dijous, 28 de juliol de 2011

La historia de la fàbrica del botó vermell

Hi havia una vegada un noi força jove que va trobar feina en una empresa on només tenia que polsar un botó vermell cada vegada que el paquet de galetes s'enganxava a la cadena.

Li van dir que el farien fix i es va veure tranquil, ja tenia una feina per tota la vida, un sou segur per no tenir que preocupar-se mai més de cerca feina ni cap altra problema laboral.

Tot i que era una feina avorrida, podia escoltar la radio mentre esperava que algun producte s'enganxes i aixi passaven les hores més ràpid.

Al cap d'uns anys els productes ja no s'enganxaven tant, havien millorat la maquina...passaven 3 o 4 dies sense que cap producte s'enganxes però al final...un dia o altre el producte s'enganxava, per tant la seva feina semblava necesaria.

Com sempre escoltava la radio sempre estava al cas de les noticies. Va començar a escoltar que moltes empreses portaven les seves produccions a Xina, perquè era molt més econòmic. Ell no va patir gens amb la noticia, ves a saber aquells xinos si sabrien premer un botó vermell per 1100 euros al mes. La seva feina no perillava.

També anava escoltant que els temps estaven canviant, que ja no existeix un treball per tota la vida, que la gent s'ha de formar i saber fer coses...que la cosa esta fotuda i la gent sense formació tindria més problemes per trobar feina. Les feines de baix perfil acabarien fetes per persones que acceptarien un sou més baix, com per exemple els xinos. Ell estava tranquil, el si sabia fer alguna cosa, i molt bé, sabia premer botons vermells.

Algunes fabriques del poligon del costat van començar a fer fora a tots els apretadors de botons verds...molts dels seus companys es van ficar nerviosos per por a que algun dia la seva fabrica fes el mateix. Ell seguia ben tranquil...a la fabrica del costat havien fet fora a apretadors de botons verds però no havien dit res d'apretadors de botons vermells...per tant, perquè preocupar-se?

Un altra dia va escoltar que s'estava fabricant una màquina, per fer galetes, que mai s'enganxaria, en un parell d'anys la tindrien, però va creure que això no era possible...sempre es necessitaria algú que polses el boto vermell ja que tota màquina falla en un moment o altra.

Al cap d'un temps, quan ell ja tenia 40 anys, veia com altres companys seus que també polsaven botons vermells els feien fora de l'empresa. Ja havien canviat algunes de  les màquines per les noves, i realment ja no s'encallaven..i si pasava alguna cosa ho notificava via movil a l'encarregat de manteniment i hi anava per solucionar-ho.

Però la seva màquina encara no la canviaven, segur que les galetes que allà es fabricaven no es podien fer sense encallar-se de tant en tant. I potser, quan la dissenyin, el ja estarà jubilat.

L'empresa, tot i les automatitzacions, no venia el suficient, tenia masses deutes per pagar ja que les màquines eren carissimes, parlaven que potser en un any haurien de tancar...però ves a saber, es diuen tantes coses, potser no es cert, va pensar...

Al final, abans de tancar l'empresa definitivament, van decidir portar-la a Xina, per mirar de reduir costos i ser viables. (O això deien, la veritat ningú ho sap)

Li va arribar una carta on li donaven 15 dies per plegar, una indemnització pels ultims 30 anys treballats. Ja en tenia 50.

Amb l'atur i la indemnització segur que tenia temps de sobres per trobar una altra empresa on fes falta un apretador de botons vermells, en algun lloc segur que encara seria necessària la seva feina...i tenia 3 anys per trobar-la.

Van passar els anys i no va trobar cap feina d'apretador de botons vermells. Estava molt furiós...tota la vida treballant i ara cap empresa el necessitava, que feia l'estat per ell? Perquè no feien polítiques perquè gent com ell, apretadors de botons vermells professionals, trobessin feina? Segur que els politics no havien fet les lleis correctes i per això no trobava feina. Ja sabia que inclús gent formada no trobava feina però que li importava...l'important es que algú li dones feina de lo seu...

En les següents eleccions, i amb 50 anys complerts, va votar un partit polític que creia que li solucionaria el seu problema, crearia llocs de treball i ell podria tornar a treballar. Però el partit va guanyar i no es va solucionar el seu problema.

Estava desil·lusionat del món, tot era una merda, ja no tenia tant clar que alguna empresa necessites un apretador de botons professional.

Li quedava l'opció de fer-se autònom i oferir-se a les empreses per premer botons vermells. Tot i les reticències del seu gestor, finalment es va fer autònom per arreglar màquines on s'encallin els productes.

Despres d'un temps va trobar un client que demandava els seus serveis, estava contentissim, si que es necessitava la seva feina simplement que no havia trobat el camí adequat. Ara semblava que podria treballar fins a la jubilació...la nit abans d'anar a arreglar la màquina del client va dormir tant tranquil, tant content de que tot sembles tornar a la normalitat, tal com havia estat la seva vida els ultims 30 anys...

Va arribar a l'empresa i el client li va explicar el problema i ha on s'encallava el producte.

Ell va preguntar on estava el boto vermell...el client va aixecar les celles...quin boto vermell?, va dir....

Aquella màquina no tenia un boto vermell per arreglar els productes encallats....ja no hi havien màquines amb botons vermells...

dimecres, 27 de juliol de 2011

Ha estat volent o sense voler...

Simplement un apunt curios i molt divertit de com funcionen les neurones d'un infant.

Avui el meu fill de 3 anys ha ant al lavabo i s'ha fet tot el pipi( o quasi tot) a sobre de la tapa del water.

Jo no ho he vist però m'ha vingut a explicar-ho..i m'ha dit que ha estat volent, a vist que m'he enfadat pel fet de fer-ho volent (encara que m'extranyava que em vingues a dir que havia estat volent, saben que m'enfadaria)...

Com ha vist que m'emprenyava i que la seva intenció era dir-me que havia estat sense voler i no li sortia la frase correcte (s'havia liat entre "sense voler" i "volen")...ho ha solucionat de la següent manera:

Fill: "Gaby, Gaby, m'he fet pipi a la tapa, ho he fet volent..."


Gaby: Volent? com que t'has fet pipi volent a la tapa del water?"


Fill:"No, no, no, com es diu de la manera que no t'enfades?"


Gaby: "home, si es sense voler no m'enfado tant com si es volent......"


Fill: "Ha!...doncs sense voler..."

No he pogut evitar riure una bona estona de com s'ha liat amb la frase però tenia molt clar que depen com digui la frase te consequencies diferents.

I la veritat no se si ha estat a posta o no (que ja podria ser volent, perquè té un punt de "cabronet")...però vaja, com ha mínim hem rigut una estona.

dissabte, 23 de juliol de 2011

2+1 = Familia nombrosa

Fa temps que teníem pensat tenir el tercer fill però per motius laborals no trobàvem el moment, ja que la nostra filosofia es estar el màxim possible amb els fills, sobretot el primer any i mig.

I fer això, tal com vam fer amb els 2 primers, potser ens tallava una mica el que ja teníem muntat des de que els nens van a l'escola...amb matins lliures fins a les 17h per treballar algun dels dos mentre l'altre pot allargar més hores fins al vespre.

Però al final, com el temps passa i sempre ens passarà això de la feina i teníem clar que volíem el tercer....vam decidir tirar-ho endavant i peti qui peti.

Vaja, que d'aquí 7 mesos serem família nombrosa.

Però el que volia tractar, en aquest post es les reaccions de l'entorn.

Evidentment, ningú (o poca gent) entén que volguem el tercer. I ho trobo lògic.

El curiós es la reacció d'algunes persones, i les cares, mirades i comentaris que fan.

Que sou de l'Opus? (je, je...no es conya!..ja van tres vegades...)
[A la pròxima que m'ho preguntin els hi diré que SI i que em feia molta il·lusió tenir un tercer fill amb la mateixa edat que va morir Jesucrist]

Quina putada!, no? (gent sincera, des de el seu punt de vista.)


Ha....que bé, no? (en el fons volen dir...ha estat de penalty i expulsió?)

Ha.....(en el fons volen dir....si us plau diguem si es de penalty o el buscàveu...que no se que dir)


Tal com està el món i vosaltres portant criatures al món (si, si...pessimistes al poder..)

I com ho fareu ara? (que farem, el que?)

Ja teniu habitacions per tots? (Les lliteres es un invent massa modern i es normal que la gent no les conegui...a mi em passa el mateix amb la Nintendo 3DS)

Ara cap més, eh?..(Ostres!...abans de dir això felicitam, no?...que quan t'ho deia estava amb cara de felicitat...)


...Quan vagin a la universitat us arruïnaran...(jo no he anat a la universitat i mira tinc un blog i tot, i la meva parella va anar a una universitat privada pija i era de família humil...treia les millors notes i estava becada i no pagava res...si puc pagar hi aniran i sino puc pagar o s'espavilen o no hi van...però no em treu la son, la meva obligació com a pare es formar-los com a persones amb els valors que jo crec i amb això si que em deixaré tot el meu alè, si fa falta..la resta no puc controlar-ho)

Amb el problema que donen els fills, quines ganes (això ho diu la meva mare, que mai ha tingut cap problema amb els seus fills...però diu que veu molta gent que si en te de problemes...clar)

Ara ja son majoria els fills, ho porteu clar (vaja, la família no es cap democràcia..no guanya la majoria sinó els designis dels jefes(pares), això si, es pot negocia a proposta dels super-jefes)

Et dono el "pesam"...(dos pares amb també 3 criatures, i que mai ha estat en els seus plans tenir-ne 3 però els tenen.....)

Però si ja teniu la parelleta...(ostres! m'ho ha dit massa tard...m'ho podria haver dit abans i m'hauria estalviat un tercer fill....)

Bé, si es poden mantenir, no hi ha problema....(remeto a un Post meu de fa temps sobre el cost dels nens, per no repetir-me..)

Que valents que sou! (Vaja, valent es el bomber que salva la vida a algú en un incendi...nosaltres només fem el que ens ve de gust)


I moltes frases més...moltes d'elles dites per la mateixa persona durant la mateixa conversa.

Jo m'ho passo molt bé amb els nens, m'agrada educar-los i trobo un projecte molt enriquidor per mi i pels meus fills, m'agrada el caliu que dona a casa i tot que evidentment els peques esgoten, perquè transpiren energia per les orelles, no m'esgoten prou com per no veure pq no tenir-ne 3. Tot i que evidentment em frena el meu projecte laboral, ja que intento estar el màxim de temps possible amb ells...ara mateix crec fermament que val la pena lluitar per fer enginyeria per trobar feines que em permetin compaginar horaris, com treballar de nits des de casa...

De fet, el tercer tinc la sensació que serà el més fàcil dels 3(ja veurem si es veritat, em refereixo els 3 primers anys...llavors jo que se...) però ja tenim solucionat per mi el pitjor problema de tenir un nen, que es disposar d'una escola bressol publica, ja que al ser família nombrosa tenim molts punts i es quasi segur que tenim plaça a l'escola bressol que escollim.(Es l'únic cost important, per mi, en els primers anys de vida...una escola bressol privada es molta pasta...)

En el fons, m'es igual el que digui la gent però per evitar mirades rares o de dubte...sempre que li comunico a algú, dic tot seguit: "ha estat volguen". Llavors a tothom se li treuen els dubtes de cop...o pensen que estem bojos o ens feliciten...o que som de l'Opus.

dimarts, 19 de juliol de 2011

Odio la Platja....o filosofia de la vida [part 2]

Doncs dit i fet.

Tal com deia a l'anterior Post, aquí hi ha el meu primer intent per fer que les hores de platja siguin més divertides.





I el segon castell:



I el tercer Castell:



El Quart:


El cinquè:





diumenge, 17 de juliol de 2011

Odio la platja...o filosofia de vida

Sempre he odiat anar a la platja. No m'agrada l'aigua, ni fer el llangardaix a la tovallola i m'avorreixo molt ja que no hi ha res ha fer, en principi.

Però tinc fills i parella que si els hi agrada.

Porto molts anys posant impediments i sent reticent a anar a la platja i això ha provocat que la meva parella hagi  racionat les visites a la sorra salada. Els meus fills els encanta i a la meva parella també, per tant hi anava però amb les ganes justes, esperant que passi ràpid.

Quina merda! Si sumo totes les hores de la meva vida que he anat a una platja esperant a que pasi ràpid, potser estariem parlant de força temps tirat a la brossa.

Doncs m'he cansat de ser un amargat de la sorra fina, si als meus fills els agrada hauré de lluitar per trobar la manera de que a mi també m'agradi.

I ho he trobat, sempre m'han agradat les manualitats, fer ninots amb plastilina, dibuixar, modelar, construir, dissenyar coses...doncs dedicaré el temps de platja a fer castells de sorra...

Els últims dies ja he intentat fer castells però sense gran èxit, seguia la filosofia equivocada, els castells de sorra no es construeixen a base d'afegir sorra sino a base de fer un piló i anar esculpint, o sigui anar treien material. No es construeixen sino es de-construeixen, com en Ferran Adrià... .-)

Espero amb candeletes poder anar a la platja i millorar els meus últims castells, m'he equipat amb eines per fer castells més xulos que no pas les típiques pales i rastells de nens petits.

M'he vist aquests vídeos per formar-m'he:(es un crac americà que explica com es fa)
http://tutorialesvideos.blogspot.com/search/label/Video%20Castillos%20de%20Arena
http://www.dailymotion.com/video/xhrpv7_how-to-build-a-sandcastle_creation

Pot semblar tot aquest Post una gran xorrada però estic força segur que cercar la manera d'apassionar-te per les coses que has de fer a la vida, des de les més importants a les mes ridícules, com anar a la platja, es una de les claus de la felicitat.

He aconseguit convertir una cosa que no m'agradava en una cosa que m'agrada molt i això em permet no llençar les hores de platja de la meva curta existència, com si feia abans...i com no, fer més feliços a les persones que tinc al costat regalant-los alguns dies més de platja a l'any.

dimecres, 6 de juliol de 2011

Necessitem passió a l'educació (i a la vida en general)

En aquest Post vull parlar de la necessitat de tenir professors que transmeten passió als seus nens pel que fan.

No vull dir que només que els professors tinguin passió s'arregla tot, ja he dit moltes vegades que la solució es molt més complexe i comença amb els pares dels nens.

Però si vull fer notar la falta de passió i creativitat a l'escola.
Abans de tot utilitzaré un cas real que jo he viscut i que em demostren la importància de la passió en tot a la vida, en aquest cas a la docència.

Vaig estudiar l'antiga FP i la classe normalment era un girigall i molt més en les assignatures que no eren de la professió en si.
Vam tenir una assignatura anomenada "Historia de l'art" que d'entrada es preveia un "toston" i que ningú volia fer, ja que "perquè ens serviria ?"

El professor era un apassionat de l'art i encara recordo al professor i com aconseguia que tots els alumnes (molts d'ells força problemàtics) ens entusiasmesim amb l'assignatura.
Que si buscant el punt de fuga, que si no se que, que si els colors, que si endevinàvem qui podia ser l'autor, endevinar l'època a base de deduir....Evidentment no n'he tret un profit directe però si tots els professors que he tingut fossin com aquest, segur que tothom aprofitaria més el seu temps a l'escola.

I per acabar, dos diàlegs explicant el mateix però un vomitant el contingut i l'altre ensenyant amb passió i cercant maneres d'enganxar a els alumnes.


Diàleg vomitat sobre trigonometria
-Aquí teniu una serie d'exercicis on heu de resoldre aquest problemes. Heu d'utilitzar les funcions trigonomètriques que em estat veient aquests últims dies.
Recordeu fer servir les calculadores per calcular el sinus i cosinus. Tots son triangles on falten dades i algunes les haureu de deduir tal com vam fer ahir.
Aneu fent els exercicis i si hi han dubtes aixequeu la mà i vindre.

Diàleg amb passió sobre trigonometria
-Recordeu el que hem vist aquests dies sobre trigonometria? Sabeu que la trigonometria va ajudar a canviar el món? Sabeu que amb trigonometria es va poder demostrar matemàticament que la terra era rodona? Utilitzant triangles i funcions trigonomètriques com les d'ahir es va poder passar de la creença en una terra plana a començar a creure fermament que era rodona. Amb funcions trigonomètriques es pot demostrar quina distancia ens separa del sol i de la lluna.
Ara us explicaré una mica de teoria que ens servirà per baixar al pati i poder calcular a quina distancia es troba el sol de nosaltres...sense enviar cap nau que compti els kilòmetres per nosaltres, sense moure'ns, assentats a terra podrem fer-ho tots sols, increïble, no? 


Per cert, recordeu que demà heu de buscar a Internet qui va ser el primer que va demostrar que la terra era rodona amb trigonometria i com ho va fer. Es igual que no ho entengueu, ho porteu imprès i demà ho comentem a classe.

Suposo que ha quedat clar la diferencia entre passió i la falta de passió. La passió pel que fas es un dels motors més grans que tenim per ajudar a mantenir una felicitat prou estable durant la nostra vida.

Per tant, perquè no fer amb passió les nostres feines? total, l'hem de fer igualment.

En aquest altre post de fa temps també vaig parlar de la passió en la vida en general.

diumenge, 3 de juliol de 2011

La vida es una enfermetat mortal de transmissió sexual


Nota: L'he trobat per la xarxa i m'ha semblat molt encertada

dissabte, 2 de juliol de 2011

La vida en un Xip...de la càmera de fotos

En l'ultima festa de final de curs del meu fill petit vaig ser conscient, també gracies al animador infantil, que ho va fer notar, d'un tipus de persona que cada vegada sembla més freqüent.

Son les persones que en els moments importants de la seva vida passan més estones tirant fotos o filmant el que succeeix que no pas vivint-ho.

Es perdent molts moments mentre s'utilitzen aquests aparells.

Tampoc vull dir que trobi malament la seva utilització, jo també tiro fotos.

Molta gent si li preguntesin com va ser aquell moment, potser, per saber-ho hauria de consultar-ho amb la càmera digital, ja que no ho va viure.

Potser prioritzen el record de l'esdeveniment en el futur que a l'emoció de viure el present.

I aprofito per recordar una gran frase(una mica dura, això si..) del gran mestre Panikkar: "El futur es la mort".


Simplement era això.