dimarts, 26 d’abril de 2011

Uf!..ja veuràs quan creixin...

Avui estava parlant amb un amic que ha estrenat paternitat fa pocs dies.

Parlant amb ell he arribat a una terrible conclusió, ja esmentada per múltiples persones abans que jo en molts altres llocs.

La gent no vol ser feliç i no ho vol que ho siguin els altres...en algun lloc del cervell deu haver-hi alguna glàndula que dificulta un estat de felicitat duradora sino es que estem en estats eufòrics, que surten de la normalitat, com estar enamorats o aconseguir un triomf molt important.

De que parlo? Com he arribat a aquesta terrible conclusió?

Els que sou pares segur que heu sentit moltes vegades com, persones més veteranes que vosaltres en el paper de pare/mare, frases com.."Huy! ara no es res, esperat quan bla, bla, bla....llavors si que porten feina".

Quant tens un nen de dies: "Després serà pitjor, quan comenci amb els colics....";

Quant te pocs mesos: "Ara encara, ja veuràs quan li donis fruita i verdura, es una tortura donar-li menjar".

Quant s'aproxima a l'any: "Mira, ara encara pots fer coses, però quan comenci a caminar no pots fer res, has d'estar darrera d'ells, aprofita ara, que s'acaba..."

Quant comencen a anar a l'escola: "Huy!, ara es ficarà sempre malalt i et agafarà tots els mals vicis que aprendrà dels altres nens...".

Quan te 3 anys: "Quan era petit no dormia però ara te mal sons i tampoc dorm, ja veuràs...això de no dormir no s'acaba mai, fins que es molt gran".

Quant te 6 anys: "Fins ara encara tenies els caps de setmana però ara ja fa futbol(basquet, patinatge...) i tot el cap de setmana amunt i avall portant-lo a un lloc i a un altre".

Quant te 10 anys: "Sempre et demanen diners, pantalons de marca, volen començar a sortir...buf!!".

Adolescència: "Quan son petits, cap problema, quan siguin adolescents si que tindràs feines, llavors va de debò. Discussions, baralles, emprenyades, novies/os, la uni.."..o la famosa frase "Nens petits, problemes petits. Nens grans, problemes grans.".

M'he deixat milions de frases més però la majoria de gent, que ja te fills més veterans que els teus, sempre deixa anar frases d'aquestes.

Quina merda, no? Això de tenir fills ha de ser un desastre. Cada vegada que un nen suma anys ve amb molts més problemes dels que ja tenia o bé amb problemes nous que abans no teniem.

No dic que siguin veritat o mentida aquestes frases, no es el que vull fer en aquest post. Però es de persona no gaire feliç parlar a una persona que te un fill més petit que el teu, o algú que comença en aquest món de la paternitat d'aquesta manera.

Avui, mentre parlava amb aquest amic meu m'ha deixat anar 3 frases semblants a aquestes que altres pares més veterans l'havien advertit sobre el que l'esperava en el futur.

No ho entenc. I si algú te prou valor de veure la vida en positiu? I si algú te prou dignitat per aprofitar la seva vida i gaudir de debò amb els seus fills? Algú que vulgui ser feliç o com a mínim intentar-ho?, siusplau.,

 Algú pot deixar d'espantar a pares novells sobre la merda de vida que els hi espera en el futur?, i que no es queixin ara, que sempre després serà pitjor.

La gent quant parla amb algú més novell que ell amb aquests termes es que no ha gaudit gaire amb els seus fills o no se'n recorda. 

Perquè no podrien dir alguna cosa diferent com:


Quant tens un nen de dies: "Quan s'acostumi als horaris ja veuràs que segurament anirà millor";

Quant te pocs mesos: "Ja comença a ser conscient de tot i respon a tot el que li fas, es molt més divertit".

Quant s'aproxima a l'any: "Ja pot començar a menjar el mateix que tu i ja no has de fer menjars separats, i es molt divertit que pugui caminar i parlar una miqueta."

Quant comencen a anar a l'escola: "Els hi anirà molt bé i tu tindràs més temps per fer les teves coses".

Quan te 3 anys: "Ja pots anar a fer excursions, passejades, al cine i a sopar a fora d'una manera digna. Es molt divertit ja que pots comunicar-te amb ells i ja son capaços de raonar i gestionar les seves emocions i no plorar automàticament quan alguna cosa no els hi agrada.".

Quant te 5/6 anys: "Pots fer el que vulguis amb ells, son igual que un adult però sense experiència. Pots explicar-li les coses i es capaç d'entendre-les perfectament. T'ajuden amb els germans petits si n'hi han.".

Adolescència: "Pots parlar de política, futbol, noies, filosofia, escola....com un adult. Tens una persona com tu però que viu en el futur quan tu ja comences a viure en el passat, es super enriquidor compartir la vida amb un adolescent.".


Les frases no estan gaire rumiades però suposo que quedà clar a que em vull referir en aquest Post.

Sis plau pares veterans, quan parleu de fills amb pares novells, no els hi amargueu la vida perquè vosaltres ho esteu.

Com sempre he dit, tenir fills es meravellós, per mi com a mínim, però evidentment tenir la responsabilitat d'una/es personeta/etes 24 h/dia desgasta, però no es motiu suficient per putejar als que venen darrera amb frases lapidaries.

Algu s'atreveix a ser positiu i veure, d'una punyetera vegada, les coses bones de la vida? Que la vida es molt curta!! 

I sino, no haguéssiu tingut fills, que no es obligatori.

divendres, 22 d’abril de 2011

Ho faig perquè vull o perquè toca?


Aquest post utilitzaré la tècnica del diàleg per mostrar el que vull dir.

Es troben dos amics després que un d'ells hagi descobert que la seva dona portava 3 anys enganyant-lo amb un de la feina. El noi enganyat té 2 fills petits.

Amic: Com estàs?
Amic Enganyat: Fotut....la meva vida ara mateix no té sentit...quina puta merda!..sóc un gilipolles!
Amic: Fa 3 anys que anava amb aquell tio? no notaves res?
Amic Enganyat: Si, fa 3 anys que s'entenien. No notava res, a casa es comportava com sempre però sempre tenia moltes reunions i tenia molta feina...però es normal, es cap de recursos humans i té molta feina, com podia sospitar?.... No m'ho pensava.
Amic: Tu fent bondat mentre ella s'ho feia amb aquell paio!!!...quina mal parida..i ara que ho saps, t'engega i se'n va amb el tio!!!
Amic Enganyat: Si, tio!...mentre ella estava passant-s'ho be amb aquell tio, perquè les suposades reunions eren quedades d'hotel en hotel, i no per parlar precisament, jo rebaixant-me la feina per estar més amb els nens. Només treballava des de casa per anar-los a portar a l'escola, per anar-los a buscar, per passar les tardes amb ells, donar-los sopar, dutxar-los....tio!...ho arribo a saber i jo també me'n vaig de "picos pardos". Collons!!...quina ràbia que fa!...es com s'hi m'haguessin robat aquests últims 3 anys de la meva vida!!

Després d'aquesta conversa es poden deduir moltes coses però per mi hi ha un punt vital. Un punt que sempre et donarà sentit a la vida o bé el teu sentit de la vida serà com un castell de cartes, on si en treus una de sota, cau tot.

El que vull recalcar es que et pot deixar la teva parella, et pot estar enganyant durant els últims 3 anys però si tu, durant aquest temps, estaves fent el que senties, estaves fent realment el que t'omplia, el que creies...l'únic que perds es a la teva parella (ara deixem a apart les perdues materials i dels nens, ja que no vull parlar del futur, sino del passat), com deia, només perds la teva parella.

Però, i si en els últims 3 anys feies les coses perquè eren les que s'havien de fer però el teu cap sempre en volia fer altres, on et senties una mica esclau de la teva realitat degut a la teva parella...llavors, no només has perdut la teva parella sino que els últims 3 anys de la teva vida han estat un teatre simplement perquè ella era actriu de la teva obra de teatre.

Per tant, si aquest noi va rebaixar les hores de feina perquè creia que estar amb els seus fills era el més important del món, creia que era important poder anar-los a portar i recollir, creia que poder gaudir de moments amb els seus fills era irrepetible i per tant lluitaria perquè el mínim de gent li poguessin robar aquests moments, creia que això l'emplenava...si realment pensa així, només a perdut la seva parella. [Els fills potser també -degut als jutges, lleis...-, però recordo que aquest post vol parlar de la sensació dels 3 anys perduts en el passat i no pas del que pugui passar al futur].

Però si aquest noi feia tot això simplement perquè la parella ho necessitava, simplement perquè algú ho havia de fer i pel que sigui li va tocar a ell, però realment es sentia com un esclau de les seves circumstancies....acaba de perdre parella i gran part dels últims anys de la seva vida. 

Però el més greu es que estava perdent els anys de la seva vida encara que la seva parella no l'hagués deixat.

Amb això vull referir-me a viure la vida fent el que creus i el que t'apassiona, el que t'omple..si ho fas aixi, encara que tinguis perdues només hauràs de lamentar les perdues però no res del que has fet, tot seguirà tenint sentit ja que sempre has estat fidel a  tu mateix, el sentit de la teva vida es i ha estat lluitar per ser tu mateix...i això ningú ens li pot robar. 
Si fas el que fas perquè si...llavors quan tens alguna perdua, es pot ensorrar el teu món.

I no estic parlant de ser un egoista en el món de la parella sino que dins de la parella, i el que cadascú fa un per l'altre, tothom tingui un sentit vital més enllà del compromís amb la parella.

I pels futboleros, un exemple molt recent.

Si el Barça perd els pròxims partits amb el Madrid la gent hauria de veure que simplement es perden aquells partits i res més..ja que tot el camí per arribar fins aquí te un sentit, te una direcció, els aficionats s'ho han passat de conya veient-ho, tothom a fet el que creia, tothom a jugat segons sentia, tothom a estat sincer amb el que enten que es jugar bé al futbol i ningú pot pensar que l'últim any ha estat un engany.

Si el Madrid perd els pròxims partits...no queda res...ja que el camí que ha seguit no te cap direcció definida, no s'ha vist cap línia de joc definida, ningú acaba de creure en aquest sistema a menys que es guanyi. Sino guanyen titols es pot considerar l'últim any perdut, com el nostre amic enganyat. (Que consti que no soc culé)

dilluns, 18 d’abril de 2011

Algú pot violar la meva filla?


Amb aquest titol tant provocador i que potser farà passar per aquí algú de la DGAIA en comptes d'estar detectant casos Alba, o algú d'algun cos policial, vull parlar de la psicosis que patim les societats modernes occidentals amb el que te ha veure amb la seguretat dels nostres fills.

D'entrada explico el cas personal que em va fer decidir a escriure aquest post, tot i que ja n'havia escrit un de semblant fa un temps.

La meva filla de 5 anys molt sovint m'acompanya a passejar la gossa. Visc a una zona rural amb camins de sorra i el camí que acostumo a fer amb ella es un passeig de 10 minuts.

Em va demanar si podia anar ella sola (mentre jo em quedava amb el germà petit) a fer el passeig, sap perfectament el camí, a ple llum del dia, amb camins força transitats de gent que va a passejar, no hi han penyasegats, no hi han animals salvatges perillosos, no ha de creuar cap carrer, no hi ha cap via de tren, no hi ha cap aeroport, no hi ha mar ni llacs, ni "arenas movedizas" (que es veu que no existeixen, vaig escoltar)...només un camí preciós, ple de floretes, herbetes, pedretes i pinyes a les que pot llançar a la gosseta perquè vagi a buscar.

Per tant, sino hi ha cap perill evident, perquè em va costar contestar? Perquè vaig dubtar, si confio plenament que la meva filla es capaç de fer-ho?

Primer vaig pensar que potser algú li podria fer mal. Estic malalt, estem malalts com a societat quan veiem perills a tot arreu, pensem que ens violaran els nens, o els segrestaran o els mataran a la mínima que els deixem sols.

No sóc ingenu i evidentment se que hi ha gent perillosa pel món però d'aquests sempre n'hi han hagut, com el gilipolles de turno que condueix begut i mata a una família. Però no es normal, no hi ha gent perillosa a cada cantonada, en la nostra societat no hi han violadors de nens o segrestadors de nens a cada cantonada esperant les seves presses.

Els mitjans ens bombardegen amb informació que no sabem digerir i transferim a algun lloc del cervell que ens deixa paralitzats. 
Trobo lògic el sistema, el nostre cervell no esta dissenyat per pensar d'entrada, està pensat per sobreviure, per tant, si tu reps noticies de violacions, segrests o assassinats de menors això va a un lloc molt profund i per sobreviure tu i la teva família aquell fet sempre està allà, amagan-t'he la realitat, fen-te veure una realitat distorsionada ja que al cervell se li'n fot la realitat...només vol sobreviure i que sobrevisqui la teva descendència.

Per tant, encara que la raó et digui que no passa res, l'instint de supervivència et dirà: "i si la violen", "i si uns dolents li fan alguna cosa", "i si l'enganyen", "i si...".....i acabes per segrestar la vida de la teva filla i la seva independència i procés de maduració per evitar situacions que no es produirien mai, en un 99,99999% dels casos no passaria res.

Fa unes generacions endarrere els nens corrien sols pels carrers i maduraven i agafen seguretats, capacitat de prendre decisions amb els fets més mundans de la seva vida...ara només poden decidir quin color de roba volen, que volen menjar...algú pot pensar que abans no s'escoltaven aquestes coses que diuen a la tele....bé, si, abans la gent que vivia en masos no tenia tele, i si tenia radio no parlaven de coses que passaven al seu poble..per tant tot era llunya.
També alguns diran que abans no hi havia gent tant dolenta....vaja, una altra mentida. Molts dels casos destapats d'abusos sexuals a menors per l'església eren de nens que ara tenen 40/50 anys. 
La meva mare mateix, que sempre diu que avui en dia es molt perillós, que hi ha gent molt dolenta..ella mateixa reconeix que quan era petita i anava a "engegar" vaques (amb 7 anys ja li feien fer) tenia por d'un home del poble que moltes vegades la seguia....però es igual...abans era diferent i ara no...per molt que vulguis convencer a algú.

Algú em vol fer creure que abans, que la relació de l'home amb la dona era de clar masclisme, que moltes dones eren maltractades pels seus homes, aquests tipus d'homes no era més fàcil que engendres monstres capaços de fer altres coses? que no pas ara, amb el canvi de la relació home/dona (o que encara està en procés de canvi, però canviant en la majoria de parelles).

Tot i la meva seguretat en la seguretat del passeig de la meva filla, per culpa d'aquesta part de cervell que vol sobreviure a tota costa i que no em deixa que la meva raó tingui raó....no ho tenia clar del tot.

Al final vaig decidir que aquell dia no hi aniria sola, però li vaig dir que un altre dia hi aniria, la vaig convencer i ja està. (i si no la hagués convençut tampoc hi hagués anant fins que jo pogués vencer la meva part salvatge del cervell que m'empenyia a veure fantasmes)

Per evitar una visió subjectiva dels perills reals a la nostra societat (podia estar equivocat i que realment la ciutat estigui plena de violadors de nens o segrestadors), vaig parlar amb un amic que es mosso d'esquadra i li vaig demanar el nombre de denuncies per violació a menors, abusos sexuals a menors, agressions a menors, segrests a menors i assassinats a menors la meva ciutat.

Amb aquelles dades em vaig tenir prou per certificar que jo tenia raó encara que al meu cervell li costes donar-me-la. 
Em va dir que abusos sexuals a menors n'hi han poquissims i els que hi han son comesos per familiars directes o pares, la majoria de families força cardades. I moltíssim de tant en tant hi ha alguna denuncia per sobre algun membre d'alguna associació, casal, escola, club però que no acostumen a  ser certes. Per tant, el 99,9% de les possibles violacions, abusos a menors es produeixen en cercles tancats, families o grups de "confiança" com clubs, casals i aquest últims, la majoria son falsos i n'hi ha poquissims al cap de l'any, es poden comptar amb les dues mans, però al carrer, a plena llum del dia i per desconeguts es quasi desconegut a la meva ciutat i rodalies. 

I ara que ningú em digui que ves a saber els casos no denunciats que hi han, no siguem tontos, pesem una mica, deixant de banda els abusos dins de la família, que aquests es poden tapar, quin pare/mare que li violin/matin/segrestin la filla no ho denunciaria?...tothom!!..per tant es una dada molt i molt creïble, molt més que les denuncies per agressions físiques de la parella, ja que la parella pot fer pressió, por, intimidació per que no es produeixi la denuncia..

Aquest amic meu em va comentar que a un dels llocs on hi havien més denuncies de violacions era Lloret de Mar...jo no visc a Lloret i tampoc crec que la meva filla es trobi en el mateix lloc on les suposades violacions de Lloret, per tant no m'afecten aquestes dades.

Ara jo ho tenia clar, la meva visió de la realitat i la realitat objectiva constatada mitjançant estadístiques policials coincidia. 
La meva raó ja podia enviar a prendre pel sac la meva part de cervell preocupada per salvar la vida de la meva filla. 
No existia tal perill perquè valgues la pena que em preocupes més d'ell que del mal que li poden fer a la meva filla tota la merda que ens col·loquen al menjar, tota la merda que hi ha a l'aire o tota la merda i pors que li pot transmetre aquesta societat malalta, plena de pors, dubtes, inseguretats sobre fantasmes i que ens provoquen passar per la vida mirant-la darrera la barrera.

Però tot i aixi, tot i aconseguir tenir clar que la meva filla pot anar a passejar amb la gossa per un lloc que coneix perfectament, a plena llum del dia, ja que es capaç de fer-ho...encara em ballava pel cap un altre dubte.

Si jo deixo la meva filla anar a passejar sola perquè tinc clar que es segur i inclús beneficios per la seva maduració, que passarà amb el 95% de societat que pensa al contrari que jo? que passarà quan es trobi amb algun d'aquests passejants quan la vegin? Poden pensar quina classe de pare dec ser (que això no em preocupa res), poden no veure-ho clar i acompanyar-la a casa o poden trucar a la policia...

Això m'emprenya i se que es provable que pugui succeir.

De totes maneres, vull que la meva filla gaudeixi de la llibertat d'un passeig per un lloc tant idílic, i si li ve de gust anar a recollir flors i al seu germà petit no li ve de gust..ella pugui anar-hi tranquil·lament. Ja us dic, estic segur dels beneficis d'aquesta responsabilitat sobre ella i també estic plenament segur de la falta de perills del passeig.

Quan es doni el cas, la deixaré que vagi a fer el passeig i l'unic que faré es donar-li un paper amb el meu telèfon, perquè quan algun/a preocupat/da per la vida de la meva filla em pugui trucar i constatar que el seu pare l'ha deixada anar sola...llavors, si li ve de gust realitzar una altra trucada a la policia..doncs mira, podré dir el mateix que dic a aquest blog a persones que no el llegirien mai.

Crec que aquesta decisió serà una eina molt important en la maduració de la meva filla, com pot ser-ho fer-li valorar les coses que té, l'importat de mostrar els sentiments, la gestió de les seves emocions, el respecte pels pares, professors, l'importat de fer les coses ben fetes, el treball i sacrifici quan vols aconseguir una cosa...

Com alguns dels lectors poden seguir pensant que no es correcte el meu raonament, deixo el link d'una contra de La Vanguardia de fa uns quants mesos, d'una mare que deia el mateix que he vingut a dir jo i que tinc en un post anterior d'aquest blog.



dilluns, 11 d’abril de 2011

Resum dels últims 2 anys de Blog..


Aquest mes d'abril fa dos anys que vaig començar aquest blog. Sempre m'ha agradat parlar de diferents temes però al món real es molt difícil parlar de segons que, sino parles de futbol o quatre temes més.


Aquest blog m'ha permes parlar d'allò que m'agradaria parlar sense pensar si hi ha algú escoltant i també m'ha ajudat a modelar els meus pensaments. Moltes vegades quan els escrius els veus més clars.

Tot i no ser la finalitat inicial del blog aconseguir lectors, si que fa il·lusió saber que hi ha gent que va passant per aquí.


Com la gran majoria, heu passat per aquí  l'últim any, aprofito aquest post de celebració per fer un resum dels Posts que més em va agradar escriure.

dilluns, 4 d’abril de 2011

Emilio Duró - Optimisme i il·lusió

Conferencia d'un tal Emilio Duró que diu coses molt divertides sobre l'important de la vida, enfocat a un auditori ple de directius d'empreses.

I que ve a dir moltes de les coses que dic al blog..amb el seu estil, però molt i molt divertit.

En el fons es un showman, que utilitza algunes frases d'altres grans conferenciants (com steve jobs o eduard punset) o de llibres, però crec que la manera de transmetre-ho es molt i molt bona. Segurament algunes coses que diu poden ser qüestionables però moltes son coses fresques, transmet molta energia. Jo m'he divertit molt i ho he trobat molt interessant.

Es veu que no fa gaire l'ha entrevistat en Buenafuente, gracies a l'èxit d'aquest vídeo a la xarxa.

Es molt llarg però molt i molt i molt i molt i molt i molt recomanable...agafeu "palomitas", connecteu l'ordinador a la tele de casa i ha riure una estoneta...

diumenge, 3 d’abril de 2011

Creativitat "Rubika" a l'educació

Abans d'explicar el tema principal perdré uns segons explicant el concepte de creativitat "rubika", ja que no tenia clar quina paraula/es podien definir el que vull comentar i se'm va acudir aquest concepte, no se si gaire encertat o no.

La creativitat "rubika" es la creativitat que desenvolupem i ens permet trobar solucions, idees, creacions...etc. diferents a les habituals sense utilitzar cap idea nova, cap invent nou,...per tant, es una creativitat que té 3 peces i amb aquelles tres peces troba una solució diferent...sense afegir-ne cap més, com el cub de Rubik...sense res més, només amb ell, podem desordenar tots els colors, podem fer una cara de cada color, podem fer cada cara de dos colors, podem dibuixar la lletra C, O, X....i això ho podem fer amb creativitat "rubika"...amb el cub que tothom coneix, sense inventar res més, sense cap afegit, utilitzem el cub per dibuixar una C, o fer cada cara de dos colors..(ni idea si es possible fer-ho, encara que a mi m'ho sembla..)

Una vegada definit el concepte..us explico un cas personal on la creativitat "rubika" m'hauria estat útil i no vaig ser capaç d'utilitzar-la fins que algú m'ho va fer veure. Va passar fa un any.

Estava, amb els meus dos fills (llavors de 4 i 2 anys), per un bosc urbà de la ciutat. Anàvem caminat pel parc i van començar a jugar amb pals. En un moment concret van començar a picar-se un a l'altre amb els pals, els vaig advertir que es podrien fer mal, però ni cas. Van seguir molta estona amb el joc de picar-se i fent-se mal.
Vaig confiscar pals però clar, en un bosc els pals no en falten i van tornar a "las andadas".

Despres de renyar i algun crit, despres d'algun cop de pal a prop de l'ull entre ells, vaig trobar-me amb una amiga professora, d'aquestes que te corrents filosòfiques alternatives en el camp de l'educació, per allà al parc.

Els nens seguien al seu rotllo, a cops de pal, ara plorava un, ara reia l'altre. I jo no ho solucionava (bé, si, havia decidit que s'acabava el parc i anàvem cap al cotxe)...mentre parlava amb la noia vaig deixar algun que altre crit ja força emprenyat amb els nens perquè la cosa ja anava a més.

Llavors la noia va intervenir i els hi va dir..."escolteu!, que teniu ganes de picar amb els pals? doncs mireu quants arbres que hi han per picar..piqueu arbres, a veure si trenqueu el pal!"...

Els nens es van quedar aturats uns segons i van deixar d'estomacar-se un a l'altre a passar-s'ho bé picant arbres amb els pals i trencant els pals i buscant-ne de més forts perque no es trenquessin....i aixi van passar quasi una hora.

Em vaig sentir com un inútil...No vaig ser capaç de trobar una solució "rubika". Amb les mateixes peces, sense afegir cap nou element, podia canviar radicalment la dinàmica del joc i no vaig ser capaç de veure-ho...simplement vaig ser capaç de cridar, renyar, enfadar-me amb ells i decidir marxar quan a mi i a ells, en el fons, ens venia de gust estar al parc.

Resumint, podria dir que per culpa de la meva falta de creativitat "rubika" hauria fotut pels aires el que va ser una magnifica tarda amb les dues persones que més estimo al món. 

Amb això, no vull dir que no s'hagin de renyar o castigar als nens, hi han moments per tot però moltes vegades utilitzem la solució "normal", que es renyar, quan potser es pot canalitzar aquelles ganes de "liarla", aquella energia, desviant-la cap un objectiu diferent.

Des de llavors, sempre intento (intentar no vol dir aconseguir) pensar sino hi havia una solució abans d'acabar renyant i deixant escapar algun crit. Aixi guanyem en qualitat de vida tots i només mirem d'emprenyar-nos quan el que han fet s'ho mereix.

Gracies Pili, pel consell d'aquell dia.