dimecres, 27 de febrer de 2013

M'he fet a mi mateix o l'atzar m'ha fet a mi...

Moltes vegades penso que he arribat a on estic (no he arribat a en lloc...simplement a dominar la meva feina, tenir parella, casa i fills i considerar-me feliç, que es el màxim a que vull/puc aspirar) perquè m'ho he currat, perquè he tingut clar moltes coses en molts moments de la vida, perquè he pres decisions correctes i això et fa sentir bé. Creus que t'has fet a tu mateix i et pots arribar a sentir orgullós. Et dona seguretat.

Però, tot i que tinc clar que he mira't de currar-m'ho tant com he pogut,  si ho analitzo bé, veig que m'estic enganyant. Moltes de les decisions que m'han portat fins aquí, a esta obra de l'atzar o de decisions que no depenien de mi.

Tot i que es molt més agradable pensar que tu has decidit tot a al teva vida i que estas al punt exacte on estas perquè tu ho has volgut i somniat aixi, es pura mentida.

Vaig escoltar fa poc que parlaven del propietari de Zara, que es veu que es força humil per la pasta que té, que deia que era conscient de la sort que ha tingut. Creia que de 1000 vegades que proves muntar una empresa, com va fer als seus inicis, 999 li sortiria malament. Vaja, que ha tingut sort a part del talent que pugues tenir.

Evidentment, a aquest home, a mi o a qualsevol, perquè una cosa funcioni, primer ho has d'intentar i perseverà però això no vol dir que si el resultat final es positiu, sigui totalment obra teva. O com a mínim, no es aixi en al majoria dels casos.

I per demostrar-ho, aquí una situació personal al llarg dels anys que la puc analitzar de les dues maneres..pensant que he aconseguit unes fites perque jo ho vaig decidir o perque l'atzar va actuar mentre jo feia i desfeia.

Ara em sento orgullós de ser mínimament resolutiu amb la meva feina. Tinc feina perquè soc bo i en canvi molts altres informàtics que estan a l'atur, no tenen feina, perquè son dolents?...Evidentment, millor si ets competent però si jo tinc feina i altres no, principalment es l'atzar. Si les empreses amb les que col·laboro, tanquen, ja puc ser un mega crack, que em quedo sense feina.
Per tant, actua l'atzar en la meva sensació que tinc feina perquè la faig bé.

Encara més, perquè se programar?

Primer puc pensar que en se perquè m'ho he currat molt, he passat nits sense dormir programant, he passat hores a la feina fins que no he solucionat un problema...però si ho analitzo, veig que als 19 anys no tenia ni punyetera idea de que fer amb la meva vida, vaig fer un cicle formatiu on van tocar el tema programació informàtica en una assignatura (important! l'assignatura la vaig fer al segon curs..quan al primer, sinó fos per la meva parella, hagués plegat...), em va encantar l'assignatura i al cap d'un temps, vaig veure un anunci al diari on demanaven un programador.
Em van entrevistar i em van agafar, necessitaven un programador inexpert perquè fos barat i es formes amb la resta de l'equip.
Al cap d'una setmana vaig anar al cap, mig plorant, frustrat perquè no entenia res del que havia de programar, tot era Xino per mi. Em podia haver fotut fora però em va donar un vot de confiança i al final em vaig ficar al nivell de la resta de l'equip.(Fent més hores que un rellotge)

Si el cap m'arriba a fotre fora, seria ara informàtic? Si la meva parella no m'arriba a convèncer de no deixar el curs durant el primer curs, ara seria informàtic?

Encara més...uns mesos abans de que la meva parella em convences de seguir el curs, l'havia deixa't (a la meva parella) però ella creia molt en la relació i va lluitar perquè seguíssim junts....si ella no arriba a lluitar per la relació, qui m'hagués convençut per seguir fent una cosa que tenia clar que volia deixar?(el curs)

Encara més....1 any abans vaig conèixer a la meva parella treballant en un càmping....jo era molt poc sociable i em passava el dia jugant a basquet...i encara no se com carai vaig anar a treballar en aquell camping, vaig anar-hi de rebot..de fet, no volia anar-hi, però els meus pares em ratllaven que havia de treballar i que no em podia passar els estius jugant a bàsquet....algun conegut va anar a demanar feina allà i jo....vaig anar-hi...aixi m'estalviava buscar feina...

Si no hagués anat a aquell càmping, no hagués conegut a la meva parella i no m'hagués convençut de seguir al curs.


Simplement, que jo sigui informàtic, es tal cúmul de factors que si visc la vida 100 vegades em sembla impossible que hagués tornat a ser informàtic. (Que no vol dir que si fos una altra cosa no m'ajudes a ser feliç...)

I la mateixa historia la puc aplicar a la decisió de tenir fills (1,2 i 3 fills), a la decisió de viure on visc i a la majoria de decisions que fan la meva vida tal com es ara.


Segurament algú que hagi fet una carrera i tota la pesca, ho tenia tot més marcat i potser l'atzar del que parlo no es tant evident...però en el meu cas, per molt que vulgui creure que m'he fet a mi mateix, la realitat es que l'atzar, amb l'ajuda del meu esforç, m'ha fet  a mi...