dijous, 30 d’abril de 2009

Dues Xerrades Genials

Deixo aqui dos videos de dos discursos que trobo genials.
Segur que la majoria ja els heu vist...

Un del enginyer americà randy Pausch



La primera part d'un discurs de Steve Jobs (creador d'Apple)



I la segona part del discurs de Steve Jobs....

dimecres, 29 d’abril de 2009

Que es un amic?

[Fragment mail enviat el 03/02/2009 en motiu del meu aniversari]
Sempre he sentit dir que els amics son aquelles persones que mai et fallaran, que sempre estaran al teu costat quan els necessitis, que vindran quan facin falta.....

Personalment trobo que es una definició d'amic molt egoista....em sembla una definició de nen petit..."com ara necessito als meus amics i no m'ajuden...doncs ja no son els meus amics", no trobeu?

Els amics son humans i també tenen problemes i projectes que a vegades els separen de nosaltres. Els amics s'equivoquen, com nosaltres.

Fa poc en Lluis Gavaldà va donar una definició d'amic que trobo que es la ideal: Un amic es aquell que tot i que et "falli", tot i que vegis poc, creus que val la pena tenir com amic.

Cap amic meu m'ha fallat, ni ho podrà fer mai...ja que no espero res d'ells que no sigui que em deixin considerar-me amic seu.

El coneixement ens fa infeliços?

[mail enviat el 11/02/2009 en resposta a un altre mail sobre el coneixement i la infelicitat que provoca, també apareix la crisis...una mica de tot...]
Que bé....una resposta!!!...je, je.....mira, ara no t'hauria de respondre perquè hauria de fer feina...però que carai...una vegada que tenim una xerrada filosòfica via email....no la desaprofitarem.....

No estic d'acord que a mes coneixement mes por (i infelicitat) però si que a mes coneixements mes incerteses..però es dolenta la incertesa? potser per a una persona que necessita tenir-ho tot sota control, que necessita una explicació per tot...potser si que per aquesta persona pot ser dolenta la incertesa.

Però per a mi tenir mes coneixements m'obre mes la ment, estic capacitat per entendre mes coses, per entendre que hi han moltes maneres de veure les coses, per a entendre que no tot te explicació i que una cosa que no tingui explicació es simplement perquè la ment humana (en general o la meva, en particular) no esta capacitada (per sempre o circumstancialment) per trobar una explicació. Que hi han mil maneres de fer una cosa ben feta, que hi han mil maneres de fer una cosa mal feta, que hi han mil maneres de solucionar una cosa mal feta i mil mes per espatllar una cosa ben feta.

La vida es incerta, tot depèn, no hi han veritats absolutes i això, per mi, es una eina per afrontar millor la vida. Inclús aquesta incertesa et permet re inventar-te a tu mateix al llarg de la vida i no quedar-te estancat en una visió única i exclusiva.

Per a mi aquesta incertesa ens acosta a la vida.

A mi el coneixement em porta a creure que la vida de un ser humà no te un sentit en concret (potser si com a espècie..perpetuar l’espècie), el sentit l'he de buscar jo en el meu dia dia però no crec que tingui un sentit final...com si pot creure un creien, que pensarà que el sentit es acostar-se a la paraula de deu per al final arribar amb ell...o el cel, o el que sigui.

A mi no em genera por saber això (puc estar equivocat, no tinc la veritat absoluta), em genera tranquil·litat saber que puc arribar a trobar explicacions a moltes coses o fer teories en base a l’ utilització de la raó i del que em dicta la lògica...i el que no puc entendre...doncs, desgraciadament no ho puc entendre i no busco una explicació per tranquil·litzar-me del que no puc entendre.

En resum, que crec que el coneixement si que ens obre el camí a ser mes feliços, a sentir-nos mes realitzats, a raonar moltes de les nostres creences però molts dels problemes son que l'educació està enfocada al coneixement pur i dur i llavors fa falta unes eines (intel·ligència emocional) per a poder gestionar tot això. L'escola no educa i molts pares tampoc als infants a aprendre a controlar els seus impulsos, a gestionar les seves emocions, a ser crítics amb el veuen, a gestionar els seus coneixements, a gestionar els seus drets i deures, no s'ensenya a madurar, en definitiva.

El que les societats actuals pequen, pel que dius tu del consumisme i tot això, per a mi això no ho genera el coneixement. El consumisme, el voler mes, el mirar d'estar per sobre del veí, el veure com l'enemic el que es diferent....tot això no te res a veure amb el coneixement, te ha veure amb les bases de la nostre espècie. (enveja, ànsies de poder, competitivitat....)..som una espècie una mica mal parida...però ho som menys amb coneixement, això estic segur.

I el fet que les consultes de psicòlegs i psiquiatres estiguin plenes tampoc ho veig com una cosa relacionada al coneixement..sinó al ritme de vida que portem (o que ens fan portar)...i això torna a anar lligat a les ànsies de poder, enveges, competitivitat...bla, bla...un altre cop.

A mes has de separar una cosa molt important...llibertat i coneixements...el que provoca incertesa, por, sensació d'anar perduts, no saber cap a on dirigir la vida...no son els coneixements en si, es la llibertat. La llibertat de poder escollir casar-te o no casar-te, de poder escollir tenir fills o no, de poder escollir anar a esquiar, a sopar, a la platja, la possibilitat de ser fidel o infidel (i que tingui consequencies), la possibilitat de ser bo amb la teva feina o tenir una feina còmoda i viure la vida....això es el que ha molta gent el desborda i el supera...es la llibertat.

Per això moltes religions donen directrius a la vida, o sigui, retallen llibertats, perquè es una guia del que han de fer a la seva vida i si això va acompanyat de Deu, encara es mes creïble per un que vol creure.

Podries dir que el coneixement provoca que els individus siguin mes lliures per tant el culpable es el coneixement(per girar la truita)...potser si però a Cuba tenen força nivell cultural (o això diuen) i en canvi no son lliures. O a Japó tenen fama de tenir molts coneixements tècnics però solen ser societats molt rígides i amb poques variacions.

La llibertat i el coneixement poden portar solucions perilloses pel planeta però si hem de solucionar els nostres problemes serà amb llibertat i coneixements. Inventat nous artilugis que no destrossin tan el nostre planeta, millorant i sent mes eficients, mes intel·ligents, mes enginyosos....està clar que si tots els països fossin com Xina, on nomes produeixen però amb baixa innovació estaríem abocats al cataclisme climàtic.

Amb ignorància, falta de coneixements i falta de llibertats no arreglarem res....mira els països pobres que els hi manca (aquestes tres coses..)....i n'hi ha molts amb molts recursos naturals que podrien ser països punters(Veneçuela te petroli per un tub, Rússia te Gas i petroli, Costa de marfil em sembla que te diamants..)...en canvi un país cutre com espanya, que no te cap recurs natural per explotar es pot considerar un país avançat...el coneixement, la llibertat...i gaire res mes..serveix per avançar...avançar cap al camí correcte?...això es mes difícil..perquè no existeix camí correcte...però com a mínim avancem...i això ja ens dona mes eines per adaptar-nos a canvis futurs provocats o buscats.

Reflexiona una cosa....molts països tenen bomba atòmica però nomes un l'ha utilitzat (USA)....creus que si haguessin existit les bombes atòmiques en l’època medieval nomes s'en hagués fet servir una?...el coneixement ens pot fer crear coses horribles com una bomba atòmica però el mateix coneixement ens ha de salvaguardar d'aquests perill...encara que bojos n'hi ha a tot el mon i segur que moltes bombes no es tiren pq els altres també en tenen...però era un exemple, no se si gaire encertat.

No creus que aquesta crisis potser un desencadenant per a que el coneixement es posi en marxa per solucionar una mica tot això? jo crec que aquesta crisis farà mes pel medi ambient que 1000 cimeres de Kyoto.

I finalment, el que volia dir amb el meu últim mail es que la veritable crisis no serà l’econòmica sinó la que desencadenarà la crisis econòmica...una crisi social, un retorn al concepte de "tribu", un retorn a veritats monolítiques i absolutes, un retorn a una societat que no utilitza el seu coneixement per entendre el mon...sinó les seves pors.

La crisis econòmica s'acabarà el dia que la gent tingui cales(o sigui, feina mínimament remunerada)...si hi ha una crisis social i molts infants son nodrits i creixen amb aquestes pors (xenofòbia, odis..bla, bla...veritats absolutes que ningú es pot atrevir a qüestionar)....aquesta crisis no s'acabarà del tot fins que aquests infants es morin o tinguin descendència i aquesta es separi de les pors dels seus pares.

A mi això si que em fa por...que sectors de la societat vegin en aquesta crisis una manera d'obviar els coneixements i les llibertats adquirides per imposar veritats absolutes que donaran tranquil·litat a molts sectors amb por. (com missatges xenòfobs on s'identifiquen qui son els dolents i els culpables de tot). espero que a la majoria de nosaltres, aquests coneixements i les ganes de defensar la llibertat, ens evitin caure en aquests paranys si la crisis va mes enllà.

La conciencia no existeix...

[mail enviat a catradio el 30/10/2008 - Problemes Domèstics]
Per mi la consciencia no existeix.

La consciencia es genera degut a un bon sistema de memòria que ens permet guardar i recordar fets viscuts i un bon sistema d’anàlisis sobre aquests records. Sense un bon sistema de records seriem incapaços de ser conscients, ja que no podríem analitzar res, cada dia començaríem de zero, com un recent nascut.
I sense un bon sistema d’anàlisis tampoc seriem conscients, ja que tindríem molta informació però seriem incapaços de gestionar-la, ni d’intentar entendre-la.

Podríem ficar un exemple molt simple, un cotxe quan funciona guanya velocitat però la velocitat en si no existeix, no podem trobar cap peça al motor que li podem anomenar velocitat, la velocitat es produeix per un seguit de propietats que la generen, com la benzina, les rodes, els eixos, el motor...crec que la consciencia es el mateix...

De fet la consciencia es una de les causes principals que ens provoca la no acceptació de la mort, no podem acceptar fàcilment que si ara estem aquí en un futur deixarem de ser-hi. Molta gent pensa que el seu jo no mort, ha algun lloc ha d’anar, com pot ser que el meu jo deixi d’existir? Aquest raonament es un producte mes de la nostre por al desconegut, a la mort.
El nostre cervell no està preparat per acceptar això.

Com era possible que abans de néixer la nostre consciencia no existís, o sigui que la terra ha existit milions i milions d’anys sense nosaltres i en canvi no podem acceptar que podrà seguir molts altres mes sense nosaltres? I la opció de creure que la nostre consciencia ja existia abans de néixer encara es mes poc fonamentada, i de fet ni tan sols te importància, ja que si no som capaços de recordar res de la consciencia anterior, ja que vam néixer sense cap coneixement previ (recordem que tots vam aprendre a parlar, a pensar, a caminar..) no val la pena ni tenir-la en compte.

......

[Fragment adaptat d'un escrit molt mes ampli sobre la exitencia de Deu]

Viure al límit?

[mail enviat a catradio el 30/04/2008 - Els Matins]
Per mi la vida està en l'equilibri entre viure al límit i viure amb límits.

Si vols construir alguna cosa al voltant teu..família, carrera professional, amics.... necessites viure una vida amb línia recta.

Però has de ser valent, per quan valgui la pena, viure al límit i prendre decisions que facin de la línia recta una línia com un "tourmalet".

Hem de saber tenir l'equilibri, sense equilibri podem ser un ser humà sense cap puntal on agafar-se o bé tenir una vida tant recta que quan acabem el nostre camí no sabrem si em viscut o ha estat un somni.

La por

[mail enviat a catradio el 31/05/2006 - Els matins]
La por es un dels instints mes perillosos que tenim els humans...ja que la por es la llavor de l'odi, el racisme, la xenofòbia, els maltractaments...

La Por a no saber gestionar el nostre futur, els nostres sentiments, a no trobar feina, a no trobar una parella....la por es necessària en el ser humà però hem de saber-la gestionar i interpretar perquè no ens controli en les nostres decisions.

Podríem estendre molt parlant sobre la por però resumint, crec que els pares i l'escola haurien de donar molta importància a la gestió dels sentiments pels nens...serem millor societat quan ensenyem als nostres infants a gestionar els sentiments...entre elles la por....

Per desgracia hi ha massa gent que es una marioneta ens mans de les seves pors....

Sobreprotecció dels infants

[mail enviat a catradio el 03/05/2006 - Els Matins]
La sobreprotecció existeix, es un fet.

De fet, crec que mes o menys sempre ha passat, tot depèn del tipus de pares.

Però el que si ha canviat es el mon on vivim, es molt mes complex, molt mes dual, molt mes perillós, molt mes relatiu on molta gent no sap ben bé que es bo i que es dolent.....vaja, mes complicat que qualsevol altre època moderna.

Per tant, la sobreprotecció, encara que sembli mes necessària que mai crec que es a l'inversa..en un mon tan complexa, on tot es pot veure depèn del cristall que utilitzem la sobreprotecció de l’Infant es amagar-li la realitat, amagar-li totes les pors, les incerteses..i quan es faci gran no estarà preparat ni voldrà participar del mon tal com es...li serà farragos i costos madurar.

En altres èpoques la sobreprotecció no era tan problemàtica ja que era mes fàcil que el propi infant s'autodesprotegeixi, a part, en moltes epoques la falta de protecció podia portar a al mort.

Els infants han de madurar, han de tenir responsabilitats, s'han d'equivocar, han de caure...per adaptar-se al mon actual.

Cultura del treball

[e-mail escrit a catradio el 20/03/2006 - Els Matins]

Les persones han de saber que treballar vol dir alguna cosa mes que cobrar, s'han d'implicar en el projecte, han de creure en el que fan, han d'intentar millorar amb el que fan i els resultats arribaran....

I sinó arriben, en reconeixement de temps, sou...etc., pitjor per l'empresa ja que perden un bon treballador, i com som uns bons treballadors segur que trobarem feina.

En resum, si nosaltres estem preparats, ens agrada el que fem i ens impliquem i esforcem els resultats arribaran. Sinó en aquesta empresa serà a l'altre.

No s'ha de tenir por, no tindrem por si estem segurs que som bons amb el que fem. Si les qualitats les tenim a dins, ningú ens les podrà treure.


Em refereixo, principalment, als joves (jo ho soc, tinc 27 anys), que ningú s'escudi en la precarietat, en els sous baixos, en que no ens valoren....està difícil?..si, es clar que està difícil..però està mes difícil que els nostres avis? i que els nostres pares?...ells també van haver de treballar molt dur, molt mes dur que nosaltres...em de començar a reconèixer que la vida no es un parc d'atraccions.

Som una generació que ens ho hem trobat tot fet, no em tingut que preocupar-nos de res mes d'estudiar i de passar-ho bé..i això quan ens fem grans ens va a la contra... Les probabilitats de trobar una bona feina i un sou digne amb esforç, motivació....crec que son altíssimes...soc informàtic, no tinc carrera, ni BUP, ni cou..i hi han informàtics a patades...i tot aixì mai m'he sentit infravalorat, mal pagat (i si m'ho he considerat ja sabien que perdrien un bon treballador sinó ho milloraven), ni explotat....

I no tenim "enxufes", ni pares empresaris...solucionem, millorem les empreses, fem castells...però no caiguem en el parany de simplificar les coses.

Si fóssim un empresari i tinguéssim un treballador que fa el mateix que 100 que l'hi envien el currículum cada dia, que faríeu?...tampoc es preocuparien per cuidar-los mes del compte, una cosa es si està bé o no fer això, però no em d'oblidar que som humans i la gent te reaccions i comportaments humans.

Com diu un amic meu, estem formant els nostres fills en la cultura dels nens-client, el client (fill) sempre te raó. I quan xoquen amb la realitat no estan preparats per assumir-ho. I el mes fàcil es dir que la culpa es dels altres.
El típic conte de la formiga i "la cigarra", crec que encara es compleix.

Amb això no vull dir que no s'hagi de millorar el sistema empresarial, horaris...etc. Però no tot es això.

Optimistes o Pessimistes?

[mail enviat a catradio el 13/03/2006 - Els Matins]
Optimisme? Pessimisme?

Segurament hi ha persones de tot tipus però crec que el pessimisme i l'optimisme estan lligats mes a frens mentals que ens imposem i/o ens imposen i això fa que siguem d'un tipus o de l'altre.

Partint de la base que tot a la vida es una gran mentida..si tu construeixes el sentit de la teva vida a partir del no res crec que es molt fàcil ser optimista (i també realista, no un somia truites)..si construeixes el sentit de la teva vida a sobre de totes les mentides de la vida, a sobre de totes les regles preestablertes...et serà molt difícil ser optimista, et sentiràs collat i amb poc marge de maniobra.

Jo parteixo d'estimar a la meva parella, jo crec que em esforç les coses poden canviar, crec amb el meu futur fill, crec amb el reconfort de l'estima dels meus amics...i a partir d'aqui construir...

Un exemple, a la meva futura filla li ficarem el nom de Jael. Hi ha gent que ens diu que pobre nena s'enriuran d'ella i que de gran es preguntarà pq li hem ficat aquest nom.

Aquesta gent son potencials pessimistes. Tenen frens mentals que els empenyen a creure que el millor manera de passar per la vida es ser mediocre, no destacar en res per no ser senyalat.

La nostre filla potser algú s'enriurà del nom, potser pq serà grassa, potser pq serà massa intel·ligent o massa tonta....però la diferencia es la que farà d'ella un ser especial, farà de la seva vida una vida que valgui la pena viure...i si tens una vida que val la pena viure..com es pot ser pessimista per sempre?

Altre gent simplement escolta el nom i opina si li agrada o no. Son candidats a optimistes.

Es un exemple molt simple però crec que demostra que l'optimisme i el pessimisme estan lligats als frens que ens imposem i ens imposen. Hi han molts altres factors però aquest crec que passen desapercebuts i jo crec que tenen un pes molt important.

I pel que fa amb el optimisme i el pessimisme amb les coses globals (el mon, el medi ambient, la societat, les religions...)..son coses que difícilment podem canviar nosaltres sols, però jo faig tot el que està a les meves mans (reciclo, respecto, dialogo..)...i el meu optimisme m'obliga a creure que al final serà l'unic camí per a tothom...i sinó es així, que mes puc fer jo?

Conciliar Vida Familiar amb vida Laboral

[mail enviat a catradio el 25/09/2008 - Eduqueu les Criatures]

Tinc la meva opinió sobre el tema de conciliar feina i vida familiar.

Soc pare de dos fills, una nena 2 anys i un nen de 7 mesos.

Tot comença amb la meva teoria que diu que si vols ser el millor en una cosa has de dedicar moltes hores i molt esforç.

Per tant si vols ser el millor pare que pots arribar a ser necessitaras moltes hores d'entrega i si vols ser un gran professional i progressar constantment hauras de dedicar moltes hores a la feina.

Cal recordar, que el dia te 24 hores i unes 6 hores, com a mínim, les dediquem a dormir.

El que pasa es que acceptem sempre que sino dediquem moltes hores ha estudiar, a treballar, a la parella, a un esport....tindrem moltes menys posibilitats de ensurtir-nos però quan parlem en el cas dels pares...ningu vol reconeixer que si dediquem poques hores als fills serà mes dificil ser uns grans pares...tampoc vull dir que serem dolents....pero no serem pares en la totalitat de les nostres facultats.

No critico a qui decideix treballar molt i dedicar poques hores als fills, cadascu es lliure de fer el que vulgui...nomes vull constatar aquesta, per mi, falsa frase de que es millor qualitat que quantitat. Evidentment 2 hores de pallises i crits es molt pitjor que 30 minuts de carinyo i amor cap a un nen. Però a igualtat de qualitat, quantes mes hores puguis dedicar, millor.

Per tant, per aconseguir una conciliació real has de renunciar una miqueta als fills i una miqueta a la feina. Jo he escollit ser el millor pare que puc ser (potser serè mes dolent que un altre que hi dedicarà menys temps..però es que aquest altre no soc jo..). He renunciat a la meva feina i he buscat feines que em permetin gaudir dels meus fills el màxim d'hores.


Vam tenir els nens a casa fins al any i mig ....no puc dir que noti la diferencia amb altres nens que han anat a l'escola abans (es impossible saber si un nen es com es per l'educació de casa, per l'escola, per la genetica...) però si puc dir la satisfacció de veure que el nen agafa els habits, s'empapa de la filosofia de vida de casa a una edat molt primerenca...simplement perquè tot el dia ho veia a casa. I crec que sobre aquesta bona base serà mes fàcil que ells puguin construir la seva vida.

Per ultim, una frase que em diu molta gent, "Quina sort que teniu poder estar amb la mainada sempre vosaltres i no dependre de ningú".

Aparentment la frase no te cap malicia pero si...Hi surt la paraula SORT. No es questió de sort...ens em montat la vida per gaudir dels nostres fills el màxim de temps posible. Hem renunciat a moltes coses i patim economicament mes que molts dels nostres amics.

Tothom te la possibilitat de fer-ho.

Conec el cas d'una persona que treballava al caprabo de caixera i no podria estar gaires hores amb el seu fill. Va canviar de feina i es va dedicar a netejar cases...podia decidir l'horari que treballaria i a sobre cobrava mes.

Repeteixo, no critico a ningú perque decideixi treballar moltes hores o trobar un terme mig..tot es lloable..simplement mostrar que res es imposible. I que normalment per dedicar molt esforç a una cosa es necessita renunciar a una altre.

El que pasa es que la nostre societat no està preparada per renunciar, es viu com si fossim immortals i com si es pogues fer seguir tot i a sobre fer-ho tot bé. (potser hi ha gent que pot...però no soc jo)

La teoria de viure "SLOW"

[mail enviat a catradio el 10/12/2008 - Problemes Domèstics]

Aquest es un escrit opinant sobre una entrevista a Carl Honore, autor d'un llibre sobre la teoria de viure "SLOW", de viure a poc a poc, i aplicar-ho a l'educació dels fills.

Per mi aquest concepte es una simplificació de les coses bastant gran, tot es molt mes complex.

També he de dir que no he llegit el llibre i per tant parlo des de l'ignorancia.

Jo crec que un dels problemes principals de la nostre societat es precisament aquest, simplificar la realitat. El nostre cervell tendeix a simplificar la realitat per pendre decisions el mes encertades possible amb el menys temps possible però vivim en una societat molt complexe, la mes complexe de tota la historia i requerim de pensaments complexes.

Això de que s'està perdent l'infancia....que li preguntin al meu avi a quina edat va començar a treballar...i que feien els seus pares quan era mes petit?...treballar tot el dia i ell correns sol pel carrer.(el que ara associariem a un comportament de nens de families de classe baixa o desestructurades) Per tant en aquesta societat tan complexe ens em d'assegurar que els nostres fills tindran eïnes complexes per afrontar-s'hi.

Un incis, l'escriptor del llibre ha dit que han de jugar una hora sense aparells electronics..els aparells electronics no son dolents. Un nen que es passa 12 hores davant una consola tindrà el mateix problema que un que es passa 12 hores estudiant...tindran un problema de sociabilització. I si es pot pensar que com a minim el que estudia en treura profit...doncs potser el que estudia fara una carrera que no te sortida i no trobarà feina i el de la consola es ficarà en una empresa de videojocs de provador de videojocs...jo que se...la realitat es massa complexa per parlar en blancs i negres..

El que si pequen molts pares, arrosegats per aquesta simplificació de la realitat es voler que els seus fills siguin "algo", que triomfin i arrel d'aquest pensament actuar.

Que es el triomf? Un company meu d'EGB li deien que no havia fet res a la vida perque era un simple paleta, quan va haver-hi el boom immobiliari es va fer constructor i es va forrar i era el simbol del triomf i del "self-made" i ara ha tancat l'empresa i torna a ser un fracasat...per tant, encarar la vida d'un fill al triomf si que es una estupidessa..però independentment que es faci "slow" o "fast".

Una altre cosa que m'intriga molt...segons l'informe Pisa som dels paisos menys preparats en educació amb tots els camps i en canvi en totes les tertulies sobre el tema sempre es diu que emplenem els nens d'extraescolars...a que els apuntent...ha ganxet?..voleu dir que la gran majoria de pares no apunten al seu fill a fer un esport (el substitut de les corrigudes pel carrer del meu avi) i com a molt alguns els apunten a algun idioma o musica. Jo considero que apuntar un fill a fer un esport es necessari(si mes no, no es dolent)..per el seu desenvolupament fisic i per moltes altres coses...

Tinc una amiga que fa classes particulars de flauta, i em comenta que els nens creen un vincle amb ella brutal. Parlen de temes que no s'atrevirien a parlar amb els seus pares però a l'hora tenen una visió d'adult que els seus amics no poden donar-li...he! aquest extraescolar trobo que es genial per un nen...l'ajuda a desenvolupar-se i de pasada apren musica...o sigui, que potser com a pares la nostre feina seria comprovar la qualitat de l'extraescolar no pas preocupar-nos de si es bo que en faci o es dolent.

Llavors ve el tema dels pares....molts dels pares tenen clar que volen de la vida? que necessiten per ser minimament feliços? es paren a pensar quin son els seus principis? els seus valors? les seves prioritats? o simplement es deixen arrosegar per la corrent....aqui es on hi ha el problema principal, els pares han de transmetre els seus valors, les seves inquietuts, els seus principis als fills...es la millor eïna que li poden donar. Però primer les han de tenir clars ells.

Però tot i això...els meus pares tenien clar el que volien?...no!...menys que ara. el que passa que ells tenien la vida mes marcada i no havien de pendre tantes decisions. Havien de trobar feina per tota la vida, es casaven cap als vinti pocs, tenien fills...i ale...

Per tant, la diferencia amb abans i ara es la llibertat...tenim tantes maneres de passar-ho bé, tantes de passar-ho malament, tantes maneres d'equivocar-nos, tantes maneres de fer les coses ben fetes, tantes maneres de rectificar una cosa mal feta i d'espatllar una de bona.....que fa que tots plegats anem una mica perduts (aqui s'apuntaria un amic meu i em diria que la religió ho arreglaria...donaria directrius...je, je...jo en diria que retallaria llibertats...però vaja..)...em d'educar savent aquesta incertesa i que el fill percevi que hi es, que no hi ha res segur..

En el fons de tot, el que hem d'ensenyar als nostres fills son els valors que els ajudaran a passar per la vida mes ben preparats (cada pare que prioritzi).

I no estic d'acord que l'infancia sigui una etapa de la vida diferent, es una etapa mes on s'ha d'apendre tots els mecanismes per estar preparats per la següent etapa. (O si volem ser trascendentals, preparar-los per arribar a la mort sense gaires coses per arrepentir-se, tant de les que han fet com les que no han fet).

Un dels mecanismes per estar ben preparat son els valors, els principis, el control dels sentiments i les emocions...però també els coneixements com els idiomes, les mates...Els nens els ha tocat viure en una societat que es com es.

Jo personalment estic a favor de que els nens(tinc dos fills una nena de 2 anys i mig i un nen de 9 mesos) estiguin amb els pares el maxim de temps...no l'apunto a cap extraescolar...però qui ho fa, si te ven cobert el tema educació amb el fill, no hi veig res dolent..

Una altre cosa que em fa gracia...es que un nen ha de tenir temps per aburrir-se...qui diu això?...qui diu això es que no ha fet cap classe de mates o mai ha tingut un professor que fa la classe nomes per cobrar el sou a final de mes...les aules estan plenes de nens aburrits (sistema educatiu caduc?)....el nen te infinitat de moments per aburrir-se....

Hem de donar recursos als nens perque si han decidit estudiar treguin profit dels estudis, si han decidit no estudiar puguin ensurtir-se sense aquests coneixements, si s'han enamorat i no els corresponen gestionar les seves emocions, si s'han enfadat gestionar les seves reaccions, la seva seguretat en ells mateixos, s'hi s'han equivocat puguin rectificar, siguin capaços de pendre decisions per ells mateixos....i això es comença a fer des de que neixen...si ho volem fer a partir dels 12 anys....doncs, xungo...

I deixem de pensar si els apuntem a masses o poques activitats(de fet, a les activitats "ens" hauriem d'apuntar i no "els" hauriem d'apuntar)...els nens tenen boca i es poden queixar i els pares orelles per poder escoltar als seus fills..i si es fa alguna activitat que no agrada al nen crec que poques families serien les que obligarien al seu fill a fer una activitat, si el nen no ho soporta. I sino, el nen dirà que hi va però no hi anirà...vull dir, que no son tontos...

Hem de fer nens amb recursos per aquest mon complex, aquest mon tan canviant, amb aquest recursos serà mes provable que s'ensurtin...i hi han milions de maneres de fer-ho...però totes elles passen per la dedicació i la entrega, com tot a la vida..sigui "slow" o "fast"

Cada individuu ha de saber quan viu la vida "slow" o quan la viu "fast"...de fet, ni això...geneticament ja estem programats...quan som joves vivim "fast", hem de viure aixi perque el nostre organisme vol fer-ho i a mesura que ens fem grans vivim mes "slow"...

I també com tot a la vida, no hi ha resultat assegurat, perque passa el mateix que amb el concepte triomf....

Un fill que hagi caigut a les drogues i n'hagi sortit...ha triomfat en aquell acte, en aquell moment es un triomfador i com a pare n'estaria orgullos.

Un fill que hagi arribat a director general però sigui infeliç....doncs aparentment ha fracasat...i com a pare estaria preocupat per ell.

A mes, l'escriptor de la teoria diu que degut a les entrevistes a tots els mitjans no te temps ni de veure els seus fills, ni pràcticament dinar.....un tio que al "inventar-se" la teoria "slow" li provoca que la seva vida sigui "fast"...doncs...je, je...potser alguna cosa falla.

Els nens i la mort

[mail enviat a catradio el 10/04/2008 - Eduqueu les Criatures]

Tinc molt clar que la mort es part de la vida i que s'ha de viure tinguen present la mort (no una presencia estressadora o aterradora, es clar) i per mi es molt important tenir-ho clar i plasmar aquest pensament en els meus fills.

A la meva filla (2 anys i mig) sempre li he parlat de la mort quan hi ha hagut ocasió i mai li he dit que quan algú es mor va al cel...simplement li dic que aquella persona ha deixat d'existir, no hi es. Com ella abans de néixer...que tampoc hi era.

Esta clar que si algú es creient trobo lògic que li expliquin el que ells creuen...que ha anat al cel o a on sigui, però hi han molts pares que no son creients i parlen del cel per donar ha entendre que la mort no es un pas definitiu sinó que aquella persona continua viva...vaja, per no fer tant traumàtic el concepte de mort.

No m'acaba d'agradar aquesta protecció cap als infants. De fet, els infants estan mes capacitats per entendre la mort que nosaltres. Ells no tenen regles establertes, no tenen dogmes increvantables, no tenen l'ego tan desenvolupat i els hi es relativament fàcil creure que una persona no hi es i punt. Segurament hi han casos i casos però parlo en general.

Us donaré un exemple, molt mes banal, del que per mi es el cervell d'un infant. El meu fill es diu Lau i sempre que dic el seu nom a una persona adulta que no el coneix em diu: "com?" i recordem que te 3 lletres i molt semblant a Pau...vaja, poc comú però no difícil.

Els adults treballem amb patrons, moltes coses les veiem utilitzant patrons ja creats i quan alguna cosa no s'adapta als nostres patrons ens deixa fora de joc, ens costa crear nous patrons a mesura que ens fem grans...volem utilitzar els que ja tenim ja que canviar-los requereix esforç.

Doncs a la classe de la meva filla Jael (2 anys i pico) tots els nens i nenes no tenen cap problema per dir el nom del meu fill Lau...ni tan sols la primera vegada que el van sentir..em pregunten el nom, jo els hi dic Lau i ells ja li diuen Lau automàticament...sense ficar cap cara rara, sense dubtar de si ho han escoltat bé...i encara no tenen 3 anys.

Era, com us he dit un exemple banal però per mi important per mostrar com es comporta el cervell d'un adult i el d'un infant davant de les coses desconegudes o diferents.

El cervell d'un infant esta molt mes ben adaptat per acceptar la mort perquè pot acceptar coses sense trencar cap patró, ni tant sols els patrons dels egos dels adults que ens empenyen a creure que som massa importants per desaparèixer algun dia, els adults ens costa acceptar la mort i molts d'ells intenten evitar-la tan com poden...ni tan sols volen parlar-ne.

Llavors hi ha gent que em diu que aquests temes millor no parlar-los amb els nens, que no estan capacitats per entendre-ho. Jo sempre els hi dic el mateix: "La gran majoria de la població adulta de la terra creuen que quan morin aniran al cel, o altres que els esperen set verges, o que es reencarnaran, o que seran energia....creus que aquests adults tenen clar que es la mort?"...esta clar que aquesta es la meva postura pq no crec en deu però una mica de raó tinc...es creuen aquestes coses sense cap prova. Cada dia tinc mes clar que segurament te mes clar que es la mort la meva filla de 2 anys que molts adults i no ho dic per que sigui la meva filla...ho dic per allò que deia del cervell d'un infant.

La mort es part de la vida, es un fet normal. Esta clar que quan et toca d'aprop es un fet duríssim. Però una cosa es parlar de la mort, tractar-ho com una cosa normal a la vida i l'altre es que es mori un ser estimat. Son coses diferents, una cosa es un concepte i l’altre un sentiment.

La Jael, des de la seva habitació veu el cementiri de Sant Daniel...i avui hi hem entrat (per això aquest mail). Mentre miràvem les lapides de gent que s'ha mort amb tota naturalitat m'ha preguntat perquè estaven morts...li he dit que tothom ens morim al final..de vells, d’infermetats, d'accidents i que sinó ens moríssim no hi cabrien al mon.

Llavors ella mateixa m'ha dit, "aquí hi ha la padrina?" (una senyora que s'estimava molt i que es morta). Ha relacionat el que li deia amb una dona que ja no hi es. Ha entès, potser a la seva manera però com també ho entén a la seva manera la persona que creu que anirà al cel, que es la mort. I a mesura que es faci gran anirà modelant el concepte mort segons les seves experiències i raonaments.

Tornant cap a casa un veí gran, d'uns 80 anys, al explicar-li que veníem del cementiri m'ha dit: "I no ha tingut por d'entrar?"...·Li he contestat que no pot tenir por si cap adult li ha influenciat, ni la predisposat a tenir por d'un lloc que està ple de flors i jardins magnífics, on hi han fotografies de molta gent, on regne un silenci absolut....que el normal es no tenir por en un cementiri...però tornem a la diferencia entre un adult i un infant...

A la meva filla no li parlo de la mort perquè no s'ho passi malament si algú es mort...li parli o no, s'ho passarà malament. No li parlo perquè entengui que un dia jo no hi serè, ja tindrà temps de veure el meu deteriorament físic i intel·lectual per deduir que me’n vaig (si tinc sort de viure alguns anys mes)...simplement li parlo de la mort perquè estigui preparada des de petita per la seva pròpia mort, que sigui conscient del que es la vida i que es meravellós i molt curt passar per aquest món.
La plena consciència de la seva mort,tot i que encara lògicament no es conscient de que es morirà (ara tampoc li fa falta), un dia si serà important aquesta consciència per aprofitar mes la vida, per perdre la por a moltes coses i per veure la pròpia mort com un motor per tirar endavant..I això serà mes fàcil si ha vist la mort com un fet de la vida no com una cosa obscura i que millor no tenir en compte....

Intentar entendre la vida tal com es i no emmascarar als infants aquesta realitat son eines importants pel seu desenvolupament, si mes no crec que l'ajudaran.