dijous, 30 de juliol de 2009

Tingues una passió...(el bàsquet i jo)

El bàsket ha ocupat una gran part de la meva vida, ha estat la meva prioritat durant la majoria de la meva vida, res tenia importancia mes enllà del bàsket, he passat hores i hores pràcticant aquest esport..i en canvi aparentment jo no n'he tret res de profit d'ell.


Però si, m'ha ajudat a construir-me com a persona, m'ha ajudat a entendre que les persones tenim limitacions que hem d'acceptar, m'ha ajudat a entendre el que costa voler ser bo en alguna cosa, m'ha ajudat a entendre que quan vols lluitar per una cosa fermament sempre has de renunciar o posar en segon pla altres coses, no hi ha temps per tot, m'ha ajudat a entendre que hi ha persones que son millors que tu de partida, i punt, encara que tu hagis dedicant 10 vegades mes esforç, m'ha ajudat a tenir una disciplina per aconseguir el que vull, m'ha ajudat a entendre que amb esforç pots arribar molt mes lluny del que mai havies pensat encara que no arribis on havies somiat, m'ha ajudat a entendre que sempre necesites d'algu mes per competir, m'ha ajudat a coneixer gent excepcional, m'ha ajudat a allunyar-me de llocs que podrien haver estat "perillosos" en la meva juventut....
Em veuria capaç d'escriure 2 folis explicant tot el que m'ha ajudat el fet de tenir una passió per una cosa tant forta que ho emplenava tot..encara que hagi estat un jugador mediocre que passava mes minuts a la banqueta que a la pista.

Encara recordo algunes jugades on feia coses que la gent que mirava el partit no esperava i la sensació que vaig sentir en aquell moment, quan escoltes la sorpresa del public, encara es present, quan penso amb algun d'aquells moments, nomès haver viscut aquelles sensacions i poder recordar el seu "gust", encara que no es tornin a produir mai mes...es magnific.
I espero que aquelles sensacions es repeteixin a les meves passions actuals i futures..Les sensacions que tens quan surt bé allò que has dedicat tant de temps i tanta passió son sensacions que queden grabades al cervell. I una vegada la passió deixà de ser-ho encara serveixen per recordar-les i fer un "remake" de la sensació...i poder dir...ostres! tot allò, o aquell dia, o aquell instant va ser increible.

Volia utilitzar una experiencia personal per fer veure que si tens una passió, alguna cosa que t'apassioni (un esport, els fills, ajudar als pobres, escriure...) i t'hi entregues, sempre, sempre en treuras coses de profit.

Està clar que les passions també tenen coses dolentes (no parlem de gent que te enfermetats i te obsessions..parlo de passions en gent "sana")..però es que tot a la vida te coses dolentes...doncs millor tastar les parts dolentes de les nostres passions que no les parts dolentes de la resta de coses.

I també tinc clar que no pots passant-te la vida buscant passions sino que has de fer amb passió el que pots agafar en aquell moment. Les passions surten de la manera en que enfoquem les coses no pas de buscar-les.

Segurament es impossible tenir durant tota la vida el motor d'alguna cosa que t'ompli, sempre hi han moments de buidor, però si crec que vivint i involucrant-nos amb tot allò que fem sempre acabarem trobant alguna cosa que ens apassioni, un nou motor....

Crec que el millor que podem fer en aquesta vida es lluitar per les nostres passions. Les passions poden canviar en el temps però es igual que la nostre passió estigui enfocada a un esport o a un foli en blanc...la passió farà que ens sentim plens i treurem profit d'ella.

Crec que passar per la vida fent el tastaolletes, provant de tot però no aprofundint en res ens fa mes buits i ens dificulta el creixer com a persona.

Com deia l'escriptora Empar Moliner: "A la meva filla, l'unic que li dessitjo es que tingui una passió, encara que sigui coleccionar xapes..."

Estic cent per cent d'acord.

dijous, 16 de juliol de 2009

El sentit de la vida...

En aquest escrit parlaré del sentit de la vida des de la meva visió. Respecto totes les visions si son fetes des del respecte com jo.

Per mi la vida no te sentit, no te cap finalitat, com a mínim des de un punt de vista racional. Com especie pot tenir un sentit, perpetuar la especie mes enllà de les nostres vides. Però aquest es el mateix sentit que podríem trobar a la vida d'un bacteri.


El problema es que els humans som racionals, podem raonar el mon que veiem, som conscients de la nostra pròpia mort i això ens empeny a pensar que la nostra vida ha de tenir un sentit.


El que creu en Deu en teoria te clar el sentit de la seva vida, fer la paraula de Deu a la terra per poder-se guanyar el cel etern. Encara que podríem objectar que, com es que Deu necessita jugar amb els humans una vida per saber si es guanyen el cel o no?...podríem anar directament al cel...però aquest tema donaria per un escrit propi i son figues d'un altre paner que un altre dia potser tocaré..

Fem el que fem a la vida ens morirem, vivim a sota un pont o ha una mansió de luxe el premi final es la mort. Per tant la vida en conjunt no te un sentit final.
Tot a la vida ho fem per un sentit..estudiem per treballar del que en agrada o trobar una bona feina o les dues coses, fem esport per ser professional o per estar en forma, treballem per tenir diners, perquè ens agrada o per les dues coses o només per una...anem a la platja perquè ens agrada, per posar-nos morens o perquè a la nostre parella li agrada...tot te un sentit menys la pròpia vida en si...quan extrapolem i pugem al nivell de la vida...llavors podem veure que ella en si, no te cap sentit absolut.
Per això mai ens em de perdre buscant el sentit de la nostre vida, perque no el té, simplement em de buscar passions, il·lusions, que ens facin creure que la nostre vida te sentit..
Fins aquí es pot deduir que potser soc una persona trista i deprimida que no entén que fa a la vida i que res te sentit....

Doncs pensar això es una gran equivocació, no em considero una persona trista ni deprimida sinó una persona que lluita per passar per la vida intentant fer el que creu, el que li agrada, el que es pot fer, mirar de no fer gaire el mal, gaudir de tots els moments que ens dona la vida, buscant passions que donin sentit al moment actual, creant projectes engrescadors per tirar endavant, com els meus fills ...

Simplement que tot això ho faig sabent que la vida no te un sentit des de un punt de vista racional.....

dimarts, 7 de juliol de 2009

Vida a l'Univers....

La terra es el tercer planeta que gira al voltant del sol, un estel vulgar que es troba a una distancia de 150 Milions de kilòmetres del nostre planeta. El conjunt de planetes que giren al voltant del sol es el que anomenem Sistema Solar.

El sistema solar pertany a la Galàxia anomenada Via Lactea, concretament ens trobem a les afores d’aquesta galàxia. En aquesta galàxia existeixen milions i milions d’estrelles, com el nostre sol, i com es lògic, orbitant al seu voltant, la gran majoria haurien de tenir planetes.

A part, des del nostre planeta s’han localitzat milions de galàxies mes, i on cada una d’aquestes galàxies conte milions i milions d’estrelles, i segurament la majoria tindrà els seus planetes orbitant.

Ara ja ens podem fer una idea de la quantitats de planetes que existeixen. Nosaltres només coneixem 9 planetes, i en un hi ha vida, vida intel·ligent.
De cada 9 planetes 1 te vida?...
Només fent una regla de tres podríem calcular el numero de planetes que contenen vida. Se que no tenim cap prova de que la regla de tres sigui certa però....tenim cap prova que indiqui que sigui falsa?....tampoc.

Per tant, a igualtat de probabilitats, trobo mes raonable creure que la vida es una cosa normal si es donen les circumstancies idònies, com a la terra, que no pas creure que la vida es un fet extraordinari i únic que només existeix a la terra. De fet, em sembla que pensar que som uns essers especials i únics a l’univers (amb els coneixements que tenim ara) es un acte d’un egocentrisme enorme, tan enorme com el propi univers.

De fet, solem ser una espècie molt supèrbia, des del moment que creiem que deu ens ha fet la terra per nosaltres, per tant creure que som els únics sers de l’univers i a mes que som especials i meravellosos...simplement fa que ens descobrim, que se’ns vegi el llautó i ens dona pistes per interpretar que moltes de les nostres creences, com les religioses, estan infectades per aquesta supèrbia i aquest egoisme i egocentrisme humà.
El normal es que l'Univers estigui ple de vida...el dificil serà comprovar-ho..

divendres, 3 de juliol de 2009

Veritat?

Que es la veritat?

Podem afirmar que coneixement la veritat d'alguna cosa?

Sempre, quan parlem de la veritat, parlem de la nostre veritat i moltes altres vegades es la veritat d'algú altre que la agafem com a nostre sense contrastar-la.


Quantes persones al món veuen suc de taronja per què te molta vitamina C? Doncs un Kiwi te molta mes vitamina C que una taronja.

Quanta gent al món veu suc de taronja per curar-se o prevenir un refredat? I no està demostrat que el suc de taranja curi un refredat.

Quanta gent creu que les espinaques tenen molt ferro? I no en tenen gaire, mes o menys com la resta de verdures.

Quanta gent creu que abans de Cristofol Colom tothom pensava que la terra era plana? I la gran majoria de la humanitat ja tenia acceptat, des de abans de crist, que la terra era rodona.

Quanta gent creu que ara no es llegeix tant com abans? Quan fa menys de 100 anys que la majoria de la població sap llegir..el concepte abans, hauria de ser molt curt...on estan les estadistiques de vendes dels ultims 40 anys?, per exemple...

Quanta gent creu que la joventut avui dia es pitjor que els seus pares quant eren joves? Quan des de temps de Socrates ja es deia que el jovent estava perdut i que el món no anava bé.

Quanta gent pensa que es millor veure l'ampolla mig plena? I en canvi la veurem mig plena si abans estava buida i la veurem mig buida si abans estava plena. Per tant, tothom ho veura d'una manera o una altre depenen de la seva deducció de l'estat anterior del recipient no pas de si es pessimista o optimista.


Podriem continuar fins l'infinit i aconseguiriem desmontar la gran part de les convencions, rituals, costums, creences que tenim els sers humans. Necessitem tenir regles per saber que fer, saber que pensar i poder construir alguna cosa solida al nostre cerbell...però independetment de que sigui veritat absoluta o no.


La veritat absoluta, o com a mínim la posada a prova de les nostres creences a la raó, nostre i dels altres, requereix un esforç que no podem permetrens, ni per temps ni, moltes vegades per ganes. O si ho posem a prova simplement serà en un camp en concret.


Però el nostre cervell, independentment de la veritat objectiva, necesita construir el seu mon sobre alguna cosa...siguin veritat o mentira. La questió es acceptar "veritats" per anar construint el nostre mon "virtual".

Com la religió que ha estat un autentic self-service de "veritats" per a la humanitat i aquest es un dels motius del seu exit.

Tenim sort de la ciencia que ha donat veritats que acceptem com a certes sino seguiriem creient coses dels nostres avantpassats que ara ens semblen ridicules.

Viure una vida on es pugui questionar el mon constantment es dificil i el nostre cervell està dissenyat per sobreviure no per questionar-se coses constantment, a menys que ens esforcem en fer-ho.