divendres, 30 de setembre de 2011

El tercer fill i el ginecòleg...

He escoltat moltes vegades que els pares, quan tenen el tercer fill (i alguns el segon) viuen el procés de l'embaràs d'una manera diferent, que ja no s'hi fixen tant, la dona ja va sola al ginecòleg, ningú escolta la panxeta, ningú espera una patadeta a l'altre costat, tot es com més rutinari.

Em centraré amb el tema del ginecòleg, que es el que m'interessa.

Es veu que es típic que la dona ja vagi sola al ginecòleg al tercer fill, suposo perquè ja sap el camí i no es perdrà...

Doncs, per mi, les visites al ginecòleg son les més divertides dels tres embarassos.

Em agafat hores que poguem ser-hi tots 4, no voliem hores al matí on els petits no poguessin venir.

Em involucrat als nens en tot el procés i ens han fet impossible que sigui rutinari ja que la il·lusió que ens feia que ho visquessin, feien les visites al ginecòleg com petites festes, petites celebracions on després de la visita feiem alguna cosa diferent.

Sino haguéssim involucrat als nens en el procés, estic segur que el procés hagués estat rutinari i potser algunes vistes jo no hi hagués anat, es normal, quan fas una cosa que ja has viscut es difícil tenir la il·lusió de la novetat, del desconegut,.....

Aquesta es una de les coses importants de la vida, sino la més important, donar importància a les coses, viure-les tant intenses com puguis, amb la màxima il·lusió. I en aquesta ocasió la motivació ha estat implicar als germans(5 i 3 anys i mig) en el naixement de la seva pròxima germaneta. Ha estat com tornar a reviure el primer embaràs.

De fet, ara que hi penso, d'aqui 20 anys, recordaré tot el procés del primer embaràs i del tercer, en canvi del segon, com no vam saber trobar una manera de reforçar la vivència i com ja era la segona vegada, no en tinc records...només del part però no de tot el procés previ..

Encara recordo la emoció que vaig sentir quan, al ginecoleg, em van deixar escoltar el cor de la meva primera filla.
En el segon no em va emocionar però en el tercer m'he tornat a emocionar escoltant el cor, ho he fet a traves dels ulls dels meus fills.
Encara recordo quan els vam avisar que escoltarien el cor de la seva germaneta, van escoltar aquell batec tant intents i fort, tant continu que un batec s'abraçava amb l'altre, i van obrir els ulls com taronges i es van quedar amb la boca oberta, en veure'ls vaig sentir una emoció semblant al primer batec que vaig escoltar a la meva vida.

Sempre he escoltat diferents científics parlant sobre la sensació del pas del temps, quan som petits el temps passa lent perquè el nostre cervell registra moltes coses noves, molts inputs, i com el temps es relatiu segons cadascú, el nostre cervell si te moltes coses noves, moltes emocions te la sensació que em fet moltes coses i quan mira endarrere troba molts paquets diferents pel camí.

Quan ens fem grans, la nostra vida sol ser més rutinària, tenim menys inputs diferents, menys emocions que gravin coses profundes al cervell i per tant, quan mirem endarrere tenim la sensació que aquella setmana/mes/any ha passat volant ja que no trobem gaires paquets en el camí de la nostra memòria.

Per tant, de la manera que he viscut el tercer embaràs m'ha ajudat a aturar una mica el temps, ja que hi han hagut emocions, experiències noves i quan miro endarrere trobo tots els paquets d'aquests episodis al ginecòleg i a diferents llocs.

Per mi, això es la vida, intentar que el que hagis de fer, fer-ho amb prou passió, cercant la manera que t'il·lusioni perquè li donis la importància que tenen les coses.

Diuen que tot el bo s'acaba...doncs la vida, per regla de tres, ha de ser bona i val la pena intentar viure cada aconteixement de la manera més intensa possible...

dimarts, 6 de setembre de 2011

Es necessita ser país per tenir idioma propi?

Aquest post vull parlar sobre la noticia, on es parlar, de fer el castellà com idioma vehicular a l'educació.

No vull enfocar el Post des de un punt de vista independentista ni d'atac contra ningú perquè llavors es difícil raonar i semblar objectiu.

Tots tenim clar que l'idioma propi de Catalunya es el català, com l'idioma propi de Madrid es el castellà, com l'idioma propi de Londres es l'anglès o l'idioma propi de Suècia es el suec.

Crec que no fa falta ser cap país perquè es respectin aquestes "peculiaritats". Si l'idioma propi de Catalunya es el català, no passa res, es aixi, es normal. Crec que ningú parla català per emprenyar a ningú, vaja, jo simplement parlo català perquè es l'idioma de la meva mare, com tothom, suposo.

Per tant, trobo de normalitat absoluta que a Catalunya les assignatures, per defecte, es facin en català. Si només pel fet que Catalunya no es un país no es pot fer el que sol passar a tots els paisos, llavors potser es dona la raó als que anhelen veure un dia Catalunya com a país.

Llavors, i un "enzefalograma plano" ja ho veu, es important que els alumnes catalans sàpiguen comunicar-se amb castellà (perquè es un idioma molt pròxim i molt necessari i també perquè pel fet de regir-nos per la constitució espanyola, es obligatori coneixer-lo) i també amb Anglès(que també hauria de ser obligatori dominar-lo), igual  que el castellà.

El que no trobo ben raonat es la gent que s'escuda que el català es un idioma minoritari i que no serveix fora de catalunya...vaja, el suec tampoc serveix fora de suecia i estudien amb suec i encara tenen la barra de tenir una empresa que fica els noms dels seus mobles amb aquell idioma minoritari com  SVELVIK, TROMSÖ o STORÅ i que es venen molt bé a tot el món....

O Andorra? Com s'ho fan? el seu idioma oficial es el català..i estan entre Espanya i França...i suposo que no deu ser cap problema.


A part, si ens basem en criticar els idiomes minoritaris...llavors hauriem d'acabar tots parlant anglès. La meva germana treballa en una multinacional i practicament no utilitza el català ni el castellà a la seva feina...utilitza l'anglès.
Que fem, doncs? respectem els idiomes de cada regió/país o ens basem en l'idioma més extens?

També hi ha algú que s'ha escudat sobre que els nens tenen, i tindran amb el sistema actual, accent català quan parlen castellà, entenc que es un problema si algú creu que detectar un català, amb l'accent, es un problema, però segur que aquest mateix no trobarà un problema que un angles, quan parli castellà, es noti l'accent i delati la seva procedència. Potser notar accent català es un problema? per qui? perquè?

O el que diuen que com estan a Espanya tenen el mateix dret a educar els seus fills en castellà.
Entenc les seves queixes si es considera que l'idioma, si no ets pais no mereix cap respecte. Perquè segur que no es queixarien del mateix si anessin a Suecia. Torno a repetir..una cosa son els paisos i l'altre els idiomes de les regions, si es vol uniformar 1 pais=1 idioma...aquí es on tenim un problema.

Jo entenc que els idiomes, pels meus fills, son molt necessaris i entenc que els mínims actualment per un català es saber català, castellà i angles...i està clar que el que hauriem de potenciar més es l'anglès, ja que està demostrat que es el que pitjor dominem, i amb diferencia...el català i el castellà es dominat per qualsevol infant escolaritzat.

I també em fa gracia que la gent parli que s'ha de seguir amb el model "immersió" lingüística...quina immersió ni quina tonteria? Quan s'acabi la immersió ja n'hi haurà prou? El fet que les classes, a Catalunya, es facin en català no es per fer cap immersió de res, no s'hauria de dir aixi, es fan en català perquè es l'idioma propi de Catalunya.

Que ningú entengui aquest post com un escrit anti castellà, ni pro català...els idiomes són eines per comunicar-nos i es important coneixer-los bé per entendre'ns...simplement que el català te la peculiaritat que es l'idioma propi de Catalunya i crec que s'ha de tractar com es tracten els idiomes a qualsevol país.

Soc descendent d'immigrants castellans i amb els meus avis he parlat sempre castellà, perquè quedi clar que he viscut amb els dos idiomes des de que vaig néixer i no renego de res ni ningú...m'estimo els dos idiomes perquè formen part del meu ADN lingüístic.

L'idioma propi de Catalunya es el català i l'educació, en principi, s'ha de fer en català menys les assignatures que es cregui convenient fer-les en algun altre idioma per aprendre'l o per potenciar-lo si es detecten mancances.
Si en una escola es detecta una mancança de coneixement de castellà que es faci, per exemple, ciències naturals en castellà però només a aquella escola on s'ha detectat, com si es detecta una deficiència en angles es faci mates amb angles, per exemple.

Però la llengua vehicular ha de ser el català, per mi, sense discussió.

A veure com acabarà tot...però ja comença a cansar sempre la mateixa cançó...

divendres, 2 de setembre de 2011

He lligat les cries al niu

Aquest estiu he estat amb els meus dos fills [3 anys(nen) i 5 anys(nena)] de sol a sol mentre la meva parella treballava també de sol a sol, la meva feina m'ho permet, ho considero un luxe i m'agrada aprofitar-ho al màxim.

M'agrada molt la mainada i m'ho passo molt bé amb ells i sempre, quan me'n anava a dormir, pensava que fariem a l'endemà amb els nens.

Excursions al bosc on ens imaginàvem que havíem entrat a mons màgics, anàvem al castell d'en Gargamel, protegíem als barrufets, teniem espases màgiques, altres dies anàvem a buscar mores i desprès feiem melmelada, anàvem a la biblioteca, feiem puzzles, feiem pastissos, pintàvem, llegiem, explicàvem contes, feiem tortugues amb oueres, amb rotllos de paper de cuina feiem instruments per imitar el so de la pluja, feiem avions de paper i els tiràvem des del balcó per veure quin arribava més lluny, miràvem pelicules a casa i alguna al cine, enganxàvem cromos, anàvem a la piscina, anàvem a la platja a jugar i fer castells, em anant al Museu de la Ciència a Barcelona, hem aprofitat per fer visites a gent que no veiem sovint, em quedat amb amics, em anat a buscar insectes...i segur moltes coses que m'oblido..

Però sempre jo hi era pel mig i les úniques estones que tenien per jugar sols era a estonetes mentre esperaven a que fes el dinar, berenar o sopar, que estengués la roba...però només estonetes.

Però jo treballo des de casa i un de les feines que tenia parada durant l'agost (o que vaig intentar parar) no va poder ser  i les presses van fer que s'hagués de fer "JA" i vaig estar obligat a treballar força a partir de la segona meitat del mes d'agost.

Vaig començar a treballar de nits però no en feia prou. Necessitava treballar de dies. No tenia cangur, ni volia pagar per un cangur però a la vegada no creia possible treballar moltes hores seguides amb els nens per casa, s'acabarien aburrint i no em deixarien treballar...a part, em sentia malament..el més d'Agost era tot per a ells i per fer coses junts i ara no ho podrà ser del tot...

Els meus fills creia que eren incapaços de deixar-me treballar 7/8 hores sense emprenyar-se/emprenyar-me, ja que necessito estar força concentrat i no puc parar cada 20 minuts per a resoldre el seus dubtes/conflictes.

Com no tenia més opció vaig aixecar-me un dia i els hi vaig dir, estaria tot al dia a l'ordinador, els hi vaig preparar l'esmorzar i em vaig ficar a l'ordinador de les 10h del matí fins a les 20h de la tarda i només parar per fer el dinar i el berenar.

I el que em semblava un fracàs anunciat i una petita derrota en els meus plans de vacances amb els nens resulta que va ser una lliçó dels meus fills al seu pare. I no ho dic per farda de fills....més aviat ho dic per criticar al pare.

Els meus fills jugaven molt bé junts però no més enllà d'una horeta seguida...llavors sempre sortien conflictes.

Però a l'estar a casa i davant l'aburriment que es preveia suposo que van decidir jugar junts tot el temps, sense cap norma d'adult que els condicioni, pujaven a la seva habitació, desmuntaven llits, feien cabanes amb els llençols, amb els coixins, jugaven a metges, deixaven el passadís ple de tovalloles per fer una alfombra...un pilo d'histories que amb mi mai haurien fet...de fet, suposo que jo tampoc els hi hagues deixat fer...ja que mentre ells ho feien jo estava treballant a l'ordinador i no veia res fins al vespre que els portava a dormir...llavors els "mataries" però ja estava fet....feien puzzles ells dos sols...vaja, es passaven tot el dia jugant d'una cosa a l'altra i la majoria de coses, jocs sensiblement diferents al que juguen amb mi..

Això em va fer reflexionar que no pasa res si jugant sols tot el dia i tu no estàs amb ells (ja ho se que no passa res, es un parlar..), que son capaços d'estar 6 hores jugant sols simplement que jo no els havia donat l'oportunitat per demostrar-m'ho.

Aquestes hores compartides entre ells dos han millorar molt la seva relació, la ha reforçat molt i ara hi ha una complicitat que abans no tenien tant. Es barallen molt menys entre ells i ara van junts en les "enfrontades" amb els pares. Molts dies van a dormir i es passen molta estona riguen i fent tonteries..i t'has de quadrar per aconseguir que dormin.

Al final he necessitat forces dies de treball de 7/8 hores i els nens han respost quasi sempre igual de bé.

Simplement això, com ha vegades els adults creiem veritats absolutes. De fet, els meus fills per casualitat han fet el que necessitaven, jugar junts per reforçar lligams. (durant l'any, tampoc tenen gaire temps..ja que encara no van a la mateixa escola i els caps de setmana i festius sempre hi han adults pel mig)

Gràcies peques per demostrar-m'he coses que jo no sabia que hereu capaços de fer, simplement perquè no us havia deixat demostrar-ho.