divendres, 26 de juny de 2009

Tota una vida diguen "papa"...

En el moment que vaig ser pare em vaig plantejar una cosa, entre moltes altres, com volia que em diguessin els meus fills.

L'habitual es no decidir res, ja està escrit, m'haurien de dir "papa".

Però perquè m'han de dir "papa" sino es el meu nom? La meva mare em diu pel meu nom, els meus amics em diuen pel meu nom, la meva parella em diu pel meu nom, els meus avis....tothom em diu pel meu nom...menys els meus fills?


Si ens parem a pensar bé, els meus fills em diran "papa" tota la vida simplement perquè durant un any i pico de la seva vida els hi era massa dificil dir el meu nom. Tota la resta de la seva existencia sabran dir el meu nom amb la mateixa fàcilitat que diuen "papa".


Ja se que pot semblar una reflexió una mica tonta i de fet ho es, que em diguin d'una manera o altra no canvia res. Simplement m'agrada trobar una certa logica en les coses i raonar-les i en aquesta en concret no veig la lògica.


Està clar que en totes les cultures es solen utilitzar paraules fàcils per nombrar als familiars mes directes...iaia, abu, nona, abba, papa, mama, mum, dad...però que una cosa la faci tothom no es motiu suficient per fer-ho.


Jo als meus pares els hi dic "papa" i "mama" perque es el que em van ensenyar i ara seria massa tard i massa extrany canviar-ho però tenia clar que els meus fills volia que a mi em diguessin pel nom. A la meva parella li diuen "mama" perquè li agrada mes, es la seva lliure opció, no es tracta d'imposar la meva visió a la familia.


Moltes vegades, quan algú escolta que els meus fills em criden pel nom pensen que no soc el pare de veritat, de fet això no em preocupa...mentre ho sapiga jo. El que si trobo mes injust, però tampoc em preocupa, es la gent que pensa que em diuen pel meu nom perque vull ser un pare enrotllat, vull ser un colega.


Jo no soc un colega dels meus fills, soc el seu pare i quan els he de renyar els renyo, i si he d'alçar la veu la alço i si els he de donar una lliço perquè aprenguin els hi dono.


Es veu que a finals dels 70, una corrent hyppie feien cridar pel nom als pares perquè aixi era mes "guay", i mes colega....no es el meu cas.


Inclus, alguna vegada algú s'ha molestat per escoltar que em crida pel nom...li he preguntat perquè li molestava i m'ha dit que m'han de dir "papa" perquè sempre s'ha fet i es el normal..

Per mi no es un motiu prou convincent fer una cosa perquè sempre s'ha fet, encara que se que faig moltes coses simplement perquè sempre s'han fet i no he parat a pensar en elles..però mira, amb aquesta si que hi he pensat..


De fet, si ens hi fixem ningú mai diu "papa" quan parla del seu pare, com a mínim a casa nostre, entre persones que no son familia pròxima, per tant "papa" queda reduit a un cercle intim, el cercle on vam apendre a parlar i on ens era mes fàcil dir "papa" que Gaby, quan encara no en sabiem gaire.


Vull que em diguin pel meu nom per una sencilla raó...perquè es el meu nom.


Tampoc els obligaré a fer-ho, evidentment...

dilluns, 22 de juny de 2009

Resultats acadèmics dels alumnes‏

[Fragment e-mail enviat a Eduqueu les Criatures (CatRadio) el 16/06/2009]
Simplement volia comentar-vos sobre un tema que últimament està de moda.

Sobre la baixa qualitat de l'ensenyament a casa nostra.

Tothom s'omple la boca parlant de si s'ha de millorar el sistema, s'ha de donar mes eines als professors, mes inversió tecnològica, emmirallar-se en països amb millors resultats acadèmics....

Està clar que millorant alguns d'aquests aspectes pot ajudar a millorar una mica l'educació però la millora serà mínima comparada amb l’ inversió.

Doncs que falla?

Per mi està molt clar, l'error està al cervell dels professors, dels alumnes i dels pares. Els resultats mostren una actitud cap al sistema educatiu i no pas que el sistema educatiu sigui un desastre.

El sistema es pot millorar, com tots els sistemes, però no es el culpable de cap resultat negatiu.

El fracàs escolar no es resoldrà per molts milions d'euros que hi destinin. els cales l’únic que faran es ocultar la realitat per fer veure que anem millorant.

Mentre tinguem pares que no es preocupen pels resultats acadèmics dels fills, que tracten als fills com a nines de porcellana i deixin de veure el sistema educatiu com un ser estrany, no millorarem. El problema principal del sistema educatiu ve de casa, de l'educació i els valors que reben els infants a casa. Es la base de tota la resta de fonaments de l'escola.

No es poden ensenyar coneixements a uns sers humans que no respectin a la persona que els està ensenyant. Que no tinguin unes mínimes normes de conducta.

Si el problema fos només del sistema educatiu seriem nosaltres els únics amb mals resultats i en canvi els mals resultats s’estenen per quasi tota Europa...i no ens equivoquem, els països amb bons resultats son països culturalment diferents..per tant ens diferencia la manera d'entendre la educació i la manera d'educar dels pares cap als fills..no pas que tinguin un sistema màgic i revolucionari.

Tenen coses bones, segur, però no son la causa principal dels seus resultats. Estic tip d'escoltar critiques a un polític o un altre per els mals resultats acadèmics....no m'agrada la política però en aquest cas crec que no son els protagonistes principals, encara que també tenen el seu paper.

Els sistemes educatius han anat empitjoren a mesura que ha anat empitjoren l'educació que reben els infants a casa. Es així de simple.

I l'educació a casa ha anat empitjoren a mesura que la dona s'ha incorporat al mercat laboral. Sempre que dic aquesta frase he de remarcar, ja que son temes sensibles, que amb això no vull dir que la dona no hagi de treballar, de fet, a casa meva qui treballa mes es la dona.

Em refereixo que la societat no ha trobat encara una solució per suplir l'educació que donaven les mares les 24 hores al dia fa una generació endarrere.

Perquè recordem una cosa, l'educació no s'ensenya,l'educació s'empapa, s'encomana, s’enganxa...i això es fa amb l'exemple. Quan el fill veu als seus pares actuar d'una manera allò queda gravat com que es la manera correcta de fer les coses.(Quan son petits, es clar...de grans es una altre cosa...)

La setmana passada veu tenir a un especialista al programa que explicava el que per mi es evident...perquè els fills et respectin, quantes mes hores passis amb ells mes et respectaran.

Tornem al dilema quantitat/qualitat que algun dia ja havia comentat. I una altre cosa que jo estic plenament d'acord i que també va nombrà aquest especialista...de 0 a 3 anys es l'edat per encomanar de debò els valors.

Desprès estan mes capacitats, com deia l'especialista, per rebatre els nous valors que no hagi vist abans, per posar-s’hi de culs..vaja.

Per això em fa gracia quan alguns pares pregunten quan s'han de posar normes, quan s'ha de dir "No", quan s'ha de renyar, quan...doncs..això s'ha de fer des de el primer dia....i tal com està el tema de que els fills no marxen de casa..potser s'ha de fer des de el primer dia de vida del nen fins a l’últim dia de vida nostre...

Sempre que toco aquests temes hi ha gent que diu..."i que vols que fem, s'ha de treballar, no?"...jo no dic si s'ha de treballar o no, només dic que un dels problemes es el poc temps que passen els pares amb els fills, com solucionar-ho?..doncs cada casa es un món i jo no soc ningú per donar consells. Aquí si que l'estat hi hauria d'ajudar...

Un dels altres problemes que es troben els nens avui en dia son les separacions dels pares, molts dels nens son de pares separats. Això no hauria de ser un problema si els pares son adults madurs i responsables que son capaços de mantenir una coherència amb l'educació que se li dona a l’Infant tant per una part com per l'altre.

Però sabem que la realitat no es així, ens trobem amb molts adults egoistes que l’únic que volen es compensar als seu fill del temps que no estan amb ell, o deixen d'educar per la mandra, o per pensar que ja ho fa l'altre o per intentar comprar el seu fill o no comunicar-se amb l'altre part per marcar unes pautes comunes...

També hi han problemes socioeconòmics o de classes que fan que l'alumne parteixi amb desavantatge, això també està clar.

Una vegada solucionat (no tinc clar com fer-ho, la veritat) el tema de l'educació a casa es pot parlar de millorar la motivació dels professors, si un professor no rendeix que se’l pugui despatxar, apretar mes als alumnes, canviar el sistema educatiu, mes eines tecnològiques.....bla, bla

He de dir, tot sigui de passada, que em va sorprendre que en el programa sortissin mes d'un pare diguen que cada divendres li compren un "Gormitti" perquè el nen s'ha portat bé. Ho trobo fatal. Si vols comprar-li, compra-li però no a canvi de res. Està clar que un dia en concret et pots marcar un premi si el nen s'ha portat bé però fer una "llei" a casa on sigui automàtic "portar-me bé 5 dies = gormitti comprat perquè si"...no em va semblar gaire educatiu....ha veure que faré jo quan m'hi trobi...

diumenge, 21 de juny de 2009

La Religió va ajudar a la humanitat?

No crec amb cap religió ni en cap deu tot i que respecto a tothom que hi creu si ho fa de la mateixa manera que jo no hi crec, amb respecte cap als demes.

Sempre havia pensat que la religió havia estat un entrebanc a l’evolució com a societat en els temps moderns però si creia que la religió havia estat un element molt útil perquè en el passat la societat es pogués tirar endavant.

Creia que la religió en el passat havia estat útil per a controlar el poble, d’unir el poble en temps mes difícil que l’actual. Sempre havia pensat que tot i les grans barbaries que s’han fet en nom de la religió havia tingut el seu sentit i que en aquells moments va ser útil.

L’altre dia vaig escoltar una tertúlia on un historiador va dir algunes coses que em van fer repensar la meva estructura interna, la meva idea sobre la religió en el passat.

La religió va ser útil en uns temps molt difícils o els temps van ser difícils perquè la religió tenia molta força?

Aquest historiador va dir que abans de crist ja s’havia inventat un tipus de maquina impulsada en vapor, abans de jesucrist ja havia pensadors que creien que la terra era rodona inclús algun va definir la circumferència de la terra i es va equivocar per poc, com per exemple, Eratostenes, concretament al segle 3 abans de crist.

Mes tard, Ptolomeu va definir una altre teoria on deia que la terra era el centre de l’univers , aquesta va ser acceptada per la religió cristiana i els sers humans van trigar quasi 2000 anys en poder capgirar aquesta creença.

Com a curiositat, cal destacar que Ptolomeu era un científic pagà, però les seves teories van ser acceptades per l’església tot i que a la seva bíblia no parlava de res sobre cap teoria. I que Ptolomeu va apendre les bases del seu coneixements a la biblioteca d’Alexandria, cremada posteriorment per els cristians.

Explicava que Teodosi, l’emperador romà nascut a Segòvia va instaurar la religió cristiana com a única al seu imperi, va fer destruir tot rastre de paganisme (creences no cristianes) a tot arreu, entre altres llocs la biblioteca d’Alexandria, un dels bressols del coneixement humà ja que cal recordar que llavors no hi havia fotocopiadores ni molt menys Internet per a distribuir els coneixements i que la gent que sabia llegar era una minoria. La biblioteca d'Alexandria va ser durant dos segles un lloc on els erudits de tot l'imperi estaven allà mantinguts per l'estat estudiant i redactant nous coneixements.

També cal destacar que tots els tractats clàssics de ciència grega han arribat als nostres dies gracies a manuscrits àrabs, ja que els originals van ser destruïts pels cristians. *[Falta contrastar-ho amb altres fonts.]

I que al segle 7 els musulmans van tornar a cremar la biblioteca d’Alexandria, o el que quedava d’ella, i no va quedar res de la biblioteca, ni tan sols es sap on estava situada.

Venia a dir que el “forat” que va suposar la edat mitja per al ser humà va ser en part fruit d’aquesta destrucció. Es probable que la revolució industrial que va suposar el principi dels temps moderns s’hagués pogut avançar molts segles.

Amb això no vull indicar que la culpable del no avenç de la societat es la religió catòlica, per mi la culpable es la religió, en aquest cas la religió catòlica però podria ser qualsevol altre que es cregués amb la veritat absoluta i volgués destruir tothom que pensa diferent a ells.

Es probable que sense una influencia tant forta de la religió en la nostre societat poguéssim estar en un estat molt mes avançat. Potser la discussió que tenim ara sobre el medi ambient, sobre les energies renovables, sobre la crisis del capitalisme….la haguessin resolt ja els nostres rebesavis i nosaltres estiguéssim en una societat molt mes avançada..

La veritat no la sabrem mai, potser era necessari passar per aquest periode mes fosc de l'historia per arribar a on som ara però amb aquesta informació crec que com a minim poden dubtar-ne....

dimarts, 9 de juny de 2009

i despres que?

[mail enviat a Catradio al programa eduqueu les criatures el 16/04/2008]

Bones,

Us volia enviar unes petites reflexions que he tingut a partir d'una conversa de fa pocs dies.

Potser no es gaire interessant però aqui va...

Soc pare de dos fills i estic dedicant moltes hores a tots dos, la meva feina ha passat a un segon terme (menys hores), i com soc informatic passar-ho a segon terme es una sentencia de mort al ritme que canvia tot.

Parlant amb una persona em deia que no hauria de renunciar a la meva feina per els nens, que un dia creixerant...i llavors, que?

"Els nens es faran grans i llavors que faras?".
Te rao, si no dedico moltes hores a la meva feina aquests proxims anys, segurament serà mes dificil trobar bones feines (o trobar-ne, sencillament) d'aqui uns anys. Estaré desfassat. Això ho tinc clar.

Però i sino dedico moltes hores als meus fills ara, que passara d'aqui uns anys quan siguin grans?..que ja no podré recuperar aquest temps mai mes.

Totes les opcions son bones i no vull fer una critica als que intenten conciliar una vida professional dura amb la familia. Però trobo un sense sentit el raonament d'evitar gaudir al màxim dels meus fills pel que pugui passar. Que passi el que vulgui, jo ara vull gaudir dels meus fills i mentre pugui ho faré. Quan siguin grans ja m'espavilaré.
La vida son quatre dies i si per mi ara mateix el mes important son els fills, doncs es així..
Aquest raonament crec que està calant a moltes parelles joves..com a mínim al meu entorn hi ha un porcentatge elevadissim de persones que son o volen ser funcionaris...per tenir horaris que permetin fer el que estic explicant.(..d'acord també pels bons sous, i sense estres, i per evitar la crisis..tot una mica....je, je...bé, el tema funcionariat seria un altre tema molt llarg...je, je)

De fet, el raonament aquest de "i despres que faras?" es com si una persona que per ella el mes important es la feina, gaudeix amb la seva professió, dedica totes les hores que pot a ella...algu ve i li diu.."No hauries de treballar tant, quan et jubilis que faras? si nomes saps treballar et deprimiras.". Doncs benvinguda depressió si aquesta persona li ha emplenat tant la seva feina durant un temps de la seva vida.

O com si un esportista d'elit li diguessin que no hauria de ser professional perque als 30 anys no podrà treballar mes "i despres que?"...

A la vida res es immutable, hi ha moments bons i dolents volguem o no.

Escollim el cami que escollim sempre hi haurà moments que dubtarem de si ho hem fet bé o de si ho hem fet malament, doncs com a mínim, quan escollim un camí que sigui perque ens apassiona aquell camí...quan s'acabi el cami ja veurem que farem.

Logicament, sempre es bo un equilibri entre tot plegat. Però volia comentar aquesta frase que he sentit mes d'una vegada de "i despres que?" i que crec que està feta amb una visió de persona que viu en el futur...i com deia molt bé el professor Pannikar: "El futur es la mort"...potser una mica dàstric però raó te l'home.