dimarts, 17 d’agost de 2010

Per què tens 2 fills?

Aquest post parla d'experiències que veig en moltes parelles quan es decideixen a tenir el segon fill.

La primera vegada que vaig ser conscient del problema vaig pensar que era un cas aïllat però fa un parell d'anys (suposo quan el meu entorn va ampliant la família) vaig arribar a la conclusió que no era un cas aïllat, sino més aviat molt comú.

Parlo del que els hi passa a moltes parelles, concretament a la part de parella de sexe masculí, quan decideixen tenir el segon fill.

Moltes dones matxaquen a les seves parelles home perquè no les deixen mai soles amb els dos nens a l'hora, que es massa feina, que s'estressen, que no pot amb tot, que no pot fer res....bla, bla..

Tinc amics que jugaven a basquet amb mi que els han fet persecució psicologica els ultims mesos fins que el noi ha deixat el basquet...total, en un dels casos no venia ni els entrenos, nomès als partits,i com a màxim eren 3 hores fora de casa a la setmana i durant el periode que encara va poder jugar, estava obligat a buscar cangur (la iaia, germans/es, amics....qui sigui) mentre dures el partit per que la dona no estes amb els dos fills a l'hora.

O un altre cas, on li agradava anar a veure el futbol amb els amics i ara ja no pot..(aquest molt tipic..)

O un altre cas on un altre amic feia una caminada MENSUAL amb els amics, que durava tot el diumenge, que també ha estat molt pressionat per deixar-ho...i està clar que ho acabarà deixant.

Pel mateix motiu...la parella no s'en veu en cor d'estar amb els dos nens a l'hora, se li fa gros.

Primer de tot, perque quedi clar, se del que parlo perquè tinc dos fills(i força seguits)...vull dir que no es un post on teoritzo sobre coses que no conec.

Segon, i més important, si no et veus capaç d'educar a dos nens a l'hora, perque els tens?
No es obligatori tenir dos fills, ni un tampoc...
Estar clar que el normal, i més avui en dia que tothom treballa, et trobis en situacions on estaràs sol amb els nens, això ja ho saps de sobres abans de tenir-lo.

Molts diran que es clar, que fill únic, que el malcriaran, que s'avorrirà, que no se que....el que vulgueu, però si el fet de tenir un germà li provoca que es quedi sense (pare/mare) durant un període de la seva vida ja que està incapacitat/da per exercir aquesta funció sino es amb ajuda externa....no es pitjor això, que no tenir un fill únic?

Se que estic tocant temes molt delicats i que alguns poden dir que la vida d'avui amb les feines tothom va molt estressat, que no se que més....mentida, a més recordem que estic parlant de temps d'oci....ja queda clar que el temps de treball, els nens no estan amb el pare/mare.

Amb això vull dir que es fàcil tenir cura de dos nens a l'hora?..no, es dur en molts moments, acabes agotat en molts altres però ets pare i si els has tingut es per això...per deixar totes les forces per educar-los, per corretgir-los, per fer-lis entendre la vida tal com tu la veus...durant les 24 hores del dia, si fa falta.

Ja se que he enfocat el Post, com si el problema el tingues el sexe Masculí, se que cada cas es un món i no vull generalitzar..només que al meu entorn es així, i no es que vegi la realitat amb una visió masculina (que potser si) però la meva parella(que es dona) pensa exactament igual que jo.

Com, a una persona que treballa cada dia, que cuida als seus nens durant la setmana sempre que pot, que el cap de setmana el passarà integrament amb els nens menys unes hores, pot ser-li negat aquest mínim dret?

Com potser que una persona jove i amb energia, no sigui capaç d'ensurtir-se'n durant unes hores de cuidar els seus propis fills?

Es importantissim que cada membre de la parella pugui tenir els seus espais d'oci (sempre segons el temps lliure que disposi la parella en global).

Jo gaudeixo molt amb els meus fills i aquest estiu estic de sol a sol amb ells, sense la meva parella que treballa molt i m'ho passo de conya...hi han moments durs? es clar, com totes les coses que necessiten una entrega del 100% durant un temps prolongat.....

Aquest post, l'escric perquè em sap greu veure com hi han moltes parelles que entenen el segon fill com una presó, que els obligarà a deixar tot.

L'escric perquè em sap greu que amics meus siguin una mica menys felicos per culpa de tenir un segon fill, però no ho son pel fill en si, sino per la visió de l'altre membre de la parella sobre aquest segon fill.

Em sap greu pels fills, que no tinguin uns pares capacitats (o com a mínim això diguin) per cuidar-los tots sols durant unes hores (no estic parlant de cuidar-los 365 dies a l'any, 24h al dia)

Em sap greu per aquestes mares que no siguin capaces de gaudir, tot i la duresa de la feina, d'aquests dos trossos de vida que tenen al costat.

Aquest post no vol parlar de renuncies voluntàries, això cada persona sap les seves prioritats. Jo també, quan vaig ser pare per primera vegada, i per segona, vaig renunciar a algunes coses de la meva vida perquè creia més important gastar aquell temps amb els fills.

Tampoc vull parlar sobre "capritxos", com podria ser....vull sortir divendres, dissabte i diumenge fins a les 6h del matí (que tampoc estaria malament si s'ha pactat amb la parella i llavors tu ho compenses d'una altre manera)

Tampoc estic parlant de que un membre de la parella tingui hobbies i l'altre que es foti..

Estic parlant de coses essencials (evidentment no et moriràs sino les fas però t'empobreixen com a persona)...cada persona te alguna cosa que troba essencial o que es important per a ella, per sentir-se més viva...

I el mes important per a ser pare, es sentir-te viu, sentir-te vital, sentir-te ple d'energia i això hi ajuda tenir algun hobbie on puguis recarregar piles.... llegir, escriure, correr, sortir a la nit, xerrar, veure el futbol amb els amics, jugar a squash, fer xerrades, ajudar en una ONG, en un club, en un associació,....

Si tu compleixes com a pare/mare, i els casos que estic pensat a l'escriure el post, així ho fan, com poden arribar a la conclusió que la millor solució es la reclusió del pare al costat de la mare peti qui peti?

En el meu cas personal, jo jugo a bàsquet i la meva parella sap l'important que es per mi (i més ara que em queden pocs anys per seguir jugant) mai es plantejarà de suggerir-me que plegui com jo mai l'hi plantejaré que deixi de fer els seus hobbies mentre siguin compatibles amb els horaris familiars, es clar. (I evidentment es queda sola amb els nens quan jo jugo)

Per molt important que sigui el bàsquet, si un dia no puc anar-hi perquè la meva parella te feina, està malalta, el que sigui....jo no aniré a bàsquet....però això es de sentit comú, no?

De fet, em sembla que aquesta repressió cap a les seves parelles l'únic que provoca es que la parella es desgasti, perdi força, perdi ganes i per tant sigui pitjor el remei que l'enfermetat.

I que aquests fills perdin un trocet de pare, ja que es un trocet menys feliç, del que podria ser.

Tinc pendent un Post on vull explicar el meu concepte de parella, i està clar que en el meu concepte de parella no pot existir el que he explicat aquí.

I com sempre, si algú creu que no tinc raó, ho sento, es la meva humil opinió.

dissabte, 7 d’agost de 2010

Algú em pot ajudar?

Cada cop costa més trobar algú que sapiga alguna cosa sobre algun tema....el que sigui.

On estan els bons professionals?

Si anem a un gran magatzem i demanem opinió, el venedor, sap el mateix que nosaltres o una mica més o pitjor, menys que nosaltres.
Algú pot pensar que es normal, i efectivament es normal que no coneguin el que venen ja que solen ser gent amb poca experiència a la botiga, amb poca formació, amb sous més aviat baixos i que no tenen pensat estar en aquella botiga gaire temps més.....

Algú pot pensar, que anant a la botiga de barri, a la botiga especialitzada, això no passa.....doncs, està passant.
Cada vegada a la botiga especialitzada trobem el perfil de persona sense coneixements i que quan els tingui (si es que els arriba a tenir mai) marxarà.

Un exemple, buscava una pintura especial per a rajoles de cuina i wc...jo no en tinc ni idea, per tant vaig a un gran magatzem a que m'assessorin...l'unic que en puc treure es que la dita pintura existeix i m'explica on la tenen però no em pot explicar res dels millors materials per pintar-la, del tractament previ, del tractament posterior, si s'escau...

No content amb el tracte vaig a una botiga especialitzada i encarà pitjor i a sobre em ven un producte que no em serveix però segons ell va de perles.

Llavors recordo una botiga especialitzada que fa uns anys em van atendre molt bé....vaig anar-hi, hi havia el mateix noi, em va donar la pintura, en va dir el "rodillo" ideal, em va explicar que millor abans de pintar passar-hi disolvent per a treure la bruticia de les rajoles i que després de pintar hauria d'estar uns 4/5 dies sense mullar les rajoles. I que no em preocupes al principi, que es necessiten de 4 a 5 capes per quedar blanc immaculat si el color anterior es fosc.....i el millor, em diu, "jo per pintar un lavabo de color blau fosc vaig necessita 5 capes"....INCREIBLE, la persona que em ven el producte no només coneixia el producte sino que l'havia fet servir alguna vegada.....

D'això es dedueix que la botiga del bon venedor hauria de vendre com xurros i les altres no vendre tant...i aquí es on hi ha el problema, això no passa (i si passa es molt secundari), a la gran majoria ens es igual si en saben o no, comprem i després ja veurem si funciona, o si es el que voliem, o si ho fem bé....però això es un sistema molt ineficient, ens em d'aprofitar del coneixement dels experts i això no està passant.

L'única manera de tenir una opinió d'un expert es pagar-ho...o sigui, fent venir a un pintor, en aquest cas (que també podriem veure si sap alguna cosa) i que ens ho expliques.

Ningú sap res, cada vegada hi ha menys professionals bons a l'atenció al públic. I quan n'hi ha un, que passa? se'l rifen?....no, el fan fora i en fiquen un de més econòmic.

No hi ha formació, ni tant sols la majoria de professionals es formen, ja no en coses que NO fan sino en les coses que SI fan cada dia...es fan les coses per inèrcia.

Suposo que es l'economia que obliga als comerços a actuar així però si els consumidors fossim més selectius, a l'hora de gastar els nostres cèntims, potser canviaria la cosa.

Sort que encara queden alguns bons professionals, però que els has de buscar després de trobar molts incompetents.
També sort que existeix internet, on moltes vegades pots aprendre el suficient com per fer el que ells volen....que vagis a la botiga, compris i marxis i aixi, quantes més vegades millor.

Vaja, es el mateix que les benzineres...fica't la benzina tu, paga i marxa.

Coneixements o reflexions que em van marcar...

Fa temps que penso en escriure un Post sobre coneixements que, al adquirir-los em van marcar, o em van sorprendre el suficient, en el seu moment o encara ara, com per encara recordar-los. O bé altres pensaments propis que són deduïts de coneixements adquirits i que també en van marcar d'alguna manera.

La veritat, la gran majoria d'aquests "impactes" del coneixement, no seria capaç d'ubicar-los en una edat concreta...no en tinc ni idea però si se que encara me'n recordo.

Aquí van alguns d'ells, en ordre aleatori...

La llum que ens arriba i veiem, d'algunes estrelles, va sortir de l'estrella molt abans que existissin els dinosaures a la terra (o més abans). Aquest coneixement encara el trobo fascinant.


A la terra no hi ha cap persona que estigui cap per vall. Com pensava fins llavors, bàsicament perquè a la terra existeix abaix i a dalt perquè tenim un terra on trepitgem i/o una gravetat que ens xucla. A l'espai no existeix a dalt i abaix, per tant les persones que viuen al pol sur no estan cap per vall o no ho estan més que els del pol nord.


Hi ha gent que, quan nosaltres celebrem les festes de nadal ben abrigats, ells els celebren en bermudes.(Austràlia, per exemple). Aquest, si recordo que era força petit i em va xocar molt, suposo influenciat pels dibuixos animats on al nadal sempre neva.


Ser conscient de la immensitat de l'univers. Que el sol es una estrella mes, i que les altres estrelles son sols com el nostre, o molt mes grosses. Suposo que aquest es un coneixement que ens ha marcat a tots quan van ser capaços de ser conscients de la immensitat de l'univers.


Quan vaig saber que no fa gaires segles, els humans de raça negra eren considerats una especies diferent que es situava entre els humans i els monos, i era acceptat per la majoria de "científics" de l'època. Hi havien gràfiques que així ho representaven.


Que els objectes no tenen color, o més ben dit, que el color que veiem no es de l'objecte directament sinó del sol (o bombeta o qualsevol font externa de llum), la llum porta tots els colors i l'objecte "xucla" uns colors i en rebot uns altres, que son els que li "donen color".


A Egipte, Eratostenes, va definir el perímetre de la terra i ho va fer amb TRIGONOMETRIA. Sabien que era rodona i sabien el seu tamany molt abans de Crist.

Que l'aire pesa. Sempre m'ha fet gracia recordar quan em van explicar això...l'aire pesa?...doncs no ho semblava. Resulta que el nostre cos genera una pressió externa igual al pes de l'aire. Per això a l'espai, a part d'afogar-nos per la falta d'oxigen, el nostre cos explotaria, ja que faria una pressió externa per contraresta la pressió d'un aire que no hi es...Sempre m'ha semblat curiós.

Quan vaig arribar a la conclusió que utilitzar a deu per explicar la creació de tot no arreglava res...perquè llavors, qui ha creat a deu?...ens quedem igual, no sabem el creador inicial, però a sobre amb un deu que no se que fer-ne. (Mai he estat creient però recordo que pensava que com a mínim als creients podien estar tranquils creient amb deu, quan vaig arribar a aquesta conclusió, llavors tampoc vaig acabar d'entendre els creients...), tampoc recordo a quina edat va ser...

La contradicció del coneixement de l'univers infinit. Com potser una cosa infinita?però encara es pitjor creure que es finita, si es finita que hi ha quan s'acaba?..res?...je, je...Una pregunta que només te dues respostes i totes son 100% inassimilables per la ment humana (o com a mínim per la meva)

Un coneixement relacionat amb un exposat abans, saber que a la època de Cristòfol Colom ja es coneixia de feia 2000 anys que la terra era rodona.

Quant vaig cauré en compte que si al sistema solar hi han 8/9 planetes i en 1 hi ha vida, i a sobre es vida intel·ligent, l'insensat que es, amb els coneixements que tenim ara, dir que la vida es un fet marevellos i únic.
Amb la informació que tenim fins ara (de 9 planetes 1 amb vida), el normal es creure que l'univers està ple de vida. Encara que només sigui per estadística.

Quan vaig entendre el concepte mil anys llum....vol dir que trigaríem 1000 anys anant a la velocitat de la llum...i a la terra pots tocar un interruptor per encendre una bombeta a l'altre costat de món i seria practicament instantani...encara ara, aquestes distancies em meravellen.

Quan vaig saber que un dels motius de l'odi cap als Jueus, des del món cristià, es el fet que "Jueu" s'assembli foneticament a Judes...el apòstol que va trair a Jesús. Que Judes també era Jueu, com altres apòstols i com havia estat el propi Jesús. Bé, els altres motius tampoc son gaire més consistents que aquest. Tampoc es que m'importi molt el tema, el que m'encuriosia es perquè tanta gent volia matar els Jueus en diferents moment de l'historia, que havien fet....(Per cert, amb això no m'estic posicionant de cap manera amb Israel, només anoto un fet que em sembla curiós i prou interessant per comprendre els sers humans i les seves pors i neures..)..Busqueu antisemitismo a Wikipedia i llegiu..


Quan vaig ser conscient de la meva pròpia mort....encara que el que més em va xocar es saber que jo deixaria d'existir però la terra seguiria girant, altres persones vivim, descobrint coses i jo no ho veuria...aquest si recordo que era força petitó i que em va xocar força.

Quan vaig llegir això que va descobrir l'Einstein de que el temps no es una línia recta..sinó que depèn de la velocitat a la que et mous...de fet, encara em sobta...L'exemple aquell dels dos bessons que un es queda a la terra i l'altre fa un viatge a la velocitat de la llum (suposant que es pot fer...que de moment es físicament impossible, bé, això diuen...jo ni plim) i quan es retroben un es vell i l'altre força mes jove....em sembla encara de ciencia-ficció....


Segur que en tinc molts més però ara no em venen al cap.....