dimecres, 19 de setembre de 2012

separacions de parella (l'amor no existeix)

Segurament es una coincidència còsmica però resulta que tots els meus millors amics, que tenien parella, s'estan separant en els últims mesos.

Molts d'ells amb fills, altres no.

Tot el que diré aquí no es una lliçó cap a ningú, es un post que volia fer molt de temps sobre la parella i tot aquest seguit de separacions al meu voltant m'ha fet recuperar aquell post, guardat en mig de la pols, per reflexionar sobre el que per mi es tenir una parella i tenir un projecte vital que faci que valgui la pena.

Primer partim de la base que genèticament no crec que siguem animals monògams, per tant d'entrada si ens deixem portar  pels instints més profunds, es possible que molts dels humans tinguin la necessitat (o la sensació de necessitar-ho) de cercar una nova parella en algun moment de la nostra vida, o si no la busquem, si que quan trobes algú que t'atrau pots deixar-te portar pels instints. D'entrada això no es dolent ni bo, simplement es així.

S'ha de deixar clar que no considero que el fet que algú t'atregui sigui dolent, i segur que hi han parelles que troben genial tenir diferents parelles sexuals mentre estan junts. Però em de reconèixer que en la majoria de relacions, les parelles no accepten de bona manera que un dels membres tingui una relació sexual/emocional amb algú altre. De fet, es el motiu de moltes separacions.

Tot el que explicaré es partint de la base que les parelles no tenen problemes greus, tipus violència, tipus personalitats impossibles d'unir....parteixo de la base d'una parella ben avinguda en els seus inicis, que es respecten, que engeguen un projecte, com viure junts o tenir fills, i llavors, per x motius la cosa es torça i acaben trencant peres.

Hi ha una altra cosa que la gent a vegades no te clar.

L'Amor no existeix. Ho tinc molt clar.

Existeix l'enamorament, això està clar.
Quan t'enamores es produeixen un seguit de explosions químiques al teu cos que et fan només pensar amb aquella persona, no veus res al món, et sembla que no pots viure amb ningú més..vaja, et tornes tonto i t'incapacita parcialment per fer moltes coses.
Es un proces evolutiu, t'enamores/t'atreu i sens un desig irrefrenable per tenir sexe/lligam emocional amb aquella persona. Sense aquest enamorament potser ens hauríem extingit, es un mecanisme de preservar l'especie.

Però l'enamorament boig s'ha d'acabar, es un malbaratament d'energia brutal, i el nostre cos no pot viure eternament enamorat bojament (sinó crec que tenim un problema). Alló típic de: "Penja tu, no tu, no tu, no tu, va tu, no tu que has trucat...", tota la vida aixi i les factures de telefònica et destrossen les finances.

Llavors queda l'amor cap aquella persona, però que es l'amor? repeteixo, l'amor no existeix.

Es com un post que vaig fa temps sobre la consciencia humana, que tampoc crec que existeixi. No existeix a cap lloc del cervell un lloc on puguem trobar la consciencia. La consciencia es produeix per un bon sistema de records/memòria, un bon sistema d'anàlisis sobre aquests records/memòria que ens permet treure conclusions i pensaments sobre els records de la memòria.

Per mi mai trobaran la consciencia al cervell, com mai trobaran la velocitat al motor d'un cotxe.
 La velocitat no existeix al motor d'un cotxe, la velocitat es pot produir per un sistema de propulsió, unes rodes, uns engranatges, una aerodinàmica i un llarg de peces/tecnologies que produeixen que un cotxe pugui tenir velocitat..la carcassa d'un cotxe mai podrà moure ni un mili metre sense les peces que hi han al motor.

I l'amor es el mateix, no existeix.

Crec que quan saps això, es més fàcil entendre que ficar en risc la teva parella, sinó es te un problema insalvable, potser no es la millor opció.
 
Doncs que es el que definim com amor, sinó existeix?

Si tens respecte cap a la teva parella, si penses amb les coses que saps que li agraden, si parles amb ella les coses que et preocupen, si confies en la teva parella, si et sents responsable de tot el que afecta a la parella, si t'esforces i et cuides perquè la teva parella tingui motius per sentir-se atret/a per tu, si estas predisposat a sacrificar una part de la teva vida per ella,  si sens admiració per la teva parella, si encara que algun dia faci mandra intentes mantenir el foc del sexe encès, si saps que una persona necessita el seu espai per créixer, si respectes la seva forma de fer i sentir i mil coses més..i si això es mutu, podríem definir-ho com amor a la parella. Sense això, no hi ha amor.

Per tant, l'amor no es res..o potser ho es tot, si cuides tot pots definir-ho com amor..sinó cuides res o poques coses, l'amor no existeix.

Per tant, si tenim clar que l'enamorament es real però s'acaba i l'amor simplement es treballar cada dia per mantenir unes actituds, davant de la parella i la vida...que ens fa pensar que amb una nova parella serà diferent?

Jo no crec en les mitges taronges, la mitja taronja te la fabriques tu i la teva parella a de fer una mitja taronja de tu. I això requereix un esforç mutu, una posició alegre i optimista a la vida, una empatia i ganes de compartir.

Perquè si creus haver trobat una mitja taronja i no segueixes els punts que abans he esmentat, aquella mitja taronja serà podrida en poc temps.

La part difícil, al llarg del temps, potser es la fidelitat sexual a la parella. Hi han molt punts a la vida on pots sentir-te "tentat" o deixar-te portar pels instints, hi ho trobo genial si una parella accepta això, però si saps que això pot posar en risc la teva parella, potser has de mirar de no caure masses vegades. (o cap)

A més jugant a aquest joc pots enamorar-te..i ja sabem que l'enamorament son uns processos químics que et deixen KO i t'incapacitat temporalment..i es una llastima tirar per la borda un projecte vital bo, com a parella, per un enamorament que marxarà i, on passat un temps, hauràs de lluitar per mantenir la nova parella i s'et presentaran més ocasions per enamorar-te....es com un bucle infinit.

Jo personalment, vaig deixar la meva parella fa molt temps perquè em vaig enamorar d'algú altra, potser pq no cuidàvem prou la parella o potser perquè em vaig deixar portar.
Al cap d'un temps vaig veure clar el que estic diguen aquí i vaig tenir la sort que la meva parella creia moltíssim en el nostre projecte com a parella, i vam poder arreglar-ho tot.
Però el normal es que ja no ho haguéssim arreglat mai més.

Ara soc una persona molt feliç al costat d'una parella meravellosa..però ho es perque jo m'ho curro cada dia perquè ho sigui i ella s'ho curra cada dia perque ho sigui.
El dia que un baixi la guàrdia durant un temps prolongat, deixa la porta oberta a que passin coses.

Tot i aixi, sempre poden passar coses, sempre entres en contacte en gent nova, gent fresca però crec que val la pena lluitar pel teu projecte vital si creus que funciona i te un sentit.

A part, van les persones que no volen parella, jo estic parlant de les persones que creuen que es millor tirar endavant amb una parella al costat.

Mentre escric aquest post sentia la sensació de predicador, llegint versos de la biblia. I com tinc 3 fills, i molts es creuen que soc de l'Opus, encara em fa més aquesta sensació.

Però de veritat crec el que dic, encara que sembli carrincló o antic.

A mi m'ha funcionat i em fa feliç..i quan veig parelles que es trenquen, i que creia que eren felices, o que podien ser-ho simplement esforçant-se una mica més, amb els punts que abans parlava, doncs em sap greu i més si hi han fills pel mig...

Algunes separacions ho son perquè es impossible conviure amb l'altre i no s'ha de forçar una cosa que es impossible que funcioni.........però moltes, també ho son, simplement per jugar amb foc, quan a casa tot el que passava es podia solucionar, tornant a fer de la teva parella, una mitja taronja.

Més de 10 minuts fent alguna cosa? o com APMitzar la vida...

Per mi es molt important poder dedicar temps a fer alguna cosa.

Tenir prou tranquilitat per poder agafar una passió, una inquietud, una curiositat i dedicar-li tot el temps necessari.

Avui en dia ens preocupem de que els nostres fills estiguin preparats i facin mil coses però per mi, es tant important la preparació i el coneixement com l'avorriment. Si un nen te temps per avorrir-se, una de les habilitats que pot desenvolupar es la creativitat, si un nen no te temps d'avorrir-se li serà dificil desenvolupar la creativitat.

L'Avorriment potser un generador d'idees..que faig? que puc fer? que es allò d'allà? potser amb allò d'allà podria fer això? potser podria fer allò que fa temps que volia fer? Sino tens temps per avorrir-te, si la teva vida està programada al mil·límetre, es difícil fer aquestes preguntes.

Per mi la creativitat es una de les característiques fonamentals per a ser feliç i això intento transmetre als meus fills.

Això si, l'avorriment que es útil es l'avorriment que podem gestionar, on podem prendre una iniciativa per modificar aquest estat. Si el nostre avorriment es d'origen extern, com una classe avorrida o un treball avorrit, i no podem fer res per canviar això...llavors aquest avorriment crea frustració i es de difícil aprofitar.

Estem acostumats a rebre inputs continus, curts i superficials, com el twitter.

No renego de les noves tecnologies, son genials. El tema es dedicar temps al que facis, aprofundir en alguna cosa, curiosejar....

Un exemple, vaig passar una xerrada genial de l'Emilio Duró, fa un any aproximadament. La xerrada durava 1 hora 49 minuts...i moltíssima gent, tot i les grans opinions de molta gent, no s'ha atrevit a mirar-lo degut a la seva llarga durada.

Solució: es veu que corre un vídeo resum de l'Emilio Duró que escurça el vídeo en 15 minuts. Un temps suficient perquè tothom s'atreveixi a mirar-lo.

La gent s'esta APMitzant. L'APM està genial per assabentar-nos de coses que en principi no ens interessen i no tenim temps de dedicar-li...però no podem convertir les coses que ens agraden en APMs, sino serem infeliços.

No podem ser feliços sinó tenim passions, sinó fem l'esforç de dedicar temps a alguna cosa que ens agradi, a parar i pensar que es el que ens agradaria fer, temps per avorrir-nos perquè del nostre cervell puguin aflorar idees, preocupacions, sentiments, iniciatives, nous reptes...i dedicar molt temps a alguna cosa també generà l'avorriment necessari per millorar aquella cosa que fem o deixar de fer aquella cosa per fer-ne una altre.