dimarts, 26 de juny de 2012

Arròs integral: Beri-Beri

Fa unes setmanes van explicar una història molt i molt interessant al programa QueQuiCom?.

Es tracta de l'història de l'enfermetat del BeriBeri. Es una enfermetat molt comuna a l'Asia Oriental durant bona part del segle XX.

El més curios es com els petits canvis poden generar grans alteracions.

Us explico l'historia.

A l'Asia Oriental la seva dieta era a base d'arròs, era el seu principal aliment. Durant la Industrialització la gent es va començar a posar malalta de BerBeri. Ningú sabia perquè. Principalment la gent de classe baixa, amb poc poder adquisitiu.

No sabien si era una enfermetat que es transmetia per l'aire, pel contacte, pel menjar...fins que un dia un doctor va començar a donar el mateix menjar que menjaven les persones malaltes a les gallines.....aquestes gallines també van agafar l'enfermetat de BeriBeri.

Llavors va concloure que debia ser el menjar, concretament hauria de ser l'arròs. Potser portava algun tipus de contaminant o toxic que el feia nociu per les persones.

Per assegurar que la transmissió era pel menjar va separar dos grups de persones sanes i un grup continuava menjant arròs i els altres no els hi donava arròs. Va resultar que el grup que menjava arròs es ficava malalt i alguns morien i el grup que no menjava arròs no es ficava quasi ningú malalt i ningú moria.

Va moure els pacients de lloc per tornar a fer la mateixa prova i aixi descartar que no s'infectessin per alguna cosa de l'ambient. Però no...seguien ficant-se malalts els que menjaven arròs....per tant estava clar que el culpable era el menjar.

Però per molt que l'analitzaven no trobaven cap componen tòxic ni com es podia contaminar l'arròs, si feia milers d'anys que era la dieta principal d'aquell poble, que era diferent ara?

Fins que van trobar la solució.

Durant la industrialització les màquines permetien, d'una manera molt fàcil, eliminar l'embolcall natural de l'arros, un embolcall molt ric en fibra. (Vaja, que l'arròs no es blanc, sino que te com una especie de clova).

Aixo feia que l'arròs tingues més bon aspecte, que fos més fàcil de ingerir i que bullis molt més ràpid, i en qüestió de temps tothom menjava arròs blanc.

Però resulta que la clova de l'arròs tenia elements, vitamines essencials per un poble com aquell que només menjava arròs...i a apart, al treure la clova també s'arrencava un petit "cor" que te l'arròs que porta molts nutrients.

Si us fixeu, l'arròs blanc clàssic no acaba amb punta rodona, sinó que te un petit forat a una de les puntes...aquí es on anava aquest "cor" ple de nutrients que desapareixia al treure la clova de l'arròs.


Historia curiosa, que no vaig trigar a explicar als nens i que la van trobar molt divertida, ja que vaig fer que fossin investigadors i anessin descobrint ells sols el perquè de la malaltia. Com ja sabien alguna historia de mariners que es posaven malalts per estar molt de temps en un vaixell, sense totes les vitamines necessàries, van acabar deduint el motiu.

I també vaig aprofitar per explicar la mania que sembla que tenim els humans amb els menjars blancs....el sucre el blanquejem perque no tenyeixi, la farina la blanquejem perquè no tenyeixi..per tant, també, d'alguna manera, li treguem l'embolcall natural per fer-lo maco però menys nutrient..

I ja que parlem de vitamines, una definició curiosa:

VITA-MINA = Mineral Vital



divendres, 15 de juny de 2012

Tècnica per Gaudir els nens

Cada vegada que estic cansat o potser em fa mandra no jugar amb els nens (sinó tinc una causa major que no puc evitar) penso amb mi mateix amb 60 anys, a la taula, mirant els meus fills i pensant que ha passat tot molt ràpid i que potser no els he gaudit prou...com algú alguna vegada m'ha dit.

No es per ser depresiu es per donar-me energia..quan penso aixó m'enxufo i es impossible que no tregui forces d'on no en tinc i jugui amb ells, em tiri per terra, rigui o el que faci falta encara que només hagi dormit 4 hores, tingui un mal de cap terrible i només pensi en anar al llit.

Encara que es pot donar la paradoxa curiosa que estic utilitzant el meu jo futur amb 60 anys, per vèncer el meu cansament causat per dormir poc i potser, per culpa de dormir poc, no arribi a 60 anys...però això ja es un altra tema....

dimarts, 12 de juny de 2012

Acudit vital

Un bon amic, aquest cap de setmana, em va explicar un acudit que vaig trobar genial.

Un professor li pregunta a un alumne:


 - Pere, que vols ser de gran?

 - Feliç! - li contesta.

 - Em sembla que no has entès la pregunta..- Li diu el professor.

 - I vostè em sembla que no ha entès la vida...

divendres, 1 de juny de 2012

Historia del pare, el nen i l'Ase

Fa uns dies, al Versió Rac1, van entrevistar a un psicòleg o no se ben bé que era que va dir moltes coses interessants, però va explicar una fabula que em va agradar molt.

Aquell mateix dia vaig explicar el conte als nens, i els hi va agradar molt. El nen em va demanar que repetís el conte al cap d'uns dies.

Aquí va el conte: (més o menys era aixi...)

Un dia, un pare, un fill i el seu ase volen anar al poble del costat per anar a mercat. El camí que separa els dos pobles es llarg i dur, ja que els separa el desert.

Van anar caminat i portaven el burro al costat preparat per carregar tot el que comprarien...

A l'arriba al poble veí, uns veïns del poble els van veure arribar.
El pare va escoltar el que es deien els veïns: "Mira que tontos aquests dos, tenen un ase i no l'han fet servir per travessar el desert. Quin fart de caminar. Hi ha gent que no pensa."

Al següent dia que anaven al poble veí, el pare, va pensar amb el que va escoltar l'ultim dia. Aquesta vegada, a sobre l'Ase, hi va pujar el fill. El pare anava caminant al costat agafant la corda de l'ase.

A l'arriba al poble, el pare, va escoltar el que deien els veïns: "Mira quin fill més maleducat, ell que es jove i te les cames fresques, fa creuar caminat el desert al seu pare."

Al següent dia, al marxar cap al poble veí, l'home va recordar el que va passar l'ultim dia. Aquesta vegada pujaria el pare sobre l'Ase i el nen aniria caminant.

A l'arribar al poble, el pare, va escoltar a uns veïns que deien: "MIRA!, quina cara que te aquest pare. Fa caminar tot el desert al seu fill i ell assegut a l'Ase"

El pare ja estava preocupat perquè no veia solució.

El següent dia, a l'hora de marxar cap al poble veí, el pare va tenir en compte tot el que havia escoltat els altres dies, i per evitar que diguessin res més, va optar per pujar tots dos sobre l'Ase durant tot el camí.

A l'arribar al poble veí, el pare va escoltar el que deien uns veïns: "MIRA quins animals!! estan bojos? Aquest ase es morira tan de pes durant tant temps. Quina manera de maltractar un animal!"

El pare ja no sabia que fer per anar amb l'ase i el nen al poble veí, i que ningú el critiques.

Finalment se li va acudir anar al poble del veí caminant tots dos i portant l'Ase a coll. Es la única combinació que quedava.
 

Moraleja/Moralina : Si fas cas als demés acabaràs amb un burro a coll