diumenge, 29 de desembre de 2013

La història de la vaca

Per internet he trobat aquest conte divertit i interessant.
L'he trobat en un blog on l'autora no sabia qui era l'autor del conte, per respecte a l'autor, l'he buscat. Sembla que es d'un tal Camilo Cruz.

El text següent l'he agafat del blog:
 http://monicaperezdelasheras.blogspot.com.es/2009/04/el-cuento-de-la-vaca.html.
"Esta es la historia de "La Vaca", del Dr. Camilo Cruz. Se cuenta que en una ocasión un maestro quería enseñarle a su discípulo los secretos para conseguir una vida próspera y feliz. Para ello, el maestro decidió marcharse con el joven en un viaje al pueblo más pobre que pudieran encontrar. Allí buscarían la familia más humilde del lugar, donde pasarían la noche. Así llegaron a un viejo caserío casi a punto de derrumbarse, era el sitio, sin duda, más pobre del lugar. En aquella casucha de apenas 10 metros cuadrados vivían 8 personas. Pero la familia contaba con una posesión: tenían una vaca, y la vida de todos ellos giraba en torno a la vaca: "hay que ordeñar a la vaca", "hay que sacar a la vaca", "hay que dar agua a la vaca". La vaca les hacía un servicio muy importante porque ellos consideraban que no eran tan pobres ya que tenían una vaca. El maestro y el discípulo durmieron en el lugar. A la mañana siguiente, muy temprano, antes de que nadie se levantaran, ambos lo hicieron y se dispusieron a salir. El discípulo no estaba muy contento pues le parecía que no había aprendido nada, pero el maestro le dijo: "Es hora de que aprendas la lección que has venido a aprender".

Lentamente, el maestro se acercó adónde estaba atado el animal y, ante la incrédula mirada del joven, el anciano sacó un cuchillo enorme y mató a la vaca. El joven estaba alarmado, no podía entender nada y así se lo expresó. Sin inmutarse, el maestro se dispuso a marcharse del lugar; el discípulo pensó que por su culpa aquella familia ahora sí que no tendría medio de ganarse el pan.

La historia cuenta que un año más tarde el maestro llamó al discípulo y le sugirió que regresaran a aquel lugar para ver qué había ocurrido con la vaca. El joven asintió aún sintiéndose culpable por lo que había ocurrido. Llegaron de nuevo aquella zona pero no encontraban la vivienda; donde estaba la casucha, ahora había una casa grande y nueva. El joven pensó que la familia había tenido que abandonar el lugar. Cuando llamaron a la puerta, el hombre que les atendió era el mismo que les había alojado el año anterior. ¿Cómo era posible que ahora tuvieran aquella casa enorme, fueran bien vestidos y la vida les sonriera? El hombre les invitó a pasar y les contó que, nada más irse ellos aquel día, descubrieron que algún malechor les había matado a la vaca. Y aunque al principio se desesperaron ante su nueva situación, pronto decidieron arreglar el terreno y plantar unas cuantas semillas para alimentarse.

Pronto, aquellas semillas les dieron tanta producción que tuvieron que venderla en el mercado, comprando entonces más semillas y volviendo a plantar. Así, poco a poco fueron haciendo progresos y la granja les dio tantas ganancias que pudieron comprarse una casa nueva, ropa... y una vida nueva. La trágica muerte de la vaca había sido una auténtica bendición.

Al marcharse de allí el discípulo se dio cuenta de cuál era la lección que el maestro había querido darle: la muerte de la vaca no había sido el final de esa familia sino el principio de un nuevo y más brillante futuro. El maestro le preguntó al joven: ¿tú crees que si esta familia aún tuviera su vaca hubiera alcanzado todo esto este año? El discípulo respondió que no. ¿Ves le dijo? La vaca no sólo era su sustento sino la cadena que les ataba a una vida de conformismo y mediocridad. Tuvieron que aprender a ver más allá para salir de la miseria, en la que ni siquiera reconocían estar, por tener una vaca."

divendres, 27 de desembre de 2013

Fem una APP i siguem rics

Per la meva condició d'informàtic molt sovint amb trobo amb propostes que amb el temps he aprés a gestionar.



La més habitual es que els hi arregli l'ordinador, quan jo no en se gaire, ja que soc programador pur..vull dir que no em dedico a tocar ordinadors més enllà de les tecles i el ratolí. A part, el famós "serà un momentet"...mai ho es.

Al principi m'emprenyava dir no perquè la gent pensava que me'ls treia de sobre....ara explico que no els arreglo i que soc programador...i si no ho entenen, doncs no puc fer-hi res.

Crec que ja ho havia explicat al blog fa temps.

El que també m'ha passat, des de fa temps, es les persones que em proposen muntar una botiga online, o ara més recentment, fer una APP per fer-nos rics.

He fet botigues on-line per molts clients, i ja se, abans de començar a programar, quines botigues no duraran ni un any. I no perquè jo ho faci malament, no perquè el producte no sigui bo, no perquè no estigui ben posicionada al google...simplement perquè la persona que fa la botiga te com objectiu fer-se ric des de el sofà.

Veu la botiga com un "ente" amb vida propia que serà com una fabrica de diners..la gent entrarà a comprar i ell cobrarà.

Això pot ser cert per alguns monstres, com Amazon però no per la resta de mortals.

Si tu vols intentar viure de la botiga online (només intentar-ho...aconseguir-ho es una altra fita) t'has d'entregar al projecte, has de passar-hi moltes hores. Ha d'invertir moltes hores posicionant la botiga, analitzant que fan la competència, que busquen les persones que volen productes com els que ofereixes, contestant emails de clients que potser no et compraran, negociant amb proveïdors preus competitius, gestionant els canvis de preus dels proveïdors i que es reflecteixin a la teva web, negociant amb empreses d'enviament preus interessants (quan ets un pringat es difícil negociar preus interessants), canviant la teva web per oferir nous serveis (descomptes, vals promocionals), nous dissenys de la teva web periodicament, mailings als teus clients, xarxes socials, gestionant els productes retornats dels teus clients (perquè estan malmesos, perquè no els hi ha agradat...), gestionar les queixes....vaja, la feina es molt gran.

Si es la teva passió, si creus amb el que fas...es provable que aguantis la travessia pel desert...si només vols guanyar diners ràpid, al cap de poc enviaràs el projecte a prendre pel sac. Ja que no hi han formules màgiques...com a molt la paciència, la perseverança..o substituir aquests valors per diners i pagar a gent perquè apliqui aquests valors al teu negoci.

I normalment el resultat final es una facturació digna però no suficient per viure'n d'ella. Tot i que algunes vegades toca la flauta i hi ha gent que en viu però no es l'habitual.

Doncs ara amb les APP em passa el mateix.

Ostres! - em diuen - podriem fer una APP i fer diners, com aquests dels Candy Crash (o com es digui).

Jo ja tinc la resposta estudiada.

Tens els pròxims 6 mesos una disponibilitat de 10 hores al dia per dedicar al nou projecte? 
O bé estas disposat a passar caps de setmana tancat desenvolupant el projecte? 
O passar nits treballant, sino pots aconseguir hores de dia? 
O tens prous calers per pagar-me 6 mesos de la meva feina i que em pugui dedicar plenament al teu/nostre projecte?

Llavors ja tornen a la realitat...i sino hi tornen es perquè no m'han entès o perquè realment creuen amb el que estan dient i estan disposats a fer-ho(aquests, es compten amb el dit d'una mà).

A part, jo també tinc projectes personals que m'agradaria desenvolupar i que crec que en podria treure un rendiment econòmic (no pas fer-me ric)..i no els puc fer...i no necessitaria a ningú..ja que se programar. Però no ho faig perquè no tinc temps...necessitaria les 8 hores al dia durant uns mesos...però durant aquests mesos, qui paga les factures? qui fa la feina que tinc compromesa amb altra gent?..per això, els meus projectes els desenvolupo a estones i potser mai s'acabaran o potser si...però tinc clar el que costa portar a terme un projecte i que funcioni. 

Per això la majoria de desenvolupaments d'èxit els fan nois joves(sense hipoteques, credits, fills...) o bé gent amb diners per pagar a altres perquè ho facin. O sigui, gent que no te cap lligam econòmic vital i es pot permetre estar 1 any sense guanyar diners...

La gent tendeix a veure les coses molt fàcils. Fem una App, tothom la comprarà i ens farem rics. Per que no?

Com una empresa de botigues on-line que vaig coneixer on t'asseguraven no se quines histories...llavors vaig pensar...aquests tios son tontos...han descobert la sopa d'all i en comptes d'utilitzar-la per fer-se rics ells....son tant generosos que ho apliquen a botigues de tercers perquè es facin rics els altres. Ells no tenien cap botiga propia.

I si realment es tan fàcil...llavors demano disculpes i agrairia que m'ho expliquessin per fer-me ric.


dimarts, 24 de desembre de 2013

Pelicules d'adults per nens

Des de que els meus fills tenen una edat capaç d'entendre les coses (5 anys, mes o menys) he anat fent-los mirar diverses pel·lícules, que no em digueu perquè, però ja tenia clar que em servirien per passar una bona estona i per ajudar-los a rumiar en coses que creia eren enriquidores...

Tot i no ser pel·lícules expressament fetes per a nens...(les shrek i totes aquestes també les mirem...només faltaria...)

No soc gens cinèfil, de fet, la meva cultura cinèfila es baixissima. Em puc considerar un inculte en aquest camp. Però tot i aixi algunes conec. I també em mirem molt poques.

Evidentment totes aquestes pel·lícules les miro amb ells al costat per anar comentat i explicant les coses que no capten o que no entenen del tot..o per aprofitar i treure temes per parlar-ne...son una excusa per parlar de coses que sense el context de la pel·lícula es difícil que els hi surtin soles.

Regreso al Futuro (La paradoxa que va al passat, canvia la historia, desapareix de la foto i ha de fer que els seus pares es casin....no se, es un esforç intel·lectual que deixa algun posit, aprenen alguna cosa..no es un concepte simple, apart, es una pel·lícula divertida per a ells)

Atrapado en el tiempo (El mateix, es una pelicula amb una paradoxa molt divertida i que riuen molt. I els hi he pogut explicar moltes coses mentre veien la pelicula)

La vida es bella (peli dura per a ells però també divertida en molts moments i que també m'ha servit per parlar de molts temes, de com som els humans, de com hem sigut....)

El robot bicentenario (També em parlat molt, sobre la vida i sobre la mort...i em plorat junts)

Yo robot (Em va servir per recordar alguns contes de l'Isacc Assimov i les seves tres lleis de la robòtica, que els hi vaig explicar de petits..i com, sense saltar-se les 3 lleis, un robot podia tenir una visió superior de les tres lleis)

Antes de Partir (jack nicholson i morgan freeman....també em plorat i em parlat de moltes coses)

La recerca de la felicitat (Will Smith...també molt bona sobre la superació i ha on han d'anar la gent sense recursos..ens va agradar molt)

Family Man (divertida i també ens ha servit per parlar de les prioritats de la vida...treballar molt i no pensar en ningú o tenir gent a la que estimar a prop i valorar-ho i cuidar-los...rotllo conte dickens...)

Contact (Interessantissima pel tema del concepte de si estem sols a l'univers, el petits que som....també ens ho vam passar molt bé encara que aquesta va costar una mica en algunes fases)

La vida de Bryan (vaja, aquesta es que soc un fan dels Monthy Phyton..també els hi he passat los caballeros de la mesa quadrada....però no han dit mai que l'apagui...la volen veure..i també em xerrat de l'epoca dels romans, com quan veiem Asterix i Obelix..)

Aterriza como pueda (la veritat no se però em venia de gust veure-la amb ells...vam riure molt...tot i que hi ha una escena d'una nena en un llit que li falta l'oxigen i ningú li fa cas...van patir una mica)

Altres pendents:

Patch Adams

Forrest Gump (han vist algun trocet però no sencera)

Crec que n'hi han algunes més però ara no recordo....

Però el que em fixo es que son pelis super comercials, i segur que molts cinèfils poden pensar que son cutres i tot, però a mi m'han servit per passar-m'ho molt bé amb els meus fills i com excusa per plantejar temes interessants per a ells.

Bona frase d'un científic

Fa pocs dies vaig escoltar una molt bona frase a la radio, de part d'un científic.

"Els països no son primer rics i després, amb aquests diners, inverteixen en investigació sinó que inverteixen en investigació i llavors es fan rics."

Mes o menys era així...

Com es soluciona la crisis? (o com l'han intentat solucionar)

Segurament ningú te la vareta màgica per saber com solucionar la crisis, ara que ja hi som a dins.

Però el que si està clar, es com l'han intentat solucionar la classe política teledirigida per, suposo, els poders econòmics.

He llegit, escoltat i vist molts economistes explicant-ho. Però res ho resumeix tant bé com aquesta vinyeta que he trobat per internet:


Comissionistes en plena crisis

Fa uns mesos em va entrar una nova feina gracies a un contacte que em va passar una empresa força
coneguda tot i que no te res a veure amb el meu sector.

Aquesta feina era molt interessant ja que es un projecte per una empresa força important.

Entenc que val la pena dir que si i vaig a parlar amb aquesta empresa per saber que volen, quan ho volen i com ho volen.

Dies abans de la reunió l'empresa que ha fet de contacte em diu que no parli de preus amb els clients..que despres jo els hi digui en ells per carregar la seva comissió.

Entenc que les relacions aquestes funcionen aixi i tot hi que la sensació inicial es que em passaven la feina com a favor, veig que no. Cap problema.

La reunió amb el client es un èxit...sembla que els hi agrada el que els hi he ensenyat de feines anteriors meves i sembla que ens entenem amb la feina a fer.

Els hi explico als clients que ja els hi passarà el pressupost l'empresa contacte i s'extranyen.....

-"A si?, però si jo vaig trucar a algú de l'empresa "contacte" que coneixia per si ens ho podia fer ell..i em va dir que no però que ja em passaria el contacte d'algú."

Notifico preu a l'empresa contacte i aqui es on ve tot el que a mi em supera.

L'empresa contacte em diu que aquesta relació i qualsevol altra que hi hagi en el futur amb aquesta empresa (el client) sempre es farà al seu nom i s'endura la comissió pertinent...i evidentment la factura anirà al seu nom. D'aquí a l'infinit.

Despres de diversos emails i reunions decideixo no acceptar la feina.
Una cosa es cobrar comissió d'aquesta feina i una altra cobrar comissió d'una feina que faré d'aqui 10 anys. Ja se que puc dir que si i llavors fer el que vulgui però jo no se fer això. Necessito ser sincer i el que jo pacto sigui el que jo faré. Possiblement per això i per altres motius mai seré ric..però vaja, no està a la meva llista de desitjos ser-ho.

Primer de tot, si mai hi ha segona feina ja no es gracies a ells sino a que faig la feina ben feta, si ho faig malament no em tornaran a trucar..es una empresa forta, per tant, no ho he de fer bé perquè em tornin a trucar...ho he de fer molt i molt bé. 
Segon, l'empresa contacte es una empresa que no sap res del que faré, no es del meu sector per tant, no li trec cap client ni em dona un client seu, pel que fa al tema informàtic. 
I per ultim, en la situació de crisis que hi ha si jo he d'ajustar preus al màxim per cada feina que faig, al afegir-hi el seu recàrrec perdo competitivitat i llibertat..ja que si tot va al seu nom fins a quin punt poden o no poden decidir o opinar d'altres tractes que tinguem en el futur?

Al final, en vistes de la meva negativa, vam arribar a un acord i només tindran comissió de la primera feina. Si n'hi han més ja serà a nom meu i sense cap comissió al seu càrrec.

El que es curiós es que quan vaig dir a l'empresa "contacte", que farà la factura al seu nom, que l'empresa client em volia fer firmar uns papers de confidencialitat i altres contractes per evitar que jo faci mal us de la informació i tota aquesta historia del copyright, vaig dir que no sabia si ho havia de firmar jo o l'empresa "contacte" que era qui feia la factura.

Doncs en aquest cas, l'empresa contacte ho van tenir molt clar, ho havia de firmar jo per així deslliurar-se ells de cap responsabilitat present i futura. Em sembla lògic però no està amb consonància amb el que volien fer a nivell econòmic.

Segurament deu ser un tipus de relació molt normal pel món però per mi no. Jo no se jugar a aquests jocs de favors ni de comissions. Jo cobro només per la meva feina i si està ben feta.

Realment es la primera vegada que em trobo amb una situació aixi i em va semblar molt surrealista....






Coherència/conseqüència

Hi ha un valor que es fonamental per mi en les relacions personals o professionals. Si falla, perd força la confiança en la relació.

M'he trobat gent mentidera, mal-educada, grollera, gelosa, desconfiada..de molts tipus..com també de gent amb característiques positives, només faltaria.

Però el que més m'emprenya es la falta de coherència/conseqüència. Un mentider una vegada t'ha dit una mentida ja no perds el temps, un maleducat tampoc, un desconfiat ja es veu d'una hora lluny, una persona gelosa es descobreix ràpid...però la persona que no es coherent trigues més a descobrir-ho en molts casos i m'afecta.

Sempre intento fer el que jo crec en tots els camps, per tant si algú m'enganya tampoc em pot molestar molt perquè m'ha enganyat mentre feia el que creia. Només el fico a la llista negra i ja està.

Aquella gran frase de Gandhi que deia que la felicitat es ser coherent entre el que es pensa, es diu i es fa es una de les actituds que més reprovo quan no es compleix. Quan algú falla a aquest trio per mi ja perd tota la credibilitat.

Tots tenim contradiccions i a vegades fem coses que no pensem o pensem coses que no fariem però no em refereixo a aquestes contradiccions. Em refereixo a contradiccions que afecten als demes.

Per exemple, cas super freqüent en al meva feina.(Sobretot quan son favors)

Client A: Quan tindràs la feina acabada?

Jo - Ara vaig molt liat però a poc que pugui aniré fent

Client A: Ja la tens acabada?

Jo - Segueixo anant molt liat

Client A: Quan la tindràs?

Client A: Ja la tens?

Client A: Ja?

Client A: T'havia comentat que fa bon dia avui? I la feina, com la tens?

Jo: Mira, ja tens la feina acabada però falten aquests detalls que no puc fer fins que no m'enviis aquesta informació X.

Client A: OK!

El client A te 2 opcions: Passar-me els detalls perquè jo acabi la feina abans de 100 dies i fer-ho més tard de 100 dies.

Doncs en un % elevadissim de cops, quan algú m'ha estat apretan per acabar una feina perquè es veu que era super urgent llavors, quan depen d'ell, la feina deixa de ser urgent i s'eternitza.

Això es diu falta de coherència.

Quan això passa i no es justificat llavors aquesta persona perd tota la credibilitat cap a mi i intentaré evitar una nova relació professional/personal. Una persona que em fa treballar al 200% per tenir una cosa quan ell vol, i que sap que es aixi, i llavors resulta que no feia falta que treballes al 200% i perdes hores de dormir o d'estar amb els meus fills....doncs, això, millor no treballar plegats.

També tinc clients que m'apreten i tinc clar que es veritat, que ho necessiten abans d'una data per X motiu. Aquest, si fa falta, no dormo per acabar-ho. Potser no ho aconsegueixo..però ho intento.

JO mai apreto a ningú sino es realment urgent el que demano...però avui en dia tothom te pressa per tot, tot es super urgent...i aquest no es el problema....el problema es que en el 95% dels casos es una absoluta mentida.

Tampoc descarto que em passi per incompetent....hauré de contrastar-ho amb algú super competent i coherent.

diumenge, 22 de desembre de 2013

La guitarra de la meva filla

Fa unes setmanes la meva filla tenia un festival de patinatge.

L'espectacle requeria que a casa féssim una guitarra elèctrica amb materials reciclats (no comprar-la).

Anem força atrafegats però vam trobar el moment per fer-la. Tot i que a mi m'encanta fer manualitats vaig optar per involucrar a  la nena i no anar més enllà del que ella volgues/pogues. Vaja, que la guitarra la fes ella i jo només estigues de suport.

Vam anar al contenidor de cartró, que ja em va costar que m'acompanyes, a buscar cartró per fer la guitarra. Vaig retallar la forma amb cutex i llavors ella la va pintar de color negre i vermell.
Ella no tenia moltes ganes de fer més coses, tot i que volia que jo li fes. Vaig decidir que si ella no es volia "sacrificar" més per la guitarra del seu espectacle, jo tampoc ho havia de fer. Es va mosquejar una miqueta però ràpid va anar cap a una altra cosa.

El següent dilluns tenien el primer assaig i va portar la seva guitarra. Jo treballava i no hi vaig poder anar.
Al vespre, quan vaig arribar a casa em vaig assabentar que la nena havia plorat durant l'assaig. Degut a que la seva guitarra era la mes lletja i que se li va trencar.

Primer vaig pensar que tampoc era tant lletja i que es podia reforçar per que no es trenques. Li vaig recordar que va ser ella la que no tenia ganes de fer més coses amb la guitarra i per això es va quedar com estava.

Al següent assaig vaig anar-hi jo i la veritat, vaig veure les guitarres de les altres nenes i moltes eren de concurs. Evidentment la guitarra estava feta i refeta per part dels pares/mares i els nens com a molt l'havien pintat.

Era com una competició de veure qui la tenia més gran però amb el tema guitarra. A mi m'emprenya una mica aquestes coses. Una cosa es que facis una guitarra xula AMB la teva filla pel seu espectacle i l'altre es que TU SOL facis una guitarra per la teva filla pel seu espectacle. Es respectable però jo creia que l'essència es que cada nena es fes la seva guitarra i els pares, com a molt, fessin de suport moral/econòmic per fer-la el màxim de xula.

Però es clar, el màxim de xula que pot fer una guitarra una nena de 6/7 anys no està dins dels canons del màxim de xula per un adult. I per això, els adults agafen la batuta i el nen/a es converteix en un col·laborador ocasional.

De totes maneres, tampoc vaig poder evitar entrar finalment en la competició de guitarres. Volia només reforçar-la perque no es trenques i al final vaig estar tot una nit fent els retocs perquè quedes una guitarra ben xula. Vaja, vaig fer el mateix que la resta de pares.

No estic content d'actuar així. (Tot i que m'ho vaig passar de conya fent-la). Crec que hauria d'haver estat la meva filla la que hagués agafat la batuta i hagués decidit trobar un moment per pensar com millorar-la. (No te gaire temps lliure però això ja es un altre tema..)

Al final com el temps s'acabava vaig decidir tirar pel dret.

De totes maneres vaig intentar utilitzar aquesta decisió per fer rumiar a la meva filla.

Uns dies abans em va dir que la guitarra de les altres nenes eren molt més xules i que la seva, per molt que fes coses, no ho seria tant. Era la més lletja. Jo li deia que si, que si volia la convertiria en al més xula però assentada queixant-se segur que això no passaria. Ella estava convençuda que el que jo deia era mentida. No es podia fer xula una guitarra lletja com aquella. En volia fer una de nova.

Potser aquest va ser el motiu real de voler fer la guitarra jo. Demostrar a la meva filla que estava equivocada.

I aixi va ser. Quan va tornar de l'assaig amb la guitarra tunejada per mi, va venir molt contenta i em va dir que creia que estava entre les 3 més xules de totes. I em va donar les gracies.

Vaig aprofitar aquesta frase per donar-li el sermó.

Li vaig dir que ella només havia mirat la guitarra amb els ulls i jo la mirava amb la meva imaginació. Aquí està la diferencia. Mirar les coses només amb els ulls es perdre la meitat de la informació.

Jo havia cregut amb aquella guitarra i ella no. Si la guitarra pogués parlar estaria molt enfadada amb ella, li havia faltat al respecte.

Una cosa que m'ha demostrat la vida es que si t'asseus a fer una feina, com si el temps fos infinit, amb calma, pensant, somiant, buscant informació d'altres persones per saber com ho fan, i et deixes engrescar..es impossible que al final no surti una bona feina. No parlo de que surti la millor feina de totes, això no ho pots escollir ni tampoc es sa. Sempre buscar ser el millor ( a menys que tinguis qualitat/facilitat per ser-ho) es un desgast massa gran per anar així per la vida. Però si es possible fer una bona feina sempre i convertir coses que els altres veuen que es una merda amb una cosa atractiva.

Al final vam fer com tothom però crec que pel camí tots dos vam aprendre coses.

Per cert, la guitarra es aquesta:










diumenge, 15 de desembre de 2013

Diferències culturals i els inversors

Fa poc vaig estar parlant amb un noi que ha anat a viure a Estats Units degut ha que han trobat un inversor (un dels socis de projecte estava a Estats Units) per posar diners per desenvolupar un projecte que tenien però que no podien tirar endavant.

Potser el seu projecte mai tirarà endavant i es quedarà en res o potser funcionarà però d'aqui a pocs mesos podran esbrinar-ho.

No tinc clar perquè però allà es molt fàcil, si tens una bona idea, trobar mecanismes per aconseguir portar-la a terme. En canvi aquí es molt difícil.

Es qüestió de probabilitats, si tens 10000 tios intentant lluitar pels seus projectes, algun segur funciona. Si tens 100 tios lluitant pels seus projectes, redueixes les probabilitats.

Segurament allà els inversors tenen incentius fiscals per fer-ho però no nomes es això.

Fa uns dies he llegit una noticia al diari que explica una mica la diferencia de visió. Allà volen tenir els millors i punt. Aquí ja ho veure'm...

Estats Units va donar un permís especial a un dels millors jugadors d'un videojoc per participar a un torneig a Estats Units. Era un noi asiàtic. No va ser fàcil aconseguir el visat però al final el te.

Te un visat d'esportista professional.

Alguns pensareu.....quina xorrada!!..no, no es cap xorrada. Tenen el millor jugador del món d'un joc. Dels milions de jugadors que juguen al món, tenen el millor.

Es un tema de concepte.

Allà te un visat de esportista professional..aquí no el tindria i si l'arribes a tenir estic segur que no el farien entrar en aquesta categoria.

Els americans tenen moltes coses dolentes però aquesta veneració del talent que tenen, m'encanta.

dimarts, 10 de desembre de 2013

Ningú sap res...i l'exempció de l'IRPF

Fa un any vaig decidir deixar de tenir gestor per presentar IVAs. Volia rebaixar les despeses i aquesta va ser una opció. M'ho faria jo mateix.

En una de les xerrades amb el gestor, abans de deixar els seus serveis, em va comentar que demanaria la no obligació de presentar la declaració de l'IRPF trimestral, ja que, segons em va explicar, degut a que facturo més del 75% de la meva facturació amb l'IRPF ja descomptat puc evitar presentar la declaració, si ho demano. I per tant, em sortiria més barata la factura del gestor.

Entenc que el gestor ja havia fet aquest tràmit i quan agafo jo el tema i començo a presentar declaracions d'IVAs...doncs no presento les declaracions d'IRPF pensant que no ho he de fer.

Al cap d'uns mesos rebo unes multes per la no presentació de l'IRPF. Abans d'anar al meu antic gestor prefereixo anar a hisenda per informar-me.

Li explico a la dona d'hisenda el cas, que no presentava els IRPF perque el meu gestor em deia que ho podia evitar. (en aquell moment no recordava la regla exacte que ho permetia)

Despres de dir aquesta frase la dona em va mirar com si jo fos idiota i anava riguen mentre parlava. Em va alliçonar de que tothom ha de presentar el IRPF, TOTHOM!!...i que el meu gestor era molt llest, que es clar, m'havia dit que deixant de presentar la declaració d'IRPF em sortiria més barat però el que no m'havia dit era que es il·legal. Que això ho pots fer fins que t'enganxen i que a mi ja m'havien enganxat. Que patatim, que patatam....

Vaja, vaig sortir entre emprenyat amb el meu antic gestor i emprenyat amb aquella dona que m'havia tractat de tonto, pringat i pardillo.

Pregunto al meu antic gestor i em comfirma que la llei que permet evitar la declaració d'IRPF existeix però que en el meu cas no va demanar-ho a hisenda quan m'ho va explicar temps endarrera. Vaja, no em cobrava la declaració d'IRPF però la feia igualment o em va dir que no me la cobraria però me la cobrava i ara no ho recordo.

Ara demanarà el permís per l'exempció, pagaré les multes i ja no farà falta que presenti la declaració d'IRPF.

Tinc pendent fer un escrit en un Word i anar a hisenda per donar-li un resum de la llei a aquella senyora tant simpàtica.

No m'agrada la gent que va de saber-ho tot, que et tracta de tonto i llavors resulta que es tant tonto com tu o més.

Però vaja, tampoc m'hauria d'extranyar gaire...crec que es el normal però per mi no...

El que faria jo, si hagues estat aquella dona, es mirar en quins casos es pot estar exempt de pagar l'IRPF  i preguntar-me si jo els compleixo. I explicar-me i fer allà mateix la petició per no presentar més aquesta declaració. Aprofitant també per pagar la multa pertinent i tancar el cas.

Vaja, sortir d'hisenda amb la feina feta.

Però potser es que demano massa....o potser es que en aquest país necessites un gestor encara que siguis un trist autònom que només has de moure 4 papers.