, per cuinar i rentar els plats.

Fa poc, em tornat a anar a comprar una altra bombona, i abans, vam anar a comprar una caixa metàl·lica de galetes, per regalar-li. Li va regalar la meva filla gran (7). Mentre la petita (2) anava diguen, des de dins del cotxe: "Amigo", "Amigo".....en veu alta...m'havia sentit dir-ho abans al cotxe i sabia que em referia al venedor..
Vam riure molt...

Pot semblar una xorrada però no ho es. A la vida, necessites el teu esforç per tirar endavant però també l'ajuda de molta altra gent. Quan algú t'ajuda a fer alguna cosa, s'ha de ser agraït. Amb paraules, encara que sigui, amb una abraçada o un petó...en aquest cas, degut al poc que ens coneixem, vam creure que una caixa de galetes xula era més adient.

També soc conscient que ell va fer això per com el tracto i sobretot per com els nens el tracten a ell. Bàsicament li dic hola, amb un somriure. I no ho faig per impostar...ho faig perquè em ve de gust, ho faig perquè si entres en una botiga i dius "Bon Dia" amb to amable i alegre..es possible que el dia et vagi millor que si entres a la botiga i dius "Bon dia" amb baix to i ensopit...

Amb aquests detalls, que ho faig per que ho crec, espero que els meus fills aprenguin a ser agraïts amb tot el que els hi donarà la vida. Mai hem d'oblidar agrair al que ens ajuda...encara que sigui un fet que ja donem per fet.

En una gran xerrada d'un científic que va morir de càncer de pancreas (Randy Pauch)..va explicar una historia personal que encara ho resumeix millor. Va pagar, a tot el seu equip, un viatge a Disneyworld en agraïment al que havien fet per ell.

Els amics el van titllar de boig:...- però si et gastaràs els teus estalvis!!..

Ell va contestar:

- Gracies a aquest equip, a la feina que fan, puc tenir el millor treball del món, el que sempre havia somiat....com no puc estar agraït.

Poquissima gent hagués fet això...jo crec que no ho hagués fet..però em va fer reflexionar.

dilluns, 17 de març de 2014

Critica divertida a la publicitat

Aquesta foto , amb el text adjunt, que he trobat per internet m'ha semblant una descripció molt divertida del perque molts comprem algunes coses.

Encara que sigui per riure...però una mica de raó té...


diumenge, 16 de març de 2014

La Passió...es valora?

He parlat diverses vegades de la passió al blog..i en aquest Post repeteixo sobre el mateix tema.

Tinc un conegut que ha anat a Estats Units ha desenvolupar  un projecte informàtic. Un dels components del projecte tenia una il·lusió, una passió, somiava en el seu projecte dia i nit. Però li faltava finançament per poder dedicar-se plenament i estigues en un estat digne per publicar-ho pel gran públic.

Al final, un inversor americà va detectar aquella passió, va creure que era un projecte interessant i va decidir invertir durant un any amb el projecte...si llavors no funcionava, ja parlarien.

Perquè explico això?

Allà tenen en compte la passió, quan algú te passió per una cosa la gent te molt clar que es el primer valor per tenir credibilitat i el mínim per creure que un producte pot néixer de zero.

Que passaria aquí?

Aqui un inversor (la família, amics, coneguts..) no creuria en la passió, la passió per fer una cosa, l'apassionament no te credibilitat...la gent fa les coses per tenir una cosa a canvi o per vendre't la moto.
Aqui pensarien que segur que tot allò que explica l'apassionant sobre el seu projecte son tonteries per aconseguir diners...

Hi han molts valors, però per mi, el fonamental perquè un projecte funcioni (si es comença des de zero) es la passió.

No comencis cap projecte, des de zero, sino sents passió pel que fas. No superaràs la primera ronda.

A la cultura americana ho tenen molt clar...per això es valora la gent apassionada pel seu projecte..aquí, una persona que te una passió es un boig o un friki, a menys que guanyi més de 6000 euros al mes. Llavors la teva passió potser es valora.

Quanta gent apassionada pels seus projectes, per la seva feina s'estan podrint en aquest pais?

Cada vegada em costa trobar gent apassionada en alguna cosa..no se si soc jo que no els detecto o  es que es real.

Tinc un altre amic que ha apostat per la seva passió, sempre fent invents, fent projectes en 3D que llavors portava a la practica...molts anys això no li retornava res (si parlem econòmicament) però gaudia fins al limit. I anava perfeccionant la seva passió, error rere error, projecte rere projecte.

Al final, un dels millors restaurants del món, el necessita per poder innovar en algun dels seus projectes.

No subestimeu la passió. Si un fill te passió per una cosa...endavant, recolzeu-lo...aprendrà, construirà, s'equivocarà i madurarà amb el seu apassionament...i una vegada ho has tastat....es difícil desengantxar-te.

I no penseu si això el farà ric o pobre...si te una passió i la pot desenvolupar...se li obriran els camins més tard o més d'hora...Segurament no serà ric però....que es el necessari per ser ric?...si ho sabéssim tothom ho faria.

Per això, ajudem a que els nostres fills descobreixin la seva passió. Serà més provable que siguin feliços, serà més provable que tinguin feina i serà més provable que aporti més a la societat.

Estem en una societat on la passió està en extinció...si tenim passió serem uns escollits....

dilluns, 10 de març de 2014

Entrevista interessant sobre educació

En un blog que segueixo: http://jordimusons.wordpress.com he descobert una entrevista de l'Antoni Bassas a un alt funcionari català que treballa a la Unió Europea, sobre el tema de l'educació.

Ara l'estic acabant d'escoltar però comença amb una frase bonissima.

Aquest home diu que:  les universitats i els cementiris tenen una cosa en comú, per reformar-los no pots comptar amb la gent que hi ha a dins. 

Justament avui parlava amb una amic sobre com la universitat (i l'educació en general) estaven ancorades en el passat.

Aqui us deixo el link a l'entrevista:


http://www.ara.cat/ara_tv/entrevistes/Antoni_Bassas-Xavier_Prats_3_1087721227.html

Els cromos i "l'aborregament" infantil

M'agrada fixar-me amb la gent, que fa i com es comporta, com reacciona...per posar-ho en contradicció o en sintonia amb el que faig jo.

Avui he anat a una d'aquests mercats de segona mà, on també canvien/venen cromos.

El meu fill tenia la intenció de canviar uns cromos de futbol per uns altres de invizimals. La col·lecció de futbol ja no li interessa (vaja, a la seva classe fan la d'invizimals). Ja sabia quins cromos d'invisimals volia. Un que es dels més forts.(No se gaire bé com funciona però cada cromo te uns puntuació d'atac i una puntuació de defensa)

He pogut veure a la resta de nens que anaven a canviar cromos i m'ha fet reflexionar molt sobre com eduquem als infants. Una tonteria tant gran com un mercat de venda de cromos de segona mà m'ha demostrat que la majoria d'infants seran uns borregos fins passats als 30. 

No per culpa seva sino per culpa dels seus pares/mares.

El meu fill(6 anys) l'he fet anar sol a la parada. Primer ha preguntat si canviaven cromos de futbol per  cromos d'invizimals. Li han dit que no, que només en venien.

El meu fill portava una cartera amb diners per si volia comprar algun cromo. Portava uns 3 euros i pico.

A vingut a buscar la seva cartera i ha començat a fer cua per comprar-se un cromo d'invizimals que volia tenir.

Mentre estava a la cua jo m'ho mirava des de la distancia amb la nena petita. Ha vingut varies vegades a dir-me coses i clar, perdia el torn. Quan tornava, ja hi havia gent nova. Li he explicat que no podia marxar de la cua si volia comprar els cromos i menys si es l'ultim, ja que qui arriba no pot saber que hi era ell abans. 

Llavors, una altra vegada a la cua, molts pares(mares, més ben dit) se li colaven. O es ficaven al seu costat i començaven a parlar amb el venedor. M'he esperat una estona i veia que s'estava emprenyant però no deia res. 

He anat a dir-li que quan algú se li coli, amb educació, li digui que li tocava a ell. He tornat a marxar.

S'ha esperat a que acabes el que tenia davant, i quan el del costat ha intentat colar-se, ell ha dit que li tocava a ell.

Li ha demanat el cromo que volia al venedor, li ha pagat i ha vingut cap a mi.

A casa intentem que els nostres fills facin ells sols les coses que sabem que estan capacitats per fer. I també perquè s'espavilin i aprenguin a fer les coses. Vaja, que no depenguin de nosaltres per fer coses que poden fer ells sols.

I estar clar que anar a canviar uns cromos i parlar amb el venedor no es gaire difícil. Un nen de 6 anys està plenament capacitat per fer-ho.

Doncs si te no cap merit el que ha fet el meu fill, perquè ho explico?

Analitzem que feien la majoria de nens/pares/mares.

Veies una mare venir, directe al venedor, ficant-se al costat del mostrador, sense mirar gaire res. Amb un paper a la mà (la llista de cromos a demanar). Seguida, com un borrego, pel seu fill/a. La seva mare parlava amb el venedor, demanava els cromos que li faltaven, feia les gestions i pagava, si era el cas.

El nen "borrego" observava i com a molt, algun feia algun comentari.

Mentre això passava, s'anaven colant al meu fill. (Potser perquè un nen de 6 anys intentant, tot sol, fer una fita tant increïble com comprar uns cromos deu ser impensable per a elles i per tant, potser dedueixen que no vol res, només vol mirar.)

A la vegada, de manera més o menys espontaneïtat, al mig de la plaça es fan intercanvis de cromos entre diferents nens. Però per ser més concrets, els nens fan intercanvis a petició dels seus pares. El pare/mare va en busca de nens amb cromos i li diuen a l'altra nen si vol canviar cromos. 

Vaja, els pares interaccionen amb tot i els fills esperen.

Pot semblar una tonteria però es un reflex de com entenen l'educació. L'educació es forja en aquests detalls, son aquests detalls els que et serveixen per educar i fer madurar als teus fills.

Potser els meus fills seran unes bales perdudes quan siguin grans, no ho se, la vida es massa complexa i ningú ho pot saber. Però, aquests nens que els seus pares els hi fan tot, que els tracten com a borregos quan no ho son...no estaran aconseguint que els nens triguin més a madurar? no els estarem acostumant a tenir-ho tot sense cap esforç? a no valora les coses? perquè, es comportaran aixi quan compren cromos, quan fan els deures, quan estan a un restaurant, quan van a comprar, quan es vesteixen, quan juguen........

I perquè quedi clar, els nens que estic parlant son de 8 anys cap a dalt(la majoria entre 7 i 10, pel que m'ha semblat)...si una mare fa això amb un nen de 4 anys potser ho podem trobar normal.

Això que he observat li he comentat al meu fill, quan marxàvem. Ell no hi havia caigut però llavors ho ha vist. Li he comentat que es fixes amb els nens, que semblaven xais i la seves mares els pastors...ha rigut força.

Segur que hi han nens que la genètica els hi ha donat armes per espavilar-se, per ser més independents sense que els pares puguin evitar-ho però, per la resta, els pares no haurien de treballar per fer això? perque s'espavilin? perquè madurin? per preparar-los per quan marxin del niu? vaja, com els ocells o la resta d'animals?

Els nens maduraran, perquè es el cicle vital, però molts pares no hauran ajudat a aquesta maduració.

Quan he arribat a casa, li he comentat a la meva parella, i no s'ha sorprès..inclús m'ha dit que algunes mares parlen entre elles per fer intercanvis de cromos de les seves filles...i si quedessin a casa d'una de les dues (o al parc) i fessin aquest intercanvi els seus fills directament?...la veritat, al·lucino....

La moralina d'aquest Post podria ser...."abans els cromos els canviaven els nens i els pares no s'hi ficaven...ara els pares canvien cromos i els nens no s'hi fiquen"




dilluns, 3 de març de 2014

Escriptori Cassolà

Moltes vegades no tires endavant reformes a casa, o no et compres alguna cosa que necessites perquè et sap greu gastar diners.(o perquè no en tens)

Poden passar mesos o anys amb projectes aturats...per culpa de l'economia o per culpa de no trobar l'objecte tal qual l'imagines.

Però a vegades, si decidim fer-ho nosaltres, ens estalviem diners i a sobre, si tenim una mica de manetes, tenim exactament el que voliem.

Evidentment si tens diners de sobres, sempre sol ser més pràctic pagar a un professional o comprar un objecte ja fet o fet a mida.

Feia temps que volia un escriptori per poder treballar còmode i, que també fos útil a la resta de la família. Quan els nens fan deures, per exemple.

Però passaven els mesos i no trobava la manera de fer-ho (amb palets, amb fusta normal) i tampoc trobava escriptoris a les botigues (i si els trobava passaven dels 1000 euros). Tampoc ho buscava expressament però sempre que voltava els mirava.

Aquest nadal vaig decidir tirar endavant la idea de l'escriptori. Se'm presentaven uns mesos amb molta feina i volia tenir un lloc còmode per treballar. Em vaig gastar uns 300 euros en material (fustes, claus, cargols, tints de fusta i productes per tancar els porus de la fusta entre altres....).

Es un escriptori de 2,40 de llarg, per tant, es apte per tres persones a la vegada.

No ho mostro per fardar d'escriptori, ho mostro simplement perquè moltes vegades tenim aparcats projectes per temes econòmics ja que creiem que necessitem pagar a un altre(professional o botiga).

Nosaltres també podem fer-ho...amb una mica de planificació, amb les eines adients i amb paciència...es molt difícil que quedi malament.

El següent que tinc en ment es reformar-me la cuina (mobiliari i pedris) per un preu inferior als 500 euros. No se si serà possible però, si ho faig, ja en parlaré aquí.